Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Àpeiron»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "ápeiron" a "àpeiron")
Línia 3: Línia 3:
 
(del grec ἄπειρον, ''àpeiron, ''format per la a privativa i el terme [[Grec::πέρας]], ''peres'', límit: absència de límits i de determinacions) Per això es tradueix com a il·limitat o indeterminat. ja que aquestes característiques s'associen generalment a la noció de [[infinit, infinitud|infinit]], de vegades també es tradueix per aquest últim terme.  
 
(del grec ἄπειρον, ''àpeiron, ''format per la a privativa i el terme [[Grec::πέρας]], ''peres'', límit: absència de límits i de determinacions) Per això es tradueix com a il·limitat o indeterminat. ja que aquestes característiques s'associen generalment a la noció de [[infinit, infinitud|infinit]], de vegades també es tradueix per aquest últim terme.  
  
Per a [[Autor:Anaximandre|Anaximandre]] el [[Grec::ἄπειρον]] és pròpiament el [[Grec::ἀρχή]] ([[arkhé|''arkhé'']]) del [[Grec::ϰόσμος]] ([[cosmos|''cosmos'']]). En tant que ''arkhé'', és el principi i el fonament de totes les coses, al com tornaran segons l'ordre del [[temps|temps]]. Segons Anaximandre, aquest principi no podia tenir determinació alguna, ja que una determinació suposa simultàniament dos aspectes: el pròpiament determinat i el que queda fora de la determinació. Però si el principi ha de ser únic, no pot tenir límits, determinacions ni definició ([[Recurs:Anaximandre: fragments|veure text]]). Per això, per Anaximandre, el ''àpeiron'' pot ser totes les coses alhora, i ser comuna a totes les qualitats contràries: al calent, al fred, a l'humit i al sec, ja que no sent cap d'aquestes qualitats en concret, està en totes elles, les uneix i les canvia unes en unes altres, i és allò en el que totes les coses han de dissoldre's de nou, quan desapareixen per reintegrar-se finalment en el mateix principi indeterminat i il·limitat. Aquesta teoria suposa, a més, una concepció circular del [[temps|temps]], però això és així perquè el cercle mateix és imatge del ''àpeiron'' en tant que en el circular cap punt es pot determinar com a principi ni com a fi, i, per tant, en aquesta figura el principi i la fi coincideixen en cadascun dels seus indeterminats punts.
+
Per a [[Autor:Anaximandre|Anaximandre]] el [[Grec::ἄπειρον]] és pròpiament el [[Grec::ἀρχή]] ([[arkhé|''arkhé'']]) del [[Grec::ϰόσμος]] ([[cosmos|''cosmos'']]). En tant que ''arkhé'', és el principi i el fonament de totes les coses, al com tornaran segons l'ordre del [[temps|temps]]. Segons Anaximandre, aquest principi no podia tenir determinació alguna, ja que una determinació suposa simultàniament dos aspectes: el pròpiament determinat i el que queda fora de la determinació. Però si el principi ha de ser únic, no pot tenir límits, determinacions ni definició ([[Recurs:Anaximandre: fragments|veure text]]). Per això, per Anaximandre, l' ''àpeiron'' pot ser totes les coses alhora, i ser comuna a totes les qualitats contràries: al calent, al fred, a l'humit i al sec, ja que no sent cap d'aquestes qualitats en concret, està en totes elles, les uneix i les canvia unes en unes altres, i és allò en el que totes les coses han de dissoldre's de nou, quan desapareixen per reintegrar-se finalment en el mateix principi indeterminat i il·limitat. Aquesta teoria suposa, a més, una concepció circular del [[temps|temps]], però això és així perquè el cercle mateix és imatge de l' ''àpeiron'' en tant que en el circular cap punt es pot determinar com a principi ni com a fi, i, per tant, en aquesta figura el principi i la fi coincideixen en cadascun dels seus indeterminats punts.
  
 
També [[Autor:Melissos de Samos|Melissos de Samos]] va adoptar aquesta noció per referir-la a l'ésser, doncs en oposició al seu mestre [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides,]] que sustentava que l'ésser és limitat i com una esfera, Melissos sustenta que el ser ha de ser forçosament indeterminat o ''àpeiron''. D'altra banda, en la [[mística dels nombres|mística numèrica]] dels [[pitagorisme|pitagòrics]], els nombres eren concebuts com a fruit de l'alternança entre l'imparell i ho parell concebuts respectivament com a límit ([[Grec::πέρας]]) i il·limitat [[Grec::ἄπειρον]]).
 
També [[Autor:Melissos de Samos|Melissos de Samos]] va adoptar aquesta noció per referir-la a l'ésser, doncs en oposició al seu mestre [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides,]] que sustentava que l'ésser és limitat i com una esfera, Melissos sustenta que el ser ha de ser forçosament indeterminat o ''àpeiron''. D'altra banda, en la [[mística dels nombres|mística numèrica]] dels [[pitagorisme|pitagòrics]], els nombres eren concebuts com a fruit de l'alternança entre l'imparell i ho parell concebuts respectivament com a límit ([[Grec::πέρας]]) i il·limitat [[Grec::ἄπειρον]]).

Revisió del 15:59, 12 abr 2015

Anaximandre

(del grec ἄπειρον, àpeiron, format per la a privativa i el terme πέρας, peres, límit: absència de límits i de determinacions) Per això es tradueix com a il·limitat o indeterminat. ja que aquestes característiques s'associen generalment a la noció de infinit, de vegades també es tradueix per aquest últim terme.

Per a Anaximandre el ἄπειρον és pròpiament el ἀρχή (arkhé) del ϰόσμος (cosmos). En tant que arkhé, és el principi i el fonament de totes les coses, al com tornaran segons l'ordre del temps. Segons Anaximandre, aquest principi no podia tenir determinació alguna, ja que una determinació suposa simultàniament dos aspectes: el pròpiament determinat i el que queda fora de la determinació. Però si el principi ha de ser únic, no pot tenir límits, determinacions ni definició (veure text). Per això, per Anaximandre, l' àpeiron pot ser totes les coses alhora, i ser comuna a totes les qualitats contràries: al calent, al fred, a l'humit i al sec, ja que no sent cap d'aquestes qualitats en concret, està en totes elles, les uneix i les canvia unes en unes altres, i és allò en el que totes les coses han de dissoldre's de nou, quan desapareixen per reintegrar-se finalment en el mateix principi indeterminat i il·limitat. Aquesta teoria suposa, a més, una concepció circular del temps, però això és així perquè el cercle mateix és imatge de l' àpeiron en tant que en el circular cap punt es pot determinar com a principi ni com a fi, i, per tant, en aquesta figura el principi i la fi coincideixen en cadascun dels seus indeterminats punts.

També Melissos de Samos va adoptar aquesta noció per referir-la a l'ésser, doncs en oposició al seu mestre Parmènides, que sustentava que l'ésser és limitat i com una esfera, Melissos sustenta que el ser ha de ser forçosament indeterminat o àpeiron. D'altra banda, en la mística numèrica dels pitagòrics, els nombres eren concebuts com a fruit de l'alternança entre l'imparell i ho parell concebuts respectivament com a límit (πέρας) i il·limitat ἄπειρον).