Atribut

 (del llatí adtribuere, atribuir, imputar) En la lògica d'Aristòtil, els predicaments, és a dir, allò que en el terme predicat s'afirma o nega del terme subjecte en un enunciat; metafísicament parlant, allò que pot afirmar-se de les substàncies segons les maneres de ser o d'atribució, o categories (veg. text). En sentit general, allò que atribuïm a una cosa com a propietat o característica seva. En Descartes, és la propietat essencial de cada substància (veg. text),de manera que és la seva característica fonamental de la qual depenen totes les altres característiques: de la substància espiritual és el pensament; de la material, l'extensió. En Spinoza, allò que l'enteniment humà concep com a essència de la substància única: «Déu o la naturalesa», que posseeix infinits atributs, dels quals tan sols podem pensar dos, pensament i extensió (mentre que «ment» i «cos» són només maneres finites de la substància (veg. text).