Diferència entre revisions de la pàgina «Climent d'Alexandria»
De Wikisofia
(gnòstics) |
m (bot: - de catequesis cristiana + de catequesi cristiana) |
||
| Línia 5: | Línia 5: | ||
<small>Titus Flavius Clemens</small> | <small>Titus Flavius Clemens</small> | ||
| − | Escriptor i apologista cristià d'origen grec, nascut probablement a Atenes o a Alexandria, cap a l'any 145 o 150. Va morir en Capadòcia cap a l'any 215. De formació [[estoïcisme|estoica]], va viatjar per Itàlia i Orienti fins que a Alexandria va trobar a Panteno (antic estoic convertit al cristianisme), qui havia fundat el ''Didaskaleion'' o escola de | + | Escriptor i apologista cristià d'origen grec, nascut probablement a Atenes o a Alexandria, cap a l'any 145 o 150. Va morir en Capadòcia cap a l'any 215. De formació [[estoïcisme|estoica]], va viatjar per Itàlia i Orienti fins que a Alexandria va trobar a Panteno (antic estoic convertit al cristianisme), qui havia fundat el ''Didaskaleion'' o escola de catequesi cristiana cap a l'any 180. Va passar a ser deixeble i seguidor d'aquest autor, al que va succeir com a segon mestre del ''Didaskaleion''. A causa de discrepàncies amb el bisbe d'Alexandria, va marxar a Jerusalem on va prosseguir els seus ensenyaments i es va convertir en protegit del bisbe d'aquesta ciutat. Posteriorment, va marxar cap a la Capadòcia fugint de la persecució de Septimi Sever, època de la qual data la seva obra principal coneguda com ''Stromata''. |
És considerat l'iniciador de la [[teologia|teologia]] especulativa, i un dels principals exponents de l'[[apologètica|apologètica]] cristiana, i la seva labor teòrica es va centrar en l'hel·lenització del [[cristianisme|cristianisme]], intentant conciliar la fe (''pístis'') amb el coneixement ([[gnosi|''gnosi'']]). La seva teologia és de base [[platonisme|platònica]] i [[estoïcisme|estoica]], amb elements [[peripatètics|peripatètics]] i va combatre els corrents [[gnosticisme|''gnòstics'']], tant cristianes com a paganes, en considerar que menyspreaven el caràcter de l'encarnació i redempció de Crist i feien impossible la reconciliació entre ciència i fe. Segons ell, no hi ha fe sense coneixement, de la mateixa manera que no hi ha coneixement sense fe, però és per la fe que l'home s'adhereix als principis del coneixement o a la paraula de [[Déu|Déu]]. Va concebre el [[logos|''logos'']] com a principi creador del món, principi de saviesa (la dels profetes i filòsofs) i principi de salvació (el ''logos ''encarnat). Aquest [[Grec::λόγος]] (''logos'') és el veritable alfa i omega de tota realitat. D'aquesta manera, va voler aprofundir la fe amb l'ajuda de la filosofia. També va ser un dels més destacats defensors de la necessitat d'interpretar les Sagrades Escriptures de manera [[al·legoria|al·legòrica]], tant l'Antic Testament com els Evangelis, ja que Jesucrist s'expressava a través de paràboles. Per aquest intent d'interpretació al·legòrica, així com per l'hel·lenització del cristianisme, s'ha comparat la seva obra amb alguns aspectes de la de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]]. [[Autor:Orígenes|Orígenes]], deixeble seu en el ''Didaskaleion'', va desenvolupar les seves tesis i va accentuar encara més la seva tendència a la interpretació al·legòrica. | És considerat l'iniciador de la [[teologia|teologia]] especulativa, i un dels principals exponents de l'[[apologètica|apologètica]] cristiana, i la seva labor teòrica es va centrar en l'hel·lenització del [[cristianisme|cristianisme]], intentant conciliar la fe (''pístis'') amb el coneixement ([[gnosi|''gnosi'']]). La seva teologia és de base [[platonisme|platònica]] i [[estoïcisme|estoica]], amb elements [[peripatètics|peripatètics]] i va combatre els corrents [[gnosticisme|''gnòstics'']], tant cristianes com a paganes, en considerar que menyspreaven el caràcter de l'encarnació i redempció de Crist i feien impossible la reconciliació entre ciència i fe. Segons ell, no hi ha fe sense coneixement, de la mateixa manera que no hi ha coneixement sense fe, però és per la fe que l'home s'adhereix als principis del coneixement o a la paraula de [[Déu|Déu]]. Va concebre el [[logos|''logos'']] com a principi creador del món, principi de saviesa (la dels profetes i filòsofs) i principi de salvació (el ''logos ''encarnat). Aquest [[Grec::λόγος]] (''logos'') és el veritable alfa i omega de tota realitat. D'aquesta manera, va voler aprofundir la fe amb l'ajuda de la filosofia. També va ser un dels més destacats defensors de la necessitat d'interpretar les Sagrades Escriptures de manera [[al·legoria|al·legòrica]], tant l'Antic Testament com els Evangelis, ja que Jesucrist s'expressava a través de paràboles. Per aquest intent d'interpretació al·legòrica, així com per l'hel·lenització del cristianisme, s'ha comparat la seva obra amb alguns aspectes de la de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]]. [[Autor:Orígenes|Orígenes]], deixeble seu en el ''Didaskaleion'', va desenvolupar les seves tesis i va accentuar encara més la seva tendència a la interpretació al·legòrica. | ||
Revisió del 22:18, 14 oct 2017
Avís: El títol a mostrar «Climent d'Alexandria» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Climent d'Alexandria». Titus Flavius Clemens
Escriptor i apologista cristià d'origen grec, nascut probablement a Atenes o a Alexandria, cap a l'any 145 o 150. Va morir en Capadòcia cap a l'any 215. De formació estoica, va viatjar per Itàlia i Orienti fins que a Alexandria va trobar a Panteno (antic estoic convertit al cristianisme), qui havia fundat el Didaskaleion o escola de catequesi cristiana cap a l'any 180. Va passar a ser deixeble i seguidor d'aquest autor, al que va succeir com a segon mestre del Didaskaleion. A causa de discrepàncies amb el bisbe d'Alexandria, va marxar a Jerusalem on va prosseguir els seus ensenyaments i es va convertir en protegit del bisbe d'aquesta ciutat. Posteriorment, va marxar cap a la Capadòcia fugint de la persecució de Septimi Sever, època de la qual data la seva obra principal coneguda com Stromata.
És considerat l'iniciador de la teologia especulativa, i un dels principals exponents de l'apologètica cristiana, i la seva labor teòrica es va centrar en l'hel·lenització del cristianisme, intentant conciliar la fe (pístis) amb el coneixement (gnosi). La seva teologia és de base platònica i estoica, amb elements peripatètics i va combatre els corrents gnòstics, tant cristianes com a paganes, en considerar que menyspreaven el caràcter de l'encarnació i redempció de Crist i feien impossible la reconciliació entre ciència i fe. Segons ell, no hi ha fe sense coneixement, de la mateixa manera que no hi ha coneixement sense fe, però és per la fe que l'home s'adhereix als principis del coneixement o a la paraula de Déu. Va concebre el logos com a principi creador del món, principi de saviesa (la dels profetes i filòsofs) i principi de salvació (el logos encarnat). Aquest λόγος (logos) és el veritable alfa i omega de tota realitat. D'aquesta manera, va voler aprofundir la fe amb l'ajuda de la filosofia. També va ser un dels més destacats defensors de la necessitat d'interpretar les Sagrades Escriptures de manera al·legòrica, tant l'Antic Testament com els Evangelis, ja que Jesucrist s'expressava a través de paràboles. Per aquest intent d'interpretació al·legòrica, així com per l'hel·lenització del cristianisme, s'ha comparat la seva obra amb alguns aspectes de la de Filó d'Alexandria. Orígenes, deixeble seu en el Didaskaleion, va desenvolupar les seves tesis i va accentuar encara més la seva tendència a la interpretació al·legòrica.