Autor:Gramsci, Antonio

Pensador marxista italià, nascut a Ales, Sardenya. De família modesta, aconsegueix matricular-se gràcies a una beca a la universitat de Torí, però abandona els estudis en 1914 per a dedicar-se a la militància política. Descontentament del socialisme, és un dels creadors del partit comunista italià, en 1921, després d'haver fundat, amb Palmiro Togliatti i uns altres, «Ordine Nuovo», revista setmanal –la divisa de la qual era «Dir la veritat és revolucionari»– que va passar després a ser quinzenal. Triat diputat i secretari general en 1924, va dirigir l'òrgan del partit comunista, «Unità. Quotidiano degli operai i dei contadini». Arrestat en 1926, va ser condemnat en 1928 per un tribunal feixista a 20 anys de presó, i va morir en una clínica de Roma, atorgada ja la seva llibertat, però sense haver-la aconseguit de fet. El fruit de les seves lectures a la presó, que li van servir com a aprofundiment i maduració teòrica davant la principal de les qüestions polítiques a què s'enfrontava el partit comunista –les idees de la Internacional comunista i la seva pròpia orientació cap a un partit partícip del lliure joc democràtic–, és comentat per ell mateix en els seus Lettere dal carcere [Cartes de la presó].

Des d'un punt de vista estrictament filosòfic, oposa la seva «teoria de la praxi», o «historicisme absolut», que és el que es va anomenar historicisme en la bibliografia marxista, específica i durament criticat per Althusser en Per a llegir El Capital, a l'historicisme metafísic de Croce. La història només es comprèn amb el mètode dialèctic, a saber, amb la consciència de les contradiccions reals de la societat, i el marxisme no pot concebre's més que com una filosofia de la praxi; a una consciència revolucionària segueix la praxi, o transformació de la societat mitjançant l'accés al poder d'una classe emergent. La seva teoria de l'«hegemonia» precisa les condicions polítiques en què una classe pot erigir-se en subjecte històric de la transformació social, com a classe dirigent; això no és possible si es parteix només d'una consideració de l'Estat com un poder repressiu; l'Estat no només domina, no només és aparell polític, o dictadura, sinó que posseeix una autèntica hegemonia en molt diversos ordres i àmbits, que poden rebre l'apel·latiu de societat civil. El domini polític és conseqüència de l'hegemonia que s'aconsegueix en un grup social i no al revés; el grup social és primer hegemònic i després dominant. Aquestes teories són una revisió del paper atorgat a l'estructura econòmica en el desenvolupament de la societat, per a reconèixer la importància dels elements supraestructurales.

D'aquí la funció dels intel·lectuals i la que ha d'exercir el partit. A l'intel·lectual competeix aconseguir que les masses obreres cobrin consciència de la seva missió històrica i no ha de ser un mer investigador, sinó un dirigent del partit, el que ha de comprendre la interrelació entre societat política i societat civil. El partit, al seu torn, és l'organisme que representa vitalment els veritables interessos de la classe obrera i cal considerar-ho com el «modern príncep», amb totes les atribucions que Maquiavel atorga al seu.

• Bibliografia:Obres d'Antonio Gramsci