Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Areté»

De Wikisofia

m (bot: - i de [[Autor:Hesíode|Hesí + i d'[[Autor:Hesíode|Hesí)
m (bot: - (veure [[just + (veg. [[just)
Línia 2: Línia 2:
 
Terme grec ([[Grec::ἀρητή]], ''areté'') que procedeix del comparatiu de l'adjectiu ''agathós'', «bé», que al seu torn procedeix de l'arrel ''aga-'' («el millor»), que es recolza en la partícula inseparable «ari-», indicadora d'una idea d'excel·lència, que està a la base de ''aristos ''([[Grec::ἄριστος]], el superlatiu de distingit i selecte, que en plural era utilitzat per a designar la noblesa o [[aristocràcia|aristocràcia]]). Significa, originàriament, «excel·lència o perfecció de les persones o les coses». En aquest sentit, els grecs de l'època d'[[Autor:Homer|Homer]] i d'[[Autor:Hesíode|Hesíode]], i fins al segle IV a. de C., parlaven de la ''areté'' com d'una força o una capacitat: el vigor i la salut són la ''areté'' del cos, la sagacitat, la intel·ligència i la previsió són ''areté'' de l'esperit. Posteriorment, i a causa de la influència d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], aquest terme ha passat a traduir-se habitualment per [[virtut|virtut]].
 
Terme grec ([[Grec::ἀρητή]], ''areté'') que procedeix del comparatiu de l'adjectiu ''agathós'', «bé», que al seu torn procedeix de l'arrel ''aga-'' («el millor»), que es recolza en la partícula inseparable «ari-», indicadora d'una idea d'excel·lència, que està a la base de ''aristos ''([[Grec::ἄριστος]], el superlatiu de distingit i selecte, que en plural era utilitzat per a designar la noblesa o [[aristocràcia|aristocràcia]]). Significa, originàriament, «excel·lència o perfecció de les persones o les coses». En aquest sentit, els grecs de l'època d'[[Autor:Homer|Homer]] i d'[[Autor:Hesíode|Hesíode]], i fins al segle IV a. de C., parlaven de la ''areté'' com d'una força o una capacitat: el vigor i la salut són la ''areté'' del cos, la sagacitat, la intel·ligència i la previsió són ''areté'' de l'esperit. Posteriorment, i a causa de la influència d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], aquest terme ha passat a traduir-se habitualment per [[virtut|virtut]].
  
La ''areté'' en Homer va lligada al valor en el combat i a la glòria militar. L'home que posseeix ''areté'' és aquell que és digne d'admiració i honor i, encara que qui posseïa ''areté'' era ''agathós'' (bé), aquest concepte mancava encara de valor moral. En l'època de [[Autor:Soló|Soló]], la ''areté'' es vincula amb la llei i la seva empleno. Més endavant, vindrà a significar l'excel·lència o capacitat de qualsevol cosa, persona o instrument, per dur a terme la funció a la qual és destinat. D'aquesta manera, podrà parlar-se de la ''areté ''d'un artesà, com a sinònim d'expert en el seu quefer. En l'època dels [[sofistes, els|sofistes]] es considerarà que per ser un bon ciutadà es requerien aptituds polítiques adequades, que ja no són solament les relacionades amb el combat o amb l'antiga noció de l'època homèrica. Per això, els sofistes es declaren mestres de ''areté'', en el sentit de mestres per a la convivència en la ''polis'',tal com ho posa de manifest Plató en el ''Menó ''(72a-c). [[Autor:Plató|Plató]] mateix planteja en el ''Protàgores'' la qüestió de si és possible ensenyar la ''areté'', i sosté, seguint l'intel·lectualisme moral de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], que pot ser ensenyada, si les virtuts tenen alguna cosa en comú i si són coneixement. En la ''República'' sostindrà que existeixen tres virtuts fonamentals: la prudència, la fortalesa i la temprança (que es corresponen amb les tres parts de l'[[ànima|ànima]]), i que l'harmonia entre elles engendra la justícia. Per part seva, [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] sustentarà que la virtut és un estat de l'ànima diferent, doncs, de les passions i de les facultats, i s'aconsegueix per mitjà de  l'[[ètica|ètica]], ja que són qüestió de pràctica o d'hàbit (veure [[just mitjà|just mitjà]]). Pels [[estoïcisme|estoics]] la ''areté,'' entesa com a [[apatia|apatia]] i [[autarquia|autarquia]], és l'únic bé real.
+
La ''areté'' en Homer va lligada al valor en el combat i a la glòria militar. L'home que posseeix ''areté'' és aquell que és digne d'admiració i honor i, encara que qui posseïa ''areté'' era ''agathós'' (bé), aquest concepte mancava encara de valor moral. En l'època de [[Autor:Soló|Soló]], la ''areté'' es vincula amb la llei i la seva empleno. Més endavant, vindrà a significar l'excel·lència o capacitat de qualsevol cosa, persona o instrument, per dur a terme la funció a la qual és destinat. D'aquesta manera, podrà parlar-se de la ''areté ''d'un artesà, com a sinònim d'expert en el seu quefer. En l'època dels [[sofistes, els|sofistes]] es considerarà que per ser un bon ciutadà es requerien aptituds polítiques adequades, que ja no són solament les relacionades amb el combat o amb l'antiga noció de l'època homèrica. Per això, els sofistes es declaren mestres de ''areté'', en el sentit de mestres per a la convivència en la ''polis'',tal com ho posa de manifest Plató en el ''Menó ''(72a-c). [[Autor:Plató|Plató]] mateix planteja en el ''Protàgores'' la qüestió de si és possible ensenyar la ''areté'', i sosté, seguint l'intel·lectualisme moral de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], que pot ser ensenyada, si les virtuts tenen alguna cosa en comú i si són coneixement. En la ''República'' sostindrà que existeixen tres virtuts fonamentals: la prudència, la fortalesa i la temprança (que es corresponen amb les tres parts de l'[[ànima|ànima]]), i que l'harmonia entre elles engendra la justícia. Per part seva, [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] sustentarà que la virtut és un estat de l'ànima diferent, doncs, de les passions i de les facultats, i s'aconsegueix per mitjà de  l'[[ètica|ètica]], ja que són qüestió de pràctica o d'hàbit (veg. [[just mitjà|just mitjà]]). Pels [[estoïcisme|estoics]] la ''areté,'' entesa com a [[apatia|apatia]] i [[autarquia|autarquia]], és l'únic bé real.
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{InfoWiki}}
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{InfoWiki}}

Revisió del 07:48, 18 set 2017

Terme grec (ἀρητή, areté) que procedeix del comparatiu de l'adjectiu agathós, «bé», que al seu torn procedeix de l'arrel aga- («el millor»), que es recolza en la partícula inseparable «ari-», indicadora d'una idea d'excel·lència, que està a la base de aristos (ἄριστος, el superlatiu de distingit i selecte, que en plural era utilitzat per a designar la noblesa o aristocràcia). Significa, originàriament, «excel·lència o perfecció de les persones o les coses». En aquest sentit, els grecs de l'època d'Homer i d'Hesíode, i fins al segle IV a. de C., parlaven de la areté com d'una força o una capacitat: el vigor i la salut són la areté del cos, la sagacitat, la intel·ligència i la previsió són areté de l'esperit. Posteriorment, i a causa de la influència d'Aristòtil, aquest terme ha passat a traduir-se habitualment per virtut.

La areté en Homer va lligada al valor en el combat i a la glòria militar. L'home que posseeix areté és aquell que és digne d'admiració i honor i, encara que qui posseïa areté era agathós (bé), aquest concepte mancava encara de valor moral. En l'època de Soló, la areté es vincula amb la llei i la seva empleno. Més endavant, vindrà a significar l'excel·lència o capacitat de qualsevol cosa, persona o instrument, per dur a terme la funció a la qual és destinat. D'aquesta manera, podrà parlar-se de la areté d'un artesà, com a sinònim d'expert en el seu quefer. En l'època dels sofistes es considerarà que per ser un bon ciutadà es requerien aptituds polítiques adequades, que ja no són solament les relacionades amb el combat o amb l'antiga noció de l'època homèrica. Per això, els sofistes es declaren mestres de areté, en el sentit de mestres per a la convivència en la polis,tal com ho posa de manifest Plató en el Menó (72a-c). Plató mateix planteja en el Protàgores la qüestió de si és possible ensenyar la areté, i sosté, seguint l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, que pot ser ensenyada, si les virtuts tenen alguna cosa en comú i si són coneixement. En la República sostindrà que existeixen tres virtuts fonamentals: la prudència, la fortalesa i la temprança (que es corresponen amb les tres parts de l'ànima), i que l'harmonia entre elles engendra la justícia. Per part seva, Aristòtil sustentarà que la virtut és un estat de l'ànima diferent, doncs, de les passions i de les facultats, i s'aconsegueix per mitjà de l'ètica, ja que són qüestió de pràctica o d'hàbit (veg. just mitjà). Pels estoics la areté, entesa com a apatia i autarquia, és l'únic bé real.