Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Analítica»

De Wikisofia

Línia 4: Línia 4:
 
El nom que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] dóna a la lògica (''analytiká,'' llibres analítics). Però entre les obres lògiques d'Aristòtil s'inclouen altres obres amb altres noms, com, per exemple, ''Categories'', a més dels ''Analítics primers ''(o'' Anteriors: Analytiká prótera) ''i els ''Analítics segons'' (o ''Posteriors'': ''Analytiká'' ''hystera''), obres escrites durant la seva permanència en el [[Liceu|Liceu]] (335-322). Els ''Analítics primers'' representen un tractat de lògica formal sobre el [[sil·logisme|sil·logisme]], que pot dir-se que neix amb Aristòtil, mentre que els ''Analítics'' ''segons ''tracten del sil·logisme veritable, o [[demostració|demostració]], i de la naturalesa i estructura de la ciència.
 
El nom que [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] dóna a la lògica (''analytiká,'' llibres analítics). Però entre les obres lògiques d'Aristòtil s'inclouen altres obres amb altres noms, com, per exemple, ''Categories'', a més dels ''Analítics primers ''(o'' Anteriors: Analytiká prótera) ''i els ''Analítics segons'' (o ''Posteriors'': ''Analytiká'' ''hystera''), obres escrites durant la seva permanència en el [[Liceu|Liceu]] (335-322). Els ''Analítics primers'' representen un tractat de lògica formal sobre el [[sil·logisme|sil·logisme]], que pot dir-se que neix amb Aristòtil, mentre que els ''Analítics'' ''segons ''tracten del sil·logisme veritable, o [[demostració|demostració]], i de la naturalesa i estructura de la ciència.
  
En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], en canvi, la «Analítica» (transcendental), juntament amb la «Dialèctica» (transcendental), constitueix l'anomenada «Lògica transcendental»; enfront del nom de «lògica de l'aparença», que Kant dóna a la dialèctica, a l'analítica l'anomena «lògica de la veritat». Juntament amb la «Estètica transcendental» constitueixen elles tres la primera part de la [[Crítica de la raó pura|''Crítica de la raó pura'']], o «Doctrina transcendental dels elements». Respectant l'etimologia de la paraula ([[anàlisi|anàlisi]]: resolució d'un tot en els seus elements), la «Analítica transcendental» s'ocupa dels elements [[a priori |''a priori'']] de la [[raó teòrica |raó teòrica]], que es consideren principis del coneixement
+
En [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], en canvi, la «Analítica» (transcendental), juntament amb la «Dialèctica» (transcendental), constitueix l'anomenada «Lògica transcendental»; enfront del nom de «lògica de l'aparença», que Kant dóna a la dialèctica, a l'analítica l'anomena «lògica de la veritat». Juntament amb la «Estètica transcendental» constitueixen elles tres la primera part de la [[Crítica de la raó pura|''Crítica de la raó pura'']], o «Doctrina transcendental dels elements». Respectant l'etimologia de la paraula ([[anàlisi|anàlisi]]: resolució d'un tot en els seus elements), la «Analítica transcendental» s'ocupa dels elements [[a priori |''a priori'']] de la [[raó teòrica |raó teòrica]], que es consideren principis del coneixement  [[#Cita 1|veure cita 1]]. Es compon de dues parts: la ''Analítica dels conceptes'' (exposició de les [[categoria|categories]] i justificació del seu ús), que fan possible pensar en general els objectes  [[#Cita 2|veure cita 2]], i l' ''Analítica dels principis'', en la qual analitza la capacitat de l'enteniment de formular [[judicis sintètics a priori|judicis sintètics a priori]] sobre l'experiència [[#Cita 3|veure cita 3]] .En la [[Crítica de la raó pràctica|''Crítica de la raó pràctica'']], a l'estudi de la voluntat i la llibertat com a elements en què es funda l'ordre moral ho denomina «Analítica de la raó pràctica». En la'' [[Crítica del judici|Crítica del judici]]'', es diu «Analítica de la facultat de jutjar» a l'estudi de l'element, el [[judici|judici]], amb el qual Kant intenta unir el món de la raó teòrica, la naturalesa, amb el de la raó pràctica, la [[llibertat|llibertat]].
([[Recurs:cita Kant 27|veure cita]]) [[#Cita 1|cita 1]]. Es compon de dues parts: la ''Analítica dels conceptes'' (exposició de les [[categoria|categories]] i justificació del seu ús), que fan possible pensar en general els objectes  ([[Recurs:cita Kant 15|veure cita]]) [[#Cita 2|cita 2]], i l' ''Analítica dels principis'', en la qual analitza la capacitat de l'enteniment de formular [[judicis sintètics a priori|judicis sintètics a priori]] sobre l'experiència ([[Recurs:cita Kant 20|veure cita]]) [[#Cita 3|cita 3]] .En la [[Crítica de la raó pràctica|''Crítica de la raó pràctica'']], a l'estudi de la voluntat i la llibertat com a elements en què es funda l'ordre moral ho denomina «Analítica de la raó pràctica». En la'' [[Crítica del judici|Crítica del judici]]'', es diu «Analítica de la facultat de jutjar» a l'estudi de l'element, el [[judici|judici]], amb el qual Kant intenta unir el món de la raó teòrica, la naturalesa, amb el de la raó pràctica, la [[llibertat|llibertat]].
 
  
  

Revisió del 00:03, 13 jul 2015

Aristòtil
I. Kant

El nom que Aristòtil dóna a la lògica (analytiká, llibres analítics). Però entre les obres lògiques d'Aristòtil s'inclouen altres obres amb altres noms, com, per exemple, Categories, a més dels Analítics primers (o Anteriors: Analytiká prótera) i els Analítics segons (o Posteriors: Analytiká hystera), obres escrites durant la seva permanència en el Liceu (335-322). Els Analítics primers representen un tractat de lògica formal sobre el sil·logisme, que pot dir-se que neix amb Aristòtil, mentre que els Analítics segons tracten del sil·logisme veritable, o demostració, i de la naturalesa i estructura de la ciència.

En Kant, en canvi, la «Analítica» (transcendental), juntament amb la «Dialèctica» (transcendental), constitueix l'anomenada «Lògica transcendental»; enfront del nom de «lògica de l'aparença», que Kant dóna a la dialèctica, a l'analítica l'anomena «lògica de la veritat». Juntament amb la «Estètica transcendental» constitueixen elles tres la primera part de la Crítica de la raó pura, o «Doctrina transcendental dels elements». Respectant l'etimologia de la paraula (anàlisi: resolució d'un tot en els seus elements), la «Analítica transcendental» s'ocupa dels elements a priori de la raó teòrica, que es consideren principis del coneixement veure cita 1. Es compon de dues parts: la Analítica dels conceptes (exposició de les categories i justificació del seu ús), que fan possible pensar en general els objectes veure cita 2, i l' Analítica dels principis, en la qual analitza la capacitat de l'enteniment de formular judicis sintètics a priori sobre l'experiència veure cita 3 .En la Crítica de la raó pràctica, a l'estudi de la voluntat i la llibertat com a elements en què es funda l'ordre moral ho denomina «Analítica de la raó pràctica». En la Crítica del judici, es diu «Analítica de la facultat de jutjar» a l'estudi de l'element, el judici, amb el qual Kant intenta unir el món de la raó teòrica, la naturalesa, amb el de la raó pràctica, la llibertat.


_____________________________________________________________________________

Cita 1

Aquesta analítica consisteix a descompondre tot el nostre coneixement a ‘priori' en els elements del coneixement pur de l'enteniment.

______________________________________________________________________

I. Kant, Crítica de la raó pura, Analít. trasc., B 89 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 102)



Cita 2

Per analítica dels conceptes [...] entenc [...] la descomposició [...] de la capacitat mateixa de l'enteniment, a fi d'investigar la possibilitat dels conceptes a ‘priori' a base de buscar-los només en l'enteniment como el seu lloc de procedència i a base d'analitzar el seu ús pur en general.

______________________________________________________________________

I. Kant, Crítica de la raó pura, Analít. trasc., B 89 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 103).




Cita 3

L'analítica dels principis no serà, doncs, més que un cànon del Judici, un cànon que li ensenya a aplicar als fenòmens aquells conceptes de l'enteniment que contenen a ‘priori' las condicions relatives a les regles.

______________________________________________________________________

I. Kant, Crítica de la raó pura, Analít. trasc., B 171 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 179).


enrera





S'ha produït un error en crear la miniatura: Fitxer inexistent