Diferència entre revisions de la pàgina «Atribut»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} (del llatí ''adtribuere'', atribuir, imputar) En la lògica d' Aristòtil, els predicamentos, això és, a...».) |
m (bot: - nts|predicaments]], això és, + nts|predicaments]], és a dir,) |
||
| (7 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | (del llatí ''adtribuere'', atribuir, imputar) En la lògica d' [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], els [[ | + | (del llatí ''adtribuere'', atribuir, imputar) En la lògica d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], els [[predicaments|predicaments]], és a dir, allò que en el [[terme|terme]] predicat s'afirma o nega del terme subjecte en un [[enunciat|enunciat]]; metafísicament parlant, allò que pot afirmar-se de les [[substància|substàncies]] segons les maneres de ser o d'atribució, o [[categoria|categories]] ([[Recurs:Aristòtil: els predicables|veg. text]]). En sentit general, allò que atribuïm a una cosa com a propietat o característica seva. En [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], és la propietat essencial de cada [[substància|substància]] ([[Recurs:Descartes: atributs i maneres|veg. text]]),de manera que és la seva característica fonamental de la qual depenen totes les altres característiques: de la substància espiritual és el [[pensament|pensament]]; de la material, l'[[extensió|extensió]]. En [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]], allò que l'enteniment humà concep com a essència de la substància única: «Déu o la naturalesa», que posseeix infinits atributs, dels quals tan sols podem pensar dos, pensament i extensió (mentre que «ment» i «cos» són només ''maneres'' finites de la substància ([[Recurs:Spinoza: definició d'atribut|veg. text]]). |
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Lògica}}{{InfoWiki}} | {{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Lògica}}{{InfoWiki}} | ||
Revisió de 13:21, 4 juny 2018
(del llatí adtribuere, atribuir, imputar) En la lògica d'Aristòtil, els predicaments, és a dir, allò que en el terme predicat s'afirma o nega del terme subjecte en un enunciat; metafísicament parlant, allò que pot afirmar-se de les substàncies segons les maneres de ser o d'atribució, o categories (veg. text). En sentit general, allò que atribuïm a una cosa com a propietat o característica seva. En Descartes, és la propietat essencial de cada substància (veg. text),de manera que és la seva característica fonamental de la qual depenen totes les altres característiques: de la substància espiritual és el pensament; de la material, l'extensió. En Spinoza, allò que l'enteniment humà concep com a essència de la substància única: «Déu o la naturalesa», que posseeix infinits atributs, dels quals tan sols podem pensar dos, pensament i extensió (mentre que «ment» i «cos» són només maneres finites de la substància (veg. text).