Accions

Recurs

Plató: la metàfora de la línia

De Wikisofia


(Metàfora de la línia)
Pelinea.gif

[...]

--Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l'intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascun: al món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno, imatges abans de res a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen en l'aigua i en tot el que és compacte, poliment i brillant, i a altres coses semblants, Si és que m'entens.

--Sí que t'entenc.

--En el segon posa allò de què això és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.

--Ho poso-- va dir.

--Accediries per ventura --vaig dir jo-- a reconèixer que el visible es divideix, en proporció a la veritat o a la manca d'ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació en què l'opinat respecte al conegut?

--Per descomptat que accedeixo-- va dir.

--Considera, doncs, ara de quina manera cal dividir el segment de l'intel·ligible.

--Com?

--De manera que l'ànima es vegi obligada a buscar una de les parts servint-se, com d'imatges, d'aquelles coses que abans eren imitades, partint d'hipòtesis i encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la conclusió; i la segona, partint també d'una hipòtesi, però per a arribar a un principi no hipotètic i duent a terme la seva investigació amb la sola ajuda de les idees preses en si mateixes i sense valer-se de les imatges a què recorria en la recerca d'allò.

--No he comprès de manera suficient --va dir-- això que parles.

--Doncs ho diré una altra vegada --vaig contestar. I ho entendràs millor després del següent preàmbul. Crec que saps que els qui s'ocupen de geometria, aritmètica i altres estudis similars, donen per suposats els nombres imparells i parells, les figures, tres classes d'angles i altres coses emparentades amb aquestes i diferents en cada cas; les adopten com a hipòtesi, procedint igual que si les coneguessin, i no es creuen ja en el deure donar cap explicació ni a si mateixos ni als altres pel que fa al que consideren com a evident per a tots, i d'aquí és d'on parteixen les successives i conseqüents deduccions que els porten finalment a allò la investigació de les quals es proposaven.

--Sé perfectament tot això --va dir--.

--I no saps també que se serveixen de figures visibles sobre les quals discorren, però no pensant en elles mateixes, sinó en allò a què elles s'assemblen, discorrent, per exemple, sobre el quadrat en si i de la seva diagonal, però no sobre el que ells dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, les coses modelades i traçades per ells, que són imatges les ombres i reflexos produïts en l'aigua, les empren, de manera que siguin al seu torn imatges, en el seu desig de veure aquelles coses en si que no poden ser vistes d'una altra manera sinó per mitjà del pensament?

--Tens raó --va dir--.

--I així, d'aquesta classe d'objectes deia jo que era intel·ligible, però que en la seva investigació es veu l'ànima obligada a servir-se d'hipòtesi i, com no pot remuntar-se per sobre d'aquestes, no s'encamina al principi, sinó que usa com a imatges aquells mateixos objectes, imitats al seu torn pels de baix, que, per comparació amb aquests, són també ells benvolguts i honrats com a coses palpables.

--Ja comprenc --va dir--; et refereixes al que es fa en geometria i en les ciències afins a ella.

--Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de la regió intel·ligible allò a què abasta per si mateixa la raó valent-se del poder dialèctic i considerant les hipòtesis no com a principis, sinó com veritables hipòtesis, és a dir, esglaons i trampolins que l'elevin fins al no hipotètic, fins al principi de tot; i una vegada hagi arribat a aquest, anirà passant d'una a una altra de les deduccions que d'ell depenen fins que, d'aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense recórrer en absolut a res sensible, més aviat usant solament de les idees preses en si mateixes, passant d'una a una altra i acabant en les idees.

--Ja m'adono --va dir--, encara que no perfectament, doncs em sembla molt gran l'empresa a què et refereixes, que el que intentes és deixar assegut que és més clara la visió de l'ésser i de l'intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica que la que proporcionen les anomenades arts, a les quals serveixen de principis les hipòtesis; doncs encara que els qui les estudien es veuen obligats a contemplar els objectes per mitjà del pensament i no dels sentits, no obstant això, com no investiguen remuntant-se al principi, sinó partint d'hipòtesi, per això et sembla a tu que no adquireixen coneixement d'aquests objectes que són, emperò, intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I crec també que a l'operació dels geòmetres i altres l'anomena pensament, però no coneixement, perquè el pensament és alguna cosa que està entre la simple creença i el coneixement.

--Ho has entès --vaig dir-- amb tota perfecció. Ara aplica'm als quatre segments aquestes quatre operacions que realitza l'ànima: la intel·ligència, al més elevat; el pensament, al segon; al tercer dóna-li la creença i a l'últim la imaginació; i posa'ls en ordre, considerant que cadascun d'ells participa tant més de la claredat com més participin de la veritat els objectes a què s'aplica.

--Ja ho comprenc --va dir--; estic d'acord i els ordeno com dius.

La República,Libro VI, 509d - 511e (Metáfora de la línea). (Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1969, edición de J. M. Pabón y M. Fernández Galiano, vol. II, p.218-222).

Original en castellà

+++ Platón: metáfora de la línea

(Metáfora de la línea)
Pelinea.gif

[...]

--Toma, pues, una línea que esté cortada en dos segmentos desiguales y vuelve a cortar cada uno de los segmentos, el del género visible y el del inteligible, siguiendo la misma proporción. Entonces tendrás, clasificados según la mayor claridad u oscuridad de cada uno: en el mundo visible, un primer segmento, el de las imágenes. Llamo, imágenes ante todo a las sombras, y en segundo lugar, a las figuras que se forman en el agua y en todo lo que es compacto, pulido y brillante, y a otras cosas semejantes, Si es que me entiendes.

--Sí que te entiendo.

--En el segundo pon aquello de lo cual esto es imagen: los animales que nos rodean, todas las plantas y el género entero de las cosas fabricadas.

--Lo pongo-- dijo.

--¿Accederías acaso --dije yo-- a reconocer que lo visible se divide, en proporción a la verdad o a la carencia de ella, de modo que la imagen se halle, con respecto a aquello que imita, en la misma relación en que lo opinado con respecto a lo conocido?

--Desde luego que accedo-- dijo.

--Considera, pues, ahora de qué modo hay que dividir el segmento de lo inteligible.

--¿Cómo?

--De modo que el alma se vea obligada a buscar la una de las partes sirviéndose, como de imágenes, de aquellas cosas que antes eran imitadas, partiendo de hipótesis y encaminándose así, no hacia el principio, sino hacia la conclusión; y la segunda, partiendo también de una hipótesis, pero para llegar a un principio no hipotético y llevando a cabo su investigación con la sola ayuda de las ideas tomadas en sí mismas y sin valerse de las imágenes a que en la búsqueda de aquello recurría.

--No he comprendido de modo suficiente --dijo-- eso de que hablas.

--Pues lo diré otra vez contesté. Y lo entenderás mejor después del siguiente preámbulo. Creo que sabes que quienes se ocupan de geometría, aritmética y otros estudios similares, dan por supuestos los números impares y pares, las figuras, tres clases de ángulos y otras cosas emparentadas con éstas y distintas en cada caso; las adoptan como hipótesis, procediendo igual que si las conocieran, y no se creen ya en el deber de dar ninguna explicación ni a sí mismos ni a los demás con respecto a lo que consideran como evidente para todos, y de ahí es de donde parten las sucesivas y consecuentes deducciones que les llevan finalmente a aquello cuya investigación se proponían.

--Sé perfectamente todo eso --dijo--.

--¿Y no sabes también que se sirven de figuras visibles acerca de las cuales discurren, pero no pensando en ellas mismas, sino en aquello a que ellas se parecen, discurriendo, por ejemplo, acerca del cuadrado en sí y de su diagonal, pero no acerca del que ellos dibujan, e igualmente en los demás casos; y que así, las cosas modeladas y trazadas por ellos, de que son imágenes las sombras y reflejos producidos en el agua, las emplean, de modo que sean a su vez imágenes, en su deseo de ver aquellas cosas en sí que no pueden ser vistas de otra manera sino por medio del pensamiento?

--Tienes razón --dijo--.

--Y así, de esta clase de objetos decía yo que era inteligible, pero que en su investigación se ve el alma obligada a servirse de hipótesis y, como no puede remontarse por encima de éstas, no se encamina al principio, sino que usa como imágenes aquellos mismos objetos, imitados a su vez por los de abajo, que, por comparación con éstos, son también ellos estimados y honrados como cosas palpables.

--Ya comprendo --dijo--; te refieres a lo que se hace en geometría y en las ciencias afines a ella.

--Pues bien, aprende ahora que sitúo en el segundo segmento de la región inteligible aquello a que alcanza por sí misma la razón valiéndose del poder dialéctico y considerando las hipótesis no como principios, sino como verdaderas hipótesis, es decir, peldaños y trampolines que la eleven hasta lo no hipotético, hasta el principio de todo; y una vez haya llegado a éste, irá pasando de una a otra de las deducciones que de él dependen hasta que, de ese modo, descienda a la conclusión sin recurrir en absoluto a nada sensible, antes bien, usando solamente de las ideas tomadas en sí mismas, pasando de una a otra y terminando en las ideas.

--Ya me doy cuenta --dijo--, aunque no perfectamente, pues me parece muy grande la empresa a que te refieres, de que lo que intentas es dejar sentado que es más clara la visión del ser y de lo inteligible que proporciona la ciencia dialéctica que la que proporcionan las llamadas artes, a las cuales sirven de principios las hipótesis; pues aunque quienes las estudian se ven obligados a contemplar los objetos por medio del pensamiento y no de los sentidos, sin embargo, como no investigan remontándose al principio, sino partiendo de hipótesis, por eso te parece a ti que no adquieren conocimiento de esos objetos que son, empero, inteligibles cuando están en relación con un principio. Y creo también que a la operación de los geómetras y demás la llama pensamiento, pero no conocimiento, porque el pensamiento es algo que está entre la simple creencia y el conocimiento.

--Lo has entendido --dije-- con toda perfección. Ahora aplícame a los cuatro segmentos estas cuatro operaciones que realiza el alma: la inteligencia, al más elevado; el pensamiento, al segundo; al tercero dale la creencia y al último la imaginación; y ponlos en orden, considerando que cada uno de ellos participa tanto más de la claridad cuanto más participen de la verdad los objetos a que se aplica.

--Ya lo comprendo --dijo--; estoy de acuerdo y los ordeno como dices.