Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Erasme de Rotterdam, Desideri»

De Wikisofia

Línia 8: Línia 8:
  
 
[[File:erasm2.gif|thumb]]
 
[[File:erasm2.gif|thumb]]
El seu [[humanisme|humanisme]] filosòfic pertany al que es coneix com a humanisme cristià del Renaixement: l'humanisme més propi dels països nòrdics, que el centre d'atenció és l' [[home|home]], que de la cultura grecorromana, arrelat en els corrents místics d'aquells països. Erasme coneix la denominada ''devotio moderna'', que els seus propagadors més significats eren els Germans de la vida comuna (amb els quals també va estudiar [[Autor:Luter, Martí|Luter]]) i que la seva obra estendard era ''Imitació de Crist'', vulgarment coneguda com «el Kempis», pel seu autor Tomàs de Kempis; punt central d'aquesta devoció moderna era la insistència en una religiositat intimista viscuda en el propi interior, sobretot mitjançant la lectura de la [[Bíblia|Bíblia]]. Erasme centra la seva filosofia humanista, a la qual anomena «filosofia de Crist», en un coneixement de si mateix, aconseguit per l'home que viu la [[fe|fe]] evangèlica original, amb escassa estima per les cerimònies exteriors, les institucions eclesiàstiques i les [[escolàstica, escolasticisme|filosofies escolàstiques]], tan interessada, diu, en [[universals|universals]], [[quiditdat|quiditats]] i ''ecceïtats''; per a això s'imposa una necessària volta les fonts literàries i als textos crítics.
+
El seu [[humanisme|humanisme]] filosòfic pertany al que es coneix com a humanisme cristià del Renaixement: l'humanisme més propi dels països nòrdics, que el centre d'atenció és l' [[home|home]], que de la cultura grecorromana, arrelat en els corrents místics d'aquells països. Erasme coneix la denominada ''devotio moderna'', que els seus propagadors més significats eren els Germans de la vida comuna (amb els quals també va estudiar [[Autor:Luter, Martí|Luter]]) i que la seva obra estendard era ''Imitació de Crist'', vulgarment coneguda com «el Kempis», pel seu autor Tomàs de Kempis; punt central d'aquesta devoció moderna era la insistència en una religiositat intimista viscuda en el propi interior, sobretot mitjançant la lectura de la [[Bíblia|Bíblia]]. Erasme centra la seva filosofia humanista, a la qual anomena «filosofia de Crist», en un coneixement de si mateix, aconseguit per l'home que viu la [[fe|fe]] evangèlica original, amb escassa estima per les cerimònies exteriors, les institucions eclesiàstiques i les [[escolàstica, escolasticisme|filosofies escolàstiques]], tan interessada, diu, en [[universals|universals]], [[quiditat|quiditats]] i ''ecceïtats''; per a això s'imposa una necessària volta les fonts literàries i als textos crítics.
  
 
Les obres més cèlebres de l'erasmisme cristià són ''Institutio Principis Christiani ''(1516),'' Institutio Christiani Matrimonii ''(1526), ''Vidua Christiana ''(1529)i, sobretot, ''Enchyridion Militis Christiani ''(1503).
 
Les obres més cèlebres de l'erasmisme cristià són ''Institutio Principis Christiani ''(1516),'' Institutio Christiani Matrimonii ''(1526), ''Vidua Christiana ''(1529)i, sobretot, ''Enchyridion Militis Christiani ''(1503).

Revisió del 19:33, 28 març 2015

ERASM1.gif

Avís: El títol a mostrar «Erasme de Rotterdam» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Erasme de Rotterdam, Desideri». Nom amb el qual és conegut el humanista holandès, el nom del qual de pila era Geert Geertsz, «Gerardo fill de Gerardo», nascut a Rotterdam, anomenat «príncep dels humanistes». Va estudiar en Deventer amb els Germans de la Vida Comuna i després a París. Després de realitzar viatges per tota Europa, sobretot per Anglaterra, Itàlia i els Països Baixos, entaulant amistat amb els humanistes i, particularment amb Thomas More, es va establir definitivament -sense explicar els sis anys que va ensenyar a Friburg de Brisgovia- a Basilea (1519), on inicia una polèmica amb els protestants sobre la seva manera d'entendre com havia de plantejar-se la reforma de l'Església i, molt especialment, amb Luter -que li demana, sense èxit, que s'adhereixi a la reforma protestant- per les seves teories contràries a la llibertat de l'home; contra Luter escriu la seva Diatriba sobre el lliure albir, publicada en1524.

Home del Renaixement, perfecte coneixedor del llatí i el grec, publica obres dels clàssics, valent-se de la seva amistat amb dos grans editors: Aldo Manucio, de Venècia, i Froben, de Basilea, així com una edició crítica, bilingüe, del Nou Testament, Novum Instrumentum, d'enorme difusió, una crítica contra els quals s'oposen a la cultura clàssica, Antibarbarorum liber (1494) i una col·lecció de proverbis clàssics, Adagiorum collectanea (1500). La saviesa que troba en l'antiguitat no és només una font constant d'inspiració en les seves obres de concepció humanista, sinó també model de renovació: en 1532 revisa els Col·loquis familiars, exercicis de llatí apareguts en 1496, De civilitate morum puerilium (1526), un tractat d'urbanitat, i Declamatio de pueris statim ac liberaliter instituendis (1529), sobre l'educació dels nens.

Erasm2.gif

El seu humanisme filosòfic pertany al que es coneix com a humanisme cristià del Renaixement: l'humanisme més propi dels països nòrdics, que el centre d'atenció és l' home, que de la cultura grecorromana, arrelat en els corrents místics d'aquells països. Erasme coneix la denominada devotio moderna, que els seus propagadors més significats eren els Germans de la vida comuna (amb els quals també va estudiar Luter) i que la seva obra estendard era Imitació de Crist, vulgarment coneguda com «el Kempis», pel seu autor Tomàs de Kempis; punt central d'aquesta devoció moderna era la insistència en una religiositat intimista viscuda en el propi interior, sobretot mitjançant la lectura de la Bíblia. Erasme centra la seva filosofia humanista, a la qual anomena «filosofia de Crist», en un coneixement de si mateix, aconseguit per l'home que viu la fe evangèlica original, amb escassa estima per les cerimònies exteriors, les institucions eclesiàstiques i les filosofies escolàstiques, tan interessada, diu, en universals, quiditats i ecceïtats; per a això s'imposa una necessària volta les fonts literàries i als textos crítics.

Les obres més cèlebres de l'erasmisme cristià són Institutio Principis Christiani (1516), Institutio Christiani Matrimonii (1526), Vidua Christiana (1529)i, sobretot, Enchyridion Militis Christiani (1503).

L'obra més divulgada d'Erasme és, no obstant això, Elogi de la bogeria (o Encomi de la Moria),que escriu en l'espai d'una setmana durant la seva segona estada a Anglaterra, a casa de Autor:Thomas_More,_santThomas More, a qui li dedica aquesta sàtira sobre la bogeria humana (veure cita).

El pensament i les obres d'Erasme han estat motiu de discussió durant molt temps -a Espanya van ser portades al Índex- entre «erasmistes», partidaris, i «antierasmistes», detractors.