Albert Magne, sant

Albert Magne o Albert de Lauingen prenent el nom del lloc on va néixer, en Bavaria. Filòsof i teòleg escolàstic de l'ordre dels dominics, anomenat doctor universal, va ensenyar a Friburg, Colònia -on va ser mestre de sant Tomàs d'Aquino- i París, i va ser posteriorment bisbe de Ratisbona (Regensburg). Home d'àmplia cultura, per abastar no només coneixements de teologia, filosofia, lògica, ètica, metafísica, sinó també de ciències de la naturalesa, com a meteorologia, mineralogia, fisiologia, botànica, zoologia, etc., d'on li ve el qualificatiu de «gran» (Magne), va ser un dels primers a introduir a Aristòtil en la filosofia escolàstica i un dels primers escolàstics que va mostrar un interès específic per les ciències naturals.

En el seu intent d'aristotelizar la filosofia, malgrat ser un neoplatònic convençut, va recórrer a les traduccions recents fetes a partir del grec. Influït per l'àrab al-Farabi, desenvolupa la teoria del «enteniment adquirit», o enteniment separat quan es constitueix en forma de l'ànima, comunicant-li la «vida teòrica», o fi suprema de la vida humana, que anticipa temporalment el model de vida eterna. D'aquí sorgeix una visió de la filosofia com a forma de vida teòrica, que influirà més tard en els místics alemanys, sobretot en el Mestre Eckhart. En els seus comentaris a les obres naturalistes d'Aristòtil, recorre a experiments i observacions empíriques que diu haver realitzat.

La seva obra filosòfica es compon de paráfrasis a diverses obres d'Aristòtil i comentaris a les Sentències de Pere LLombard i, entre les seves obres de contingut científic, destaquen Sobre els vegetals i les plantes, Sobre els minerals, Qüestions sobre els animals. Se li van atribuir nombroses obres apócrifas sobre alquímia, màgia i nigromancia (com El Gran i El petit Albert, Secrets de dones, Secrets egipcíacos). La seva última obra, Summa de mirabili scientia Dei, va quedar inacabada.