Moviment eugenista al segle XX
De Wikisofia
En cap lloc van ser més evidents les ambigüitats d'aquest enfocament com entre els eugenistes, en altres paraules, aquelles persones tant d'esquerres com de dretes que creien en la possibilitat d'aconseguir éssers humans «millors» a través del tipus adequat de polítiques socials. Cada vegada més acceptat pels especialistes en ciències socials i els administradors públics, el moviment eugenista va ser impulsat per les pròpies matances de la guerra. En el seu discurs de benvinguda al segon Congrés Internacional eugenèsic, celebrat el 1921, Henry Fairfield Osborn, del Museu Americà d'Història Natural, va declarar: «Dubto que hi hagi existit un moment en la història del món més important que el present, quan té lloc una conferència internacional sobre el caràcter i la millora de la raça. Europa, en el seu sacrifici patriòtic de tots dos bàndols durant la guerra mundial, ha perdut bona part de l'herència de segles de civilització que mai podrà ser recobrada. En certes àrees d'Europa han augmentat els pitjors elements de la societat i amenacen amb la destrucció dels millors».
Acuitades per tals temors, les societats consagrades a la promoció de l'eugenèsia, o a la seva cosina alemanya, la «higiene racial», es van estendre des d'Europa occidental i Escandinàvia a Espanya i la Unió Soviètica. L'Oficina Russa d'Eugenèsia, constituïda el 1921, va advocar per «una acció comparativa sobre eugenèsia dels treballadors científics i socials de totes les especialitats» i va establir relacions amb l'Oficina d'Antecedents Eugenètics dels Estats Units, la Societat Alemanya de la Raça i la Biologia Social i la Societat Britànica d'Educació eugenèsica. En conseqüència, aquest moviment no va ser simplement el sinistre precursor protonazi que avui sembla; es va tractar més aviat d'una àmplia església, segura de la seva pròpia posició científica. Entre els seus fidels van figurar socialdemòcrates i reformadors liberals com Keynes i Beveridge a Gran Bretanya, com també conservadors i autoritaris dretans. Alguns eren antisemites, però també existien jueus entre els «higienistes racials» alemanys. Diversos van insistir en mesures «negatives» com l'esterilització i altres en polítiques «positives» per millorar la bona forma física, la nutrició, la salut pública i la contenció del declivi racial per obra de l'aire fresc, l'exercici regular i els banys de sol. El que compartien era una confiança en el poder de l'Estat i en les autoritats públiques per conformar la societat en el seu benefici.
Està clar que en tot l'espectre polític, la naturalesa de ve «nou home» i el seu més ampli ambient social van ser definits pels eugenistes de maneres molt diferents. Els socialdemòcrates es concentraven en la condició de la classe obrera urbana i més generalment a la ciutat. D'altra banda, per a molts conservadors, la visió d'un món industrial mecanitzat en què els éssers humans quedaven reduïts a elements funcionals dins del procés laboral constituïa el problema i no la resposta a la crisi de la societat moderna. Els deixaven freds els somnis de Le Corbusier sobre «la ciutat contemporània amb tres milions d'habitants», la Ville Radieuse (1935). No identificaven la salut social amb la ciutat sinó amb el camp, no amb la indústria i les màquines sinó amb la terra i el treball manual. Per a molts eugenistes, les ciutats exercien efectes paradoxals sobre la fertilitat humana; tornaven estèrils a les classes mitjanes, al mateix temps que induïen a les classes inferiors a reproduir-se amb una aterridora celeritat. De fet, impulsada per preocupacions eugenèsiques, hom podia trobar a tot Europa certa ambivalència sobre les conseqüències socials i biològiques de la urbanització.
| Mark Mazower, La Europa negra, València, Barlin Libros, 2017, pp.122-123 |
Però la retenció en asils -la solució britànica- constituïa un mitjà costós d'impedir-los que tinguessin fills. L'esterilització -una alternativa més barata, que implicava una violència física al cos- va ser molt debatuda a la fi de segle XIX a Alemanya i Escandinàvia i realment introduïda en diversos estats dels Estats Units. Aquest país es trobava llavors al capdavant de l'eugenèsia negativa, i el 1921 van ser esterilitzades en ell 2.233 persones, la majoria a Califòrnia. Diversos metges de l'Alemanya de Weimar realitzaven també sense autorització esterilitzacions voluntàries il·legals.
L'esterilització representava una resposta precisa a la qüestió de les diferències entre les taxes de natalitat dels grups de poblacions «superiors» i «inferiors» que tant preocupava als eugenistes. Es trobava orientada cap als inferiors -es definissin com fora- prolífics i complementava així les mesures assistencials positives que pogués adoptar l'Estat per estimular naixements més «valuosos». La crisi econòmica de 1929 va fer semblar cada vegada més atractiva el relatiu baix cost de l'esterilització, i entre 1928 i 1936 es van promulgar lleis a Suïssa, Dinamarca, Alemanya, Suècia, Noruega, Finlàndia i Estònia per dispensar amb caràcter voluntari. Fins i tot en la liberal Gran Bretanya es va obrir el debat a 1929 a partir de l'Informe Wood sobre Deficiència Mental, que va descobrir l'existència d'un creixement alarmant de les persones amb alguna mena de retard durant les dues últimes dècades i va advertir que es tractava d'un «grup social problemàtic», calculant el seu nombre en no menys de quatre milions de persones, aproximadament el 10% de la població total, la qual cosa, va assenyalar, plantejava un agut problema a la salut nacional. Com a resposta, els eugenistes van proposar l'esterilització després que la Comissió d'Investigació del Grup Social Problemàtic de la Societat eugenèsica descobrís que la deficiència mental determinava unes condicions de vida deficients. A la manera de la nostra pròpia època, es va culpar els pobres -qualificats de «socialment inadaptats» - de la seva pròpia pobresa: els habitants dels barris miserables eren «els arquitectes principals de la misèria».
Els eugenistes britànics -reflectint la característica obsessió nacional classista- van formar una muralla d'oposició. Els dirigents religiosos, metges i laborals van contribuir a bloquejar la proposta de legislació de l'esterilització i van sorgir algunes complicacions legals. Tot això manifestava la tebior de la sensació de crisi nacional en comparació amb la que existia en el continent. Però mentre que l'eugenèsia perdia terreny a Gran Bretanya, el guanyava a Alemanya, on el desig de reafirmació nacional era tan intens com en qualsevol altra part. L'arribada al poder dels nacionalsocialistes va significar la ràpida introducció de lleis sobre l'esterilització obligatòria, primer reservades als malalts mentals, després als «criminals habituals perillosos» i amb el temps també als de-delinqüents juvenils. Cap a 1937 havien estat esterilitzades més de dues-centes mil persones (mentre que només hi va haver una mica més de tres mil casos als Estats Units), entre elles gitanos, els anomenats Bastards de Renània (fills nascuts de dones alemanyes i soldats francesos negres), els «moralment irresponsables», els «vagabunds de conducta desordenada», els «recalcitrants a la feina»i els «asocials ».
Fins a aquest punt, l'Alemanya de Hitler va realitzar a escala massiva una política d'enginyeria social coactiva que altres governs -en Suècia i altres països- la van seguir en un grau més reduït. Però les ambicions nazis anaven encara més enllà. El 1939, el règim va passar de l'esterilització als assassinats en massa. Amb especial autorització de Hitler, van ser gasejats entre 70.000 i 93.000 internats en asils i clíniques abans que la campanya d'eutanàsia conclogués per obra de l'oposició pública dels dirigents religiosos. Després de 1941, la matança de pacients afectats de malalties mentals va prosseguir en menor escala, principalment mitjançant una injecció letal, mentre que els experts en eutanàsia trobaven una nova feina treballant en els camps de la mort de Polònia i a les unitats mòbils de gasejament.
Aquestes mesures formaven part d'un nou enfocament de la política social que promovia la salut de la «comunitat nacional» al temps que suprimia als seus enemics biològics [...]
| Mark Mazower, La Europa negra, València, Barlin Libros, 2017, pp.128-129 |
Original en castellà
En parte alguna fueron más evidentes las ambigüedades de este enfoque como entre los eugenistas, en otras palabras, aquellas personas tanto izquierdistas como derechistas que creían en la posibilidad de lograr seres humanos «mejores» a través del tipo adecuado de políticas sociales. Cada vez más aceptado por los especialistas en ciencias sociales y los administradores públicos, el movimiento eugenista fue impulsado por las propias matanzas de la guerra. En su discurso de bienvenida al segundo Congreso Internacional Eugenésico, celebrado en 1921, Henry Fairfield Osborn, del Museo Americano de Historia Natural, declaró: «Dudo de que haya existido un momento en la historia del mundo más importante que el presente, cuando tiene lugar una conferencia internacional sobre el carácter y el mejoramiento de la raza. Europa, en su sacrificio patriótico de ambos bandos durante la guerra mundial, ha perdido buena parte de la herencia de siglos de civilización que jamás podrá ser recobrada. En ciertas áreas de Europa han aumentado los peores elementos de la sociedad y amenazan con la destrucción de los mejores.»
Acuciadas por tales temores, las sociedades consagradas a la promoción de la eugenesia, o a su prima alemana, la «higiene racial», se extendieron desde Europa occidental y Escandinavia a España y la Unión Soviética. La Oficina Rusa de Eugenesia, constituida en 1921, abogó por «una acción comparativa sobre eugenesia de los trabajadores científicos y sociales de todas las especialidades» y estableció relaciones con la Oficina de Antecedentes Eugenéticos de Estados Unidos, la Sociedad Alemana de la Raza y la Biología Social y la Sociedad Británica de Educación Eugenésica. En consecuencia, este movimiento no fue simplemente el siniestro precursor protonazi que hoy parece; se trató más bien de una amplia iglesia, segura de su propia posición científica. Entre sus fieles figuraron socialdemócratas y reformadores liberales como Keynes y Beveridge en Gran Bretaña, al igual que conservadores y autoritarios derechistas. Algunos eran antisemitas, pero también existían judíos entre los «higienistas raciales» alemanes. Varios insistieron en medidas «negativas» como la esterilización y otros en políticas «positivas» para mejorar la buena forma física, la nutrición, la salud pública y la contención del declive racial por obra del aire fresco, el ejercicio regular y los baños de sol. Lo que compartían era una confianza en el poder del Estado y en las autoridades públicas para conformar la sociedad en su beneficio.
Claro está que en todo el espectro político, la naturaleza del próximo «nuevo hombre» y su más amplio ambiente social fueron definidos por los eugenistas de modos muy diferentes. Los socialdemócratas se concentraban en la condición de la clase obrera urbana y más generalmente en la ciudad. Por otro lado, para muchos conservadores, la visión de un mundo industrial mecanizado en el que los seres humanos quedaban reducidos a elementos funcionales dentro del proceso laboral constituía el problema y no la respuesta a la crisis de la sociedad moderna. Les dejaban fríos los sueños de Le Corbusier acerca de «la ciudad contemporánea con tres millones de habitantes», la Ville radieuse (1935). No identificaban la salud social con la ciudad sino con el campo, no con la industria y las máquinas sino con la tierra y el trabajo manual. Para muchos eugenistas, las ciudades ejercían efectos paradójicos sobre la fertilidad humana; tornaban estériles a las clases medias, al tiempo que inducían a las clases inferiores a reproducirse con una aterradora celeridad. De hecho, impulsada por preocupaciones eugenésicas, cabía encontrar en toda Europa cierta ambivalencia acerca de las consecuencias sociales y biológicas de la urbanización. [...]
Mark Mazower, La Europa negra, Barlin Libros, València 2017, pp. 122-123
Pero la retención en asilos —la solución británica— constituía un medio costoso de impedirles que tuvieran hijos. La esterilización —una alternativa más barata, que implicaba una violencia física al cuerpo— fue muy debatida a finales del siglo XIX en Alemania y Escandinavia y realmente introducida en varios estados de Estados Unidos. Este país se hallaba entonces a la cabeza de la eugenesia negativa, y en 1921 fueron esterilizadas en él 2.233 personas, la mayoría en California. Varios médicos de la Alemania de Weimar realizaban también sin autorización esterilizaciones voluntarias ilegales.31 La esterilización representaba una respuesta precisa a la cuestión de las diferencias entre las tasas de natalidad de los grupos de poblaciones «superiores» e «inferiores» que tanto preocupaba a los eugenistas. Se hallaba orientada hacia los inferiores —se definieran como fuera— prolíficos y complementaba así las medidas asistenciales positivas que pudiese adoptar el Estado para estimular nacimientos más «valiosos». La crisis económica de 1929 hizo parecer cada vez más atractiva el relativo bajo coste de la esterilización, y entre 1928 y 1936 se promulgaron leyes en Suiza, Dinamarca, Alemania, Suecia, Noruega, Finlandia y Estonia para dispensarla con carácter voluntario. Incluso en la liberal Gran Bretaña se abrió el debate en 1929 a partir del Informe Wood sobre Deficiencia Mental, que descubrió la existencia de un crecimiento alarmante de las personas con alguna clase de retraso durante las dos últimas décadas y advirtió que se trataba de un «grupo social problemático», estimando su número en no menos de cuatro millones de personas, aproximadamente el 10% de la población total, lo cual, señaló, planteaba un agudo problema a la salud nacional. Como respuesta, los eugenistas propusieron la esterilización después de que la Comisión de Investigación del Grupo Social Problemático de la Sociedad Eugenésica des-cubriera que la deficiencia mental determinaba unas condiciones de vida deficientes. Al modo de nuestra propia época, se culpó a los pobres —calificados como «socialmente inadaptados»— de su propia pobreza: los habitantes de los barrios míseros eran «los arquitectos principales de la miseria».32 Los eugenistas británicos —reflejando la característica obsesión nacional clasista— formaron una muralla de oposición. Los dirigentes religiosos, médicos y laborales contribuyeron a bloquear la propuesta legislación de la esterilización y surgieron algunas complicaciones legales. Todo esto manifestaba la tibieza de la sensación de crisis nacional en comparación con la que existía en el continente. Pero mientras que la eugenesia perdía terreno en Gran Bretaña, lo ganaba en Alemania, en donde el deseo de reafirmación nacional era tan intenso como en cualquier otra parte. La llegada al poder de los nacionalsocialistas significó la rápida introducción de leyes sobre la esterilización obligatoria, primero reservadas a los enfermos mentales, luego a los «criminales habituales peligrosos» y con el tiempo también a los delincuentes juveniles. Hacia 1937 habían sido esterilizadas más de doscientas mil personas (mientras que solo hubo un poco más de tres mil casos en Estados Unidos), entre ellas gitanos, los llamados Bastardos de Renania (hijos nacidos de mujeres alemanas y soldados franceses negros), los «moralmente irresponsables», los «vagabundos de conducta desordenada», los «recalcitrantes al trabajo» y los «asociales».
Hasta ese punto, la Alemania de Hitler realizó a escala masiva una política de ingeniería social coactiva que otros Gobiernos —en Suecia y otros países— la siguieron en un grado más reducido. Pero las ambiciones nazis iban todavía más allá. En 1939, el régimen pasó de la esterilización a los asesinatos en masa. Con especial autorización de Hitler, fueron gaseados entre 70.000 y 93.000 internados en asilos y clínicas antes de que la campaña de eutanasia concluyera por obra de la oposición pública de los dirigentes religiosos. Después de 1941, la matanza de pacientes aquejados de dolencias mentales prosiguió en menor escala, principalmente mediante una inyección letal, mientras que los expertos en eutanasia hallaban un nuevo empleo trabajando en los campos de la muerte de Polonia y en las unidades móviles de gaseo. Estas medidas formaban parte de un nuevo enfoque de la política social que promovía la salud de la «comunidad nacional» al tiempo que suprimía a sus enemigos biológicos internos. [...]
Mark Mazower, La Europa negra, Barlin Libros, València 2017, pp. 128-129