Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Arqueologia»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} (del grec ἀρχαιολογία, coneixement de coses antigues) És l'estudi de les restes, les ruïnes i els monuments de les cultures antigues, t...».)
 
m (bot: - de la [[hermenèutica|herme + de l'[[hermenèutica|herme)
Línia 5: Línia 5:
  
 
[[File:foucaul2.gif|thumb|Michel Foucault]]
 
[[File:foucaul2.gif|thumb|Michel Foucault]]
El filòsof [[estructuralisme|estructuralista]] [[Autor:Foucault, Michel Paul|Michel Foucault]] (encara que ell va rebutjar aquest qualificatiu) és qui introdueix plenament aquest terme en la filosofia contemporània (apareix en el títol o en el subtítol de la major part de les seves obres), i per a això s'inspira tant en la [[deconstrucció|deconstrucció]] [[Autor:Heidegger, Martin|heideggeriana]] de la metafísica, com en la genealogia de [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]]. Foucault anomena «arqueologia» i «arqueologia del saber» (''La'' ''arqueologia'' ''del'' ''saber'', 1969) al descobriment i anàlisi dels supòsits o «''a'' ''priori'' històrics» del saber d'una època determinada, que condicionen de forma [[immanència, immanent|immanent]] totes les manifestacions del saber en tots els seus diferents àmbits: ciència, art, filosofia, etc., i determinen els tipus d'enunciats possibles, les oposicions conceptuals o les definicions dels objectes. Aquests condicionants subjacents constitueixen les ''epistemes'' o estructures epistémicas, que són estructures lingüístiques. L'arqueologia del saber pretén explicitar aquestes diferents epistemes. En aquesta investigació es mostren tres èpoques diferents, caracteritzades per la seva pròpia episteme: els segles XVI-XVII (el Renaixement), el segle XVIII (que Foucault anomena l'època clàssica) i els segles XIX-XX (l'època actual). La característica fonamental de l'''episteme'' de l'època contemporània, que sorgeix com a resposta a la pregunta fonamental d'aquesta època: què és l' [[home|home]]? ([[Recurs:Foucault. L'arqueologia del saber: les ciències humanes en l'episteme moderna.|veure text]] ), és la que es basa en la consideració de l'estructuració lingüística de l'ésser humà. D'altra banda, l'arqueologia també assenyala un caràcter discontinu de la història, caracteritzada per ruptures epistemològiques. També [[Autor:Ricoeur, Paul|Paul Ricœoeur]] usa aquest terme en la seva especial caracterització de la [[hermenèutica|hermenèutica]] de les [[filosofia de la sospita|filosofies de la sospita]] ([[Recurs:Ricoeur: els mestres de la sospita|veure text]] ).
+
El filòsof [[estructuralisme|estructuralista]] [[Autor:Foucault, Michel Paul|Michel Foucault]] (encara que ell va rebutjar aquest qualificatiu) és qui introdueix plenament aquest terme en la filosofia contemporània (apareix en el títol o en el subtítol de la major part de les seves obres), i per a això s'inspira tant en la [[deconstrucció|deconstrucció]] [[Autor:Heidegger, Martin|heideggeriana]] de la metafísica, com en la genealogia de [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]]. Foucault anomena «arqueologia» i «arqueologia del saber» (''La'' ''arqueologia'' ''del'' ''saber'', 1969) al descobriment i anàlisi dels supòsits o «''a'' ''priori'' històrics» del saber d'una època determinada, que condicionen de forma [[immanència, immanent|immanent]] totes les manifestacions del saber en tots els seus diferents àmbits: ciència, art, filosofia, etc., i determinen els tipus d'enunciats possibles, les oposicions conceptuals o les definicions dels objectes. Aquests condicionants subjacents constitueixen les ''epistemes'' o estructures epistémicas, que són estructures lingüístiques. L'arqueologia del saber pretén explicitar aquestes diferents epistemes. En aquesta investigació es mostren tres èpoques diferents, caracteritzades per la seva pròpia episteme: els segles XVI-XVII (el Renaixement), el segle XVIII (que Foucault anomena l'època clàssica) i els segles XIX-XX (l'època actual). La característica fonamental de l'''episteme'' de l'època contemporània, que sorgeix com a resposta a la pregunta fonamental d'aquesta època: què és l' [[home|home]]? ([[Recurs:Foucault. L'arqueologia del saber: les ciències humanes en l'episteme moderna.|veure text]] ), és la que es basa en la consideració de l'estructuració lingüística de l'ésser humà. D'altra banda, l'arqueologia també assenyala un caràcter discontinu de la història, caracteritzada per ruptures epistemològiques. També [[Autor:Ricoeur, Paul|Paul Ricœoeur]] usa aquest terme en la seva especial caracterització de l'[[hermenèutica|hermenèutica]] de les [[filosofia de la sospita|filosofies de la sospita]] ([[Recurs:Ricoeur: els mestres de la sospita|veure text]] ).
  
  

Revisió del 13:12, 17 abr 2017

(del grec ἀρχαιολογία, coneixement de coses antigues) És l'estudi de les restes, les ruïnes i els monuments de les cultures antigues, tant de les prehistòriques com de les històriques. És, doncs, una part de la història que tracta, no d'esdeveniments, sinó d'objectes materials. Com a activitat científica moderna va començar amb l'exploració de les ruïnes de Pompeya i Herculano a partir del s.XVIII.

En filosofia, aquest terme va ser introduït per Kant en la Crítica del judici, en parlar d'una «arqueologia de la naturalesa» capaç de fer sorgir, a partir dels mecanismes coneguts o suposats de la naturalesa, l'explicació del parentiu natural i universal dels éssers vius que indica un cert «esquema comú», una «analogia de formes» i que revelaria el caràcter teleològic de la naturalesa. Husserl parla també d'una arqueologia en el sentit d'una investigació històrica sobre els «començaments» o sobre el «origen».

Michel Foucault

El filòsof estructuralista Michel Foucault (encara que ell va rebutjar aquest qualificatiu) és qui introdueix plenament aquest terme en la filosofia contemporània (apareix en el títol o en el subtítol de la major part de les seves obres), i per a això s'inspira tant en la deconstrucció heideggeriana de la metafísica, com en la genealogia de Nietzsche. Foucault anomena «arqueologia» i «arqueologia del saber» (La arqueologia del saber, 1969) al descobriment i anàlisi dels supòsits o «a priori històrics» del saber d'una època determinada, que condicionen de forma immanent totes les manifestacions del saber en tots els seus diferents àmbits: ciència, art, filosofia, etc., i determinen els tipus d'enunciats possibles, les oposicions conceptuals o les definicions dels objectes. Aquests condicionants subjacents constitueixen les epistemes o estructures epistémicas, que són estructures lingüístiques. L'arqueologia del saber pretén explicitar aquestes diferents epistemes. En aquesta investigació es mostren tres èpoques diferents, caracteritzades per la seva pròpia episteme: els segles XVI-XVII (el Renaixement), el segle XVIII (que Foucault anomena l'època clàssica) i els segles XIX-XX (l'època actual). La característica fonamental de l'episteme de l'època contemporània, que sorgeix com a resposta a la pregunta fonamental d'aquesta època: què és l' home? (veure text ), és la que es basa en la consideració de l'estructuració lingüística de l'ésser humà. D'altra banda, l'arqueologia també assenyala un caràcter discontinu de la història, caracteritzada per ruptures epistemològiques. També Paul Ricœoeur usa aquest terme en la seva especial caracterització de l'hermenèutica de les filosofies de la sospita (veure text ).