Esperança Guisán
De Wikisofia
La revisió el 23:10, 4 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "lliberteu" a "llibertat")
Avís: El títol a mostrar «Esperança Guisán» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Guisán, Esperanza».
Filòsofa espanyola, nascuda a la Corunya, en 1947, primogènita d'una família de deu germans. Va sentir molt precoçment l'anomenada de les humanitats, però dels 12 als 20 anys va haver de freqüentar, per desig del seu pare, un petit empresari maderero, una Escola d'Alts Estudis Mercantils. En acabar aquests estudis, ingressa en una fàbrica de teixits com a auxiliar administrativa, encara que segueix mantenint les seves aficions literàries i musicals, fins que, en 1965, després de passar alguns mesos a Londres, és contractada com a professora d'anglès en un col·legi privat de Santiago de Compostel·la. Comença a assistir a classes de Filosofia i Lletres a la universitat i, en 1967, una beca de la Caixa d'Estalvis li permet traslladar-se a València a estudiar filosofia pura. En paraules de l'autora, aquesta ciutat va ser el seu «bressol filosòfic» i el punt de partida de les seves inquietuds intel·lectuals, polítiques i morals. Durant els anys 1967-1970 es va perfilant la seva vocació als estudis d'ètica, que cristal·litzen inicialment amb una tesina sobre Necessitat d'una crítica de la raó pura pràctica i una tesi doctoral (1976) -per la redacció de la qual va obtenir una Beca la Fundació March, que li va permetre deixar la docència privada i dedicar-se completament als estudis- que va donar origen a dues publicacions posteriors: Els pressupostos de la fal·làcia naturalista (1981) i Com ser un bon empirista (1985). Va ingressar la universitat de Santiago de Compostel·la com a Agregada d'Ètica (1976), on va ser després, a partir de 1980, Professora Titular i, en 1987, catedràtica d'Ètica.
Tal com ella mateixa descriu, en unes breus notes autobiogràfiques, la seva activitat intel·lectual s'ha centrat principalment en cinc temes: la ètica normativa, amb múltiples estudis sobre diverses maneres d'entendre l'utilitarisme; l'educació o el desenvolupament moral, o la capacitació de les persones a saber emetre un judici moral o un raonament moral correcte, recorrent sobretot als principis de Piaget i Kohlberg; la vinculació de l'ètica amb la filosofia política i la filosofia pràctica en general i, sobretot, la investigació metaética, especialment les qüestions que es refereixen a la fonamentació de la racionalitat pràctica.
En aquest últim camp, són significatives les seves obres Ètica sense religió (1983), Raó i passió en ètica. Els dilemes de l'ètica contemporània (1986), i l'article De la justícia a la felicitat. Anotacions per a una «reformulació de l'ètica neoutilitarista» (1989), bestreta del seu Manifest utilitarista (1990). A través d'aquestes obres, es perfila una sistema personal de filosofia moral que busca reconciliar els elements de justícia, posats en relleu per ètiques deontològiques com la de Kant, amb els elements hedonistes, propis de l'ètica d'Epicur, o de la moral utilitarista de Bentham i J. Stuart Mill . La proposta ètica d'I. Guisán és una teoria de la justícia que inclogui la felicitat, o una teoria del benestar, els objectius prioritaris del qual han de ser: una raó pràctica empíricament condicionada (a diferència de la formal kantiana) com a punt de partida; una base natural per a l'ètica o mínim natural en ètica (quant a valors, deures, drets i normes, propis de la condició humana; veure cita), que eviti qualsevol fonamentació de la moral en alguna cosa transmundano o superior; la recuperació del sentiment de simpatia o humanitat, a l'estil de Hume, com a fonamentació personal de l'ètic, el just i el moral, i una concepció del benestar o de la felicitat, en la composició de la qual entre la igualtat, la individualitat i la llibertat, com a elements èticament importants (veure text).
El bon equilibri d'aquesta composició ètica -que Guisán personifica en el «bon hedonista»- suposa fusió i confusió de passió i irracionalitat, felicitat i imparcialitat, justícia i satisfacció del desig. Punt de partida i condició de possibilitat de tot això és la creença que només combinant passió i raó poden solucionar-se els problemes que l'ètica presenta tant a nivell teòric com a pràctic.