Cita de P. Rodríguez Santidrián
De Wikisofia
+++
El llibre està concebut com una declamació o composició laudatòria. Com a gènere literari és una composició literària altament sofisticada usada per a lloar els herois llegendaris o amb un propòsit de sàtira o fantasia. [...] Sembla clar que de l'anàlisi de l'obra resulten tres onades o blocs temàtics:
1) La primera comprèn des del capítol 1 fins al 28. En aquesta primera part és evident l'estil de la sàtira de Luciano, sobretot, en els capítols 7-9 en què la bogeria exposa els seus títols i qualitats; en els capítols 16-18 en què apareixen al nu les vides dels déus. [...]
2) Els capítols 30-37 representen un nou bloc en què es defineix el paper rellevant que l'instint, la passió i l'humor tenen en la vida humana. Acaba en el capítol 38 amb la culminació del llibre: hi ha dues bogeries; una és destrucció de consciències i de costums civilitzats; i existeix la bogeria que Erasme i l'Humanisme proclamen i que porta al judici irònic i complaent de si mateix i del món. És un to nou d'humor que porta fins al riure d'un mateix.
3) Els capítols 38-61 constitueixen la part més dura i polèmica de l'obra. Ningú es veu lliure de la bogeria; tots la segueixen. Tant el món antic com a modern formen un festeig d'adoradores de la stultitia. És aquí on la bogeria –Erasme– presenta la desfilada ridícula de poetes, filòsofs, reis, cortesans, clergues, frares, bisbes, cardenals i papes seguidors de la bogeria. Només per ella valen la pena les seves vides.
Els capítols 60 i 61 vindrien a ser com la conclusió d'aquest bloc: «Ningú pot viure sense mi» -diu la Bogeria.
Els capítols 62-68 (conclusió). Contra el que alguns poguessin creure l'Elogi de la bogeria no és un passatemps frívol ni una burla de la miserable condició humana. En aquests últims capítols Erasme es pregunta: I si la bogeria que he parlat fos la suprema saviesa que ens parla l'Escriptura, i sobretot sant Pau. Recorrent a la Bíblia tracta de provar que el cristianisme –i la benaurança– no són més que una bogeria sublim. Per fi, el capítol 68 ens retorna al to relaxant del llibre; s'ha fet l'elogi de l'estulticia: beveu, viviu.
| P. Rodríguez Santidrián, Introducción a Elogio de la locura, Alianza, Madrid 1993, p. 19-20. |
Original en castellà
+++
El libro está concebido como una declamación o composición laudatoria. Como género literario es una composición literaria altamente sofisticada usada para alabar a los héroes legendarios o con un propósito de sátira o fantasía. [...] Parece claro que del análisis de la obra resultan tres oleadas o bloques temáticos:
1) La primera comprende desde el capítulo 1 hasta el 28. En esta primera parte es evidente el estilo de la sátira de Luciano, sobre todo, en los capítulos 7-9 en que la locura expone sus títulos y cualidades; en los capítulos 16-18 en que aparecen al desnudo las vidas de los dioses. [...]
2) Los capítulos 30-37 representan un nuevo bloque en que se define el papel relevante que el instinto, la pasión y el humor tienen en la vida humana. Termina en el capítulo 38 con la culminación del libro: hay dos locuras; una es destrucción de conciencias y de costumbres civilizadas; y existe la locura que Erasmo y el Humanismo proclaman y que lleva al juicio irónico y complaciente de sí mismo y del mundo. Es un tono nuevo de humor que lleva hasta la risa de uno mismo.
3) Los capítulos 38-61 constituyen la parte más dura y polémica de la obra. Nadie se ve libre de la locura; todos la siguen. Tanto el mundo antiguo como moderno forman un cortejo de adoradores de la stultitia. Es aquí donde la locura –Erasmo– presenta el desfile ridículo de poetas, filósofos, reyes, cortesanos, clérigos, frailes, obispos, cardenales y papas seguidores de la locura. Sólo por ella merecen la pena sus vidas.
Los capítulos 60 y 61 vendrían a ser como la conclusión de este bloque: «Nadie puede vivir sin mí» -dice la Locura.
Los capítulos 62-68 (conclusión). Contra lo que algunos pudieran creer el Elogio de la locura no es un pasatiempo frívolo ni una burla de la mísera condición humana. En estos últimos capítulos Erasmo se pregunta: ¿Y si la locura de que he hablado fuese la suprema sabiduría de que nos habla la Escritura, y sobre todo san Pablo. Echando mano de la Biblia trata de probar que el cristianismo –y la bienaventuranza– no son más que una locura sublime. Por fin, el capítulo 68 nos devuelve al tono relajante del libro; se ha hecho el elogio de la estulticia: bebed, vivid.