Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Euclides de Mègara»

De Wikisofia

m (bot: - convertir-ho en + convertir-lo en)
 
Línia 5: Línia 5:
 
Filòsof grec originari de Mègara, i fundador de l'escola que porta el nom d'aquesta ciutat ([[megàrics|escola de Mègara]]). Inicialment va ser seguidor de les tesis dels [[eleàtica, escola|eleates]], però a Atenes es va fer deixeble de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], a qui admirava sincerament i al que professava una gran amistat. Va ser un dels deixebles que (com [[Autor:Critó|Critó]] i [[Autor:Fedó|Fedó]]) van acompanyar a Sòcrates en els seus últims moments (''Fedó,'' 59c). Després de complir-se la sentència de mort contra Sòcrates, Euclides, juntament amb altres socràtics (entre ells [[Autor:Plató|Plató]]) es va refugiar a Mègara, on va fundar la seva pròpia escola.
 
Filòsof grec originari de Mègara, i fundador de l'escola que porta el nom d'aquesta ciutat ([[megàrics|escola de Mègara]]). Inicialment va ser seguidor de les tesis dels [[eleàtica, escola|eleates]], però a Atenes es va fer deixeble de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], a qui admirava sincerament i al que professava una gran amistat. Va ser un dels deixebles que (com [[Autor:Critó|Critó]] i [[Autor:Fedó|Fedó]]) van acompanyar a Sòcrates en els seus últims moments (''Fedó,'' 59c). Després de complir-se la sentència de mort contra Sòcrates, Euclides, juntament amb altres socràtics (entre ells [[Autor:Plató|Plató]]) es va refugiar a Mègara, on va fundar la seva pròpia escola.
  
La seva orientació filosòfica és producte de la unió de les seves dues grans influències: la doctrina de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] i l'ètica socràtica: va identificar l'U parmenídi amb el Bé socràtic, i va identificar la unitat amb la virtut. Es va interessar també per la [[lògica|lògica]] i, sota la influència de [[Autor:Zenó d'Elea|Zenó d'Elea]], per la [[dialèctica|dialèctica]]. Totes aquestes característiques van marcar l'orientació de la seva escola, que va ser coneguda per les seves argumentacions rebuscades o [[erística|''erístiques'']]. Euclides va utilitzar aquesta forma d'argumentar bàsicament per a defensar les seves posicions filosòfiques, no obstant això, de vegades, es complaïa exclusivament a confondre al contrari. Alguns dels seus  seguidors ([[Autor:Eubúlides|Eubúlides]], [[Autor:Diodor Cronos|Diodor Cronos]]) van accentuar aquest aspecte fins a convertir-ho en l'art d'argumentar pel mer argumentar, amb l'única fi de triomfar sobre l'adversari, a força de l'ocupació de subtileses lògiques. Però aquest interès per l'argumentació va conduir a Euclides i els seus seguidors a l'anàlisi de [[paradoxa|paradoxes]] lògiques, i al perfeccionament del raonament per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd]].
+
La seva orientació filosòfica és producte de la unió de les seves dues grans influències: la doctrina de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]] i l'ètica socràtica: va identificar l'U parmenídi amb el Bé socràtic, i va identificar la unitat amb la virtut. Es va interessar també per la [[lògica|lògica]] i, sota la influència de [[Autor:Zenó d'Elea|Zenó d'Elea]], per la [[dialèctica|dialèctica]]. Totes aquestes característiques van marcar l'orientació de la seva escola, que va ser coneguda per les seves argumentacions rebuscades o [[erística|''erístiques'']]. Euclides va utilitzar aquesta forma d'argumentar bàsicament per a defensar les seves posicions filosòfiques, no obstant això, de vegades, es complaïa exclusivament a confondre al contrari. Alguns dels seus  seguidors ([[Autor:Eubúlides|Eubúlides]], [[Autor:Diodor Cronos|Diodor Cronos]]) van accentuar aquest aspecte fins a convertir-lo en l'art d'argumentar pel mer argumentar, amb l'única fi de triomfar sobre l'adversari, a força de l'ocupació de subtileses lògiques. Però aquest interès per l'argumentació va conduir a Euclides i els seus seguidors a l'anàlisi de [[paradoxa|paradoxes]] lògiques, i al perfeccionament del raonament per [[reducció a l'absurd|reducció a l'absurd]].
  
 
Segons [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: Euclides de Mègara |veg. text]]), va escriure sis diàlegs: ''Lampria,'' ''Escairis'', ''Fenici, Critó'', ''Alcibíades i Amatori.''
 
Segons [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: Euclides de Mègara |veg. text]]), va escriure sis diàlegs: ''Lampria,'' ''Escairis'', ''Fenici, Critó'', ''Alcibíades i Amatori.''

Revisió de 14:18, 3 nov 2018

EuclidesMegara.jpg

Filòsof grec originari de Mègara, i fundador de l'escola que porta el nom d'aquesta ciutat (escola de Mègara). Inicialment va ser seguidor de les tesis dels eleates, però a Atenes es va fer deixeble de Sòcrates, a qui admirava sincerament i al que professava una gran amistat. Va ser un dels deixebles que (com Critó i Fedó) van acompanyar a Sòcrates en els seus últims moments (Fedó, 59c). Després de complir-se la sentència de mort contra Sòcrates, Euclides, juntament amb altres socràtics (entre ells Plató) es va refugiar a Mègara, on va fundar la seva pròpia escola.

La seva orientació filosòfica és producte de la unió de les seves dues grans influències: la doctrina de Parmènides i l'ètica socràtica: va identificar l'U parmenídi amb el Bé socràtic, i va identificar la unitat amb la virtut. Es va interessar també per la lògica i, sota la influència de Zenó d'Elea, per la dialèctica. Totes aquestes característiques van marcar l'orientació de la seva escola, que va ser coneguda per les seves argumentacions rebuscades o erístiques. Euclides va utilitzar aquesta forma d'argumentar bàsicament per a defensar les seves posicions filosòfiques, no obstant això, de vegades, es complaïa exclusivament a confondre al contrari. Alguns dels seus seguidors (Eubúlides, Diodor Cronos) van accentuar aquest aspecte fins a convertir-lo en l'art d'argumentar pel mer argumentar, amb l'única fi de triomfar sobre l'adversari, a força de l'ocupació de subtileses lògiques. Però aquest interès per l'argumentació va conduir a Euclides i els seus seguidors a l'anàlisi de paradoxes lògiques, i al perfeccionament del raonament per reducció a l'absurd.

Segons Diògenes Laerci (veg. text), va escriure sis diàlegs: Lampria, Escairis, Fenici, Critó, Alcibíades i Amatori.