Accions

Recurs

Plató: la filosofia

De Wikisofia

Sòcrates. --S'explica de Tales que, esbalaeixo en l'astronomia i mentre contemplava el cel, va caure en un pou i que una criada tràcia molt graciosa es va burlar d'ell, dient-li que volia saber el que passava en el cel i no veia el que estava davant dels seus peus. Aquesta burla pot aplicar-se a tots els que empren la seva vida a filosofar. En efecte, un filòsof no només no sap el que fa el seu veí, sinó que a més ignora gairebé si és un home o un altre tipus d'animal. En canvi, investiga i s'esforça a descobrir què és l'home, i quins caràcters distingeixen la seva naturalesa de les altres per l'acció i la passió. Em comprens o no, Teodor?

Teodor. --Sí, Sòcrates, i dius la veritat.

--Així és aquest home, amic meu, en la vida privada; i així és també en la vida pública. Quan es veu obligat a parlar davant els tribunals o en algun altre lloc de les coses que estan davant ell i en els seus propis ulls, és la riota no només de les esclaves de Tràcia, sinó de tot el poble. La seva falta d'experiència li fa caure a cada pas en el pou de Tales i en mil perplexitats, i la seva malaptesa li fa passar per ximple. Si li profereixen insults, no pot retornar-los, per no saber res dolent de ningú ni haver pensat mai en això; i en quedar-se tallat, apareix ridícul. Quan sent als altres lloar-se, com ho veuen riure no amb fingiment sinó de veritat, ho prenen per un extravagant. Si davant ell s'elogia a un tirà o a un rei, es creu que està sentint exaltar la sort d'algun pastor, porquer o bouer perquè obté molta llet del seu ramat; tan sols pensa que els reis han de pasturar i munyir un bestiar més difícil i més fals; que d'altra banda no són ni menys grollers ni menys ignorants que els pastors, a causa del poc temps que tenen per a instruir-se, tancats en unes muralles com en un tancat en el cim d'una muntanya. Si en la seva presència es diu que un home posseeix immenses riqueses perquè té mil faneques de terra, o més encara, li sembla molt poc, perquè està acostumat a considerar la terra sencera. Si els que admiren la noblesa diuen que un home és ben nascut perquè pot ostentar set avantpassats rics, pensa que tals elogis surten de gents que tenen la vista molt baixa i curta i no estan acostumats a abastar la successió dels segles ni calcular que cadascun de nosaltres té milers d'avantpassats entre els quals es troben una infinitat de rics i de pobres, de reis i d'esclaus, de grecs i de bàrbars. [...] En totes aquestes ocasions, la plebs es burla del filòsof, que unes vegades li apareix ple d'orgull i de grandesa, i altres vegades cec en el que està als seus peus i confós en tot.

--Cal reconèixer-ho així, Sòcrates.

--Però, volgut Teodor, quan la filosofia al seu torn pot arrossegar a un d'aquests homes cap a les altures i aquest consenteix a deixar de costat la qüestió «Quina injustícia et faig o quina injustícia em fas?», per a examinar la justícia i la injustícia en si mateixes, la seva essència, el caràcter que les distingeix a la una de l'altra i tota la resta; o bé a deixar de costat la qüestió «Si el rei és feliç amb els seus munts d'or», per a examinar la reialesa, i en general el que produeix la felicitat o la infelicitat de l'home, per a veure en què consisteixen l'un i l'altre, i de quina manera cal buscar la primera i evitar la segona; quan aquest home, l'ànima del qual és petita, rude i primmirada, ha d'explicar-se tot això, llavors li toca a ell balbotejar. Suspès en l'aire, i no estant habituat a veure les coses des de tan alt, el seu cap li dóna voltes; està sorprès, confós; no sap el que diu, i és la riota, no de les esclaves de Tràcia i dels ignorants, perquè aquests de res s'assabenten, sinó de tots aquells que no han rebut una educació d'esclaus. Aquest és, Teodor, el caràcter de l'un i de l'altre. El primer, al que tu anomenes filòsof, elevat en el si de la llibertat i de l'oci, no considera un deshonor passar per un home ximple i que no serveix per res quan ha de realitzar certs treballs servils, per exemple arreglar un equipatge, i assaonar uns aliments o unes frases. L'altre per contra és hàbil per a realitzar tots aquests menesters amb destresa i promptitud; però, com no sap portar el seu mantell sobre l'esquena dreta com un home lliure, és incapaç d'elevar-se fins a l'harmonia dels discursos i cantar dignament la veritable vida dels déus i dels homes benaventurats.

--Si poguessis persuadir a tots els altres com a mi de la veritat del que dius, Sòcrates, hi hauria més pau i menys mals entre els homes.

--Però no és possible, Teodor, que es destrueixi el mal, doncs sempre necessàriament hi haurà un contrari del bé. Tampoc és possible col·locar-ho entre els déus. Per tant és necessari que circuli per aquest món al voltant de la naturalesa mortal. Però s'imposa un esforç: escapar-se el més de pressa possible d'aquí sota cap enllà a dalt. I l'evasió consisteix a assimilar-se a Déu tant com sigui possible; i ens assimilem a Déu fent-nos justs i sants en la claredat de l'esperit. Però, estimat amic, no és cosa fàcil de persuadir el que no hem de buscar la virtut i fugir del vici pel motiu comú dels homes: aquest motiu és evitar la reputació de malvat i passar per virtuós. Tot això, a parer meu, no són més que contes de velles com diuen. La veritable raó és aquesta. Déu no és de cap manera injust; al contrari. és perfectament just; i res se li assembla més que aquell d'entre nosaltres que ha arribat al més alt grau de justícia. D'aquí depèn el veritable mèrit de l'home, o la seva baixesa i la seva nul·litat. Qui coneix a Déu és veritablement savi i virtuós; qui no ho coneix és evidentment ignorant i dolent. I quant a les qualitats que el populatxo anomena talents i saviesa, al govern polític no fan més que tirans, i en les arts, mercenaris. Així doncs, a l'home injust que ofèn la pietat en les seves paraules i en les seves accions, no ha de concedir-se-li que sigui temible per la seva astúcia. Perquè és un retret que afalaga la seva vanitat; i es persuadeixen que amb això es vol dir que no és una persona menyspreable, una càrrega inútil de la terra. sinó un home tal com ha de ser per a treure profit d'aquesta vida. Cal dir-los, la qual cosa és veritat, que com menys creuen ser el que són, més ho són, en la seva ignorància deplorable del veritable càstig de la injustícia. Aquest càstig no és el que imaginen, els suplicis, la mort, dels quals aconsegueixen sostreure's encara que obrin malament; sinó que és un càstig al que els és impossible escapar.

--Quin és?

--En la naturalesa de les coses, volgut Teodor, hi ha dos models, un de diví i benaventurat, l'altre sense Déu i desgraciat. Ells no se l'afiguren, i l'excés de la seva bogeria els impedeix adonar-se que les seves accions injustes els apropen al segon i els allunyen del primer. El seu càstig és la seva mateixa vida, conforme al model que ells han escollit imitar. I si els diem que, tret que renunciïn a aquesta destresa, després de la seva mort es veuran exclosos de la mansió lliure de tot malament, i que durant la seva vida no tindran una altra companyia que la que convé als seus costums, la d'homes tan dolents com ells, aquesta gent tan hàbil i capaç de tot consideraran les nostres paraules extravagants.

--És molt cert, Sòcrates.

--Sí, estimat amic, però mira el que els ocorre. Quan en una conversa se'ls obliga a explicar-se sobre les coses que menyspreen, per poc temps que vulguin sostenir la discussió i no abandonar vergonyosament la partida, es troben a la fi en una extrema dificultat. Res del que diuen els satisfà, i tota aquesta retòrica s'esvaeix fins al punt que se'ls prendria per uns nens. Però deixem aquest tema, que no és més que un preliminar, si no les digressions, travades sense parar l'una després de l'altra, ens faran perdre de vista el tema principal d'aquesta conversa. Tornem-hi, si et sembla bé.

Teeteto, 174a-177c. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.43-46).

Original en castellà

Sócrates. --Se cuenta de Tales que, absorto en la astronomía y mientras contemplaba el cielo, cayó en un pozo y que una criada tracia muy graciosa se burló de él, diciéndole que quería saber lo que pasaba en el cielo y no veía lo que estaba delante de sus pies. Esta burla puede aplicarse a todos los que emplean su vida en filosofar. En efecto, un filósofo no sólo no sabe lo que hace su vecino, sino que además ignora casi si es un hombre u otro tipo de animal. En cambio, investiga y se esfuerza en descubrir qué es el hombre, y qué caracteres distinguen su naturaleza de las demás por la acción y la pasión. ¿Me comprendes o no, Teodoro?

Teodoro. --Sí, Sócrates, y dices la verdad.

--Así es este hombre, amigo mío, en la vida privada; y así es también en la vida pública. Cuando se ve obligado a hablar ante los tribunales o en algún otro lugar de las cosas que están ante él y en sus propio ojos, es el hazmerreír no sólo de las esclavas de Tracia, sino de todo el pueblo. Su falta de experiencia le hace caer a cada paso en el pozo de Tales y en mil perplejidades, y su torpeza le hace pasar por tonto. Si le profieren insultos, no puede devolverlos, por no saber nada malo de nadie ni haber pensado nunca en ello; y al quedarse cortado, aparece ridículo. Cuando oye a los otros alabarse, como lo ven reír no con fingimiento sino de verdad, lo toman por un extravagante. Si ante él se elogia a un tirano o a un rey, se cree que está oyendo exaltar la suerte de algún pastor, porquerizo o boyero porque obtiene mucha leche de su rebaño; tan sólo piensa que los reyes tienen que apacentar y ordeñar un ganado más difícil y más falso; que por otra parte no son ni menos groseros ni menos ignorantes que los pastores, a causa del poco tiempo que tienen para instruirse, encerrados en unas murallas como en un cercado en la cima de una montaña. Si en su presencia se dice que un hombre posee inmensas riquezas porque tiene mil fanegas de tierra, o más aún, le parece muy poco, porque está acostumbrado a considerar la tierra entera. Si los que admiran la nobleza dicen que un hombre es bien nacido porque puede ostentar siete antepasados ricos, piensa que tales elogios salen de gentes que tienen la vista muy baja y corta y no están acostumbrados a abarcar la sucesión de los siglos ni calcular que cada uno de nosotros tiene miles de antepasados entre los que se hallan una infinidad de ricos y de pobres, de reyes y de esclavos, de griegos y de bárbaros. [...] En todas estas ocasiones, el vulgo se burla del filósofo, que unas veces le aparece lleno de orgullo y de grandeza, y otras veces ciego en lo que está a sus pies y confundido en todo.

--Hay que reconocerlo así, Sócrates.

--Pero, querido Teodoro, cuando la filosofía a su vez puede arrastrar a uno de estos hombres hacia la alturas y éste consiente en dejar de lado la cuestión «¿Qué injusticia te hago o qué injusticia me haces?», para examinar la justicia y la injusticia en sí mismas, su esencia, el carácter que las distingue a la una de la otra y todo lo demás; o bien en dejar de lado la cuestión «Si el rey es feliz con sus montones de oro», para examinar la realeza, y en general lo que produce la felicidad o la infelicidad del hombre, para ver en qué consisten lo uno y lo otro, y de qué modo hay que buscar la primera y evitar la segunda; cuando este hombre, cuya alma es pequeña, ruda y quisquillosa, debe explicarse todo esto, entonces le toca a él balbucear. Suspendido en el aire, y no estando habituado a ver las cosas desde tan alto, su cabeza le da vueltas; está asombrado, confundido; no sabe lo que dice, y es el hazmerreír, no de las esclavas de Tracia y de los ignorantes, porque éstos de nada se enteran, sino de todos aquellos que no han recibido una educación de esclavos. Éste es, Teodoro, el carácter del uno y del otro. El primero, al que tú llamas filósofo, elevado en el seno de la libertad y del ocio, no considera un deshonor pasar por un hombre tonto y que no sirve para nada cuando debe realizar ciertos trabajos serviles, por ejemplo arreglar un equipaje, y sazonar unos alimentos o unas frases. El otro por el contrario es hábil para realizar todos estos menesteres con destreza y prontitud; pero, como no sabe llevar su manto sobre la espalda derecha como un hombre libre, es incapaz de elevarse hasta la armonía de los discursos y cantar dignamente la verdadera vida de los dioses y de los hombres bienaventurados.

--Si pudieses persuadir a todos los demás como a mí de la verdad de lo que dices, Sócrates, habría más paz y menos males entre los hombres.

--Pero no es posible, Teodoro, que se destruya el mal, pues siempre necesariamente habrá un contrario del bien. Tampoco es posible colocarlo entre los dioses. Por tanto es necesario que circule por este mundo alrededor de la naturaleza mortal. Pero se impone un esfuerzo: escaparse lo más de prisa posible de aquí abajo hacia allá arriba. Y la evasión consiste en asimilarse a Dios tanto como sea posible; y nos asimilamos a Dios haciéndonos justos y santos en la claridad del espíritu. Pero, querido amigo, no es cosa fácil de persuadir el que no debemos buscar la virtud y huir del vicio por el motivo común de los hombres: este motivo es evitar la reputación de malvado y pasar por virtuoso. Todo ello, a mi parecer, no son más que cuentos de viejas como dicen. La verdadera razón es ésta. Dios no es de ninguna manera injusto; al contrario. es perfectamente justo; y nada se le parece más que aquel de entre nosotros que ha llegado al más alto grado de justicia. De ahí depende el verdadero mérito del hombre, o su bajeza y su nulidad. Quien conoce a Dios es verdaderamente sabio y virtuoso; quien no lo conoce es evidentemente ignorante y malo. Y en cuanto a las cualidades que el vulgo llama talentos y sabiduría, en el gobierno político no hacen más que tiranos, y en las artes, mercenarios. Así pues, al hombre injusto que ofende la piedad en sus palabras y en sus acciones, no debe concedérsele que sea temible por su astucia. Porque es un reproche que halaga su vanidad; y se persuaden de que con ello se quiere decir que no es una persona despreciable, una carga inútil de la tierra. sino un hombre tal como debe ser para sacar provecho de esta vida. Hay que decirles, lo que es verdad, que cuanto menos creen ser lo que son, más lo son, en su ignorancia deplorable del verdadero castigo de la injusticia. Este castigo no es el que imaginan, los suplicios, la muerte, de los que consiguen sustraerse aunque obren mal; sino que es un castigo al que les es imposible escapar.

--¿Cuál es?

--En la naturaleza de las cosas, querido Teodoro, hay dos modelos, uno divino y bienaventurado, el otro sin Dios y desgraciado. Ellos no se lo figuran, y el exceso de su locura les impide darse cuenta de que sus acciones injustas los acercan al segundo y los alejan del primero. Su castigo es su misma vida, conforme al modelo que ellos han escogido imitar. Y si les decimos que, a menos que renuncien a esta destreza, después de su muerte se verán excluidos de la mansión libre de todo mal, y que durante su vida no tendrán otra compañía que la que conviene a sus costumbres, la de hombres tan malos como ellos, estas gentes tan hábiles y capaces de todo considerarán nuestras palabras extravagantes.

--Es muy cierto, Sócrates.

--Sí, querido amigo, pero mira lo que les ocurre. Cuando en una conversación se les obliga a que se expliquen sobre las cosas que desprecian, por poco tiempo que quieran sostener la discusión y no abandonar vergonzosamente la partida, se encuentran al fin en un extremo apuro. Nada de lo que dicen les satisface, y toda esta retórica se desvanece hasta el punto que se les tomaría por unos niños. Pero dejemos este tema, que no es más que un preliminar, si no las digresiones, trabadas sin cesar la una tras la otra, nos harán perder de vista el tema principal de esta conversación. Volvamos a él, si te parece.