Mounier, E.: l'autèntica llibertat de la persona

El món de les relacions objectives i del determinisme, el món de la ciència positiva és, alhora, el món més impersonal, el més inhumà, el més allunyat de l'existència. La persona no troba en ell el seu lloc perquè, en la perspectiva que té de la realitat, no explica per res una nova dimensió que la persona introdueix al món: la llibertat. Parlem aquí de llibertat espiritual. Cal distingir-la acuradament de la llibertat del liberalisme burgès.

Els règims autoritaris tenen per costum afirmar que ells defensen contra el liberalisme la veritable llibertat de l'home, l'acte propi del qual no és la possibilitat de suspendre els seus actes o de negar-se indefinidament, sinó d'adherir-s'hi.

Tenen raó en el fet que el liberalisme, buit de tota fe, ha traslladat el valor de la llibertat, de la seva fi, a les maneres del seu exercici. L'espiritualitat de l'acte lliure li sembla llavors que no és donar-se un fi, ni fins i tot triar-lo, sinó estar a la vora de l'elecció, sempre disponible, sempre suspès i mai compromès. En el concloure en l'actual veu la suprema grolleria.

La condició esclavitzada de la persona, sobre la qual el marxisme ha cridat l'atenció, ha dividit, no obstant això, als homes en dues classes quant a l'exercici de la llibertat espiritual. Els uns, prou apartats de les necessitats de la vida material per a poder oferir-se el luxe d'aquesta disponibilitat, feien d'ella una forma del seu oci, omple de molta complaença i totalment desproveïda d'amor. Els altres, als quals no se'ls deixava veure una altra cara de la llibertat més que la de les llibertats polítiques, rebien el simulacre d'elles en un règim que els llevava a poc a poc tota eficàcia i retirava dissimuladament als seus beneficiaris la llibertat material que els hagués permès l'exercici d'una autèntica llibertat espiritual.

Els feixismes i el marxisme tenen raó en denunciar en aquesta forma de llibertat un poder d'il·lusió i de dissolució. La llibertat de la persona és la llibertat de descobrir per si mateixa la seva vocació i d'adoptar lliurement els mitjans de realitzar-la. No és una llibertat d'abstenció, sinó una llibertat de compromís. Lluny d'excloure tota violència material, implica en el cor del seu exercici les disciplines que són la condició mateixa de la seva maduresa. Imposa igualment, en el règim social i econòmic, totes les violències materials necessàries cada vegada que a favor de condicions històriques donades la llibertat material deixada a les persones o els grups cau en l'esclavitud o col·loca en situació d'inferioritat a alguna altra persona. Ja és a dir bastant que la reivindicació d'un règim de llibertat espiritual no té cap solidaritat amb la prohibició dels fraus a la llibertat i de les opressions secretes l'anarquia liberal de les quals ha infestat el règim polític i social de les democràcies contemporànies.

Però com més necessàries són aquestes precisions, tant més importa el denunciar aquest primari i groller descrèdit en el qual alguns intenten avui llançar a la llibertat, solidàriament amb el liberalisme agonitzant. La llibertat de la persona és adhesió. Però aquesta adhesió no és pròpiament personal més que si és un compromís consentit i renovat en una vida espiritual alliberadora, no la simple adherència obtinguda per la força o per l'entusiasme a un conformisme públic. Paralitzar l'anarquia en un sistema totalitari rígid, no és organitzar la llibertat.

La persona no pot, doncs, rebre des de fora ni la llibertat espiritual ni la comunitària. Tot el que pot fer i tot el que ha de fer per la persona un règim institucional és anivellar certs obstacles exteriors i afavorir certes vies. A saber:

1r- Desarmar qualsevol forma d'opressió de les persones.

2n- Establir, al voltant de la persona, un marge d'independència i de vida privada que asseguri a la seva elecció una matèria, un cert joc i una garantia a la xarxa de les pressions socials.

3r- Organitzar tot l'aparell social sobre el principi de la responsabilitat personal, fer actuar en ell els automatismes en el sentit d'una major llibertat oferta a l'elecció de cadascun.

Es pot així arribar a un alliberament principalment negatiu de l'home. La veritable llibertat espiritual correspon conquistar-la exclusivament cadascun. No es pot confondre sense caure en la utopia la minimització de les tiranies materials amb el «Regnat de la llibertat».

Manifiesto al servicio del personalismo. Taurus, Madrid p. 89-92.

---

Original en castellà

El mundo de las relaciones objetivas y del determinismo, el mundo de la ciencia positiva es, a la vez, el mundo más impersonal, el más inhumano, el más alejado de la existencia. La persona no encuentra en él su sitio porque, en la perspectiva que tiene de la realidad, no cuenta para nada una nueva dimensión que la persona introduce en el mundo: la libertad. Hablamos aquí de libertad espiritual. Es preciso distinguirla cuidadosamente de la libertad del liberalismo burgués.

Los regímenes autoritarios tienen por costumbre el afirmar que ellos defienden contra el liberalismo la verdadera libertad del hombre, cuyo acto propio no es la posibilidad de suspender sus actos o de negarse indefinidamente, sino de adherirse.

Tienen razón en lo de que el liberalismo, vacío de toda fe, ha trasladado el valor de la libertad, de su fin, a los modos de su ejercicio. La espiritualidad del acto libre le parece entonces que no es el darse un fin, ni incluso elegirlo, sino el estar al borde de la elección, siempre disponible, siempre suspendido y nunca comprometido. En el concluir, en el actual ve la suprema grosería.

La condición esclavizada de la persona, sobre la que el marxismo ha llamado la atención, ha dividido, sin embargo, a los hombres en dos clases en cuanto al ejercicio de la libertad espiritual. Los unos, suficientemente apartados de las necesidades de la vida material para poder ofrecerse el lujo de esta disponibilidad, hacían de ella una forma de su ocio, llena de mucha complacencia y totalmente desprovista de amor. Los otros, a los que no se les dejaba ver otra cara de la libertad más que la de las libertades políticas, recibían el simulacro de ellas en un régimen que les quitaba poco a poco toda eficacia y retiraba disimuladamente a sus beneficiarios la libertad material que les hubiese permitido el ejercicio de una auténtica libertad espiritual.

Los fascismos y el marxismo tienen razón al denunciar en esta forma de libertad un poder de ilusión y de disolución. La libertad de la persona es la libertad de descubrir por sí misma su vocación y de adoptar libremente los medios de realizarla. No es una libertad de abstención, sino una libertad de compromiso. Lejos de excluir toda violencia material, implica en el corazón de su ejercicio las disciplinas que son la condición misma de su madurez. Impone igualmente, en el régimen social y económico, todas las violencias materiales necesarias cada vez que a favor de condiciones históricas dadas la libertad material dejada a las personas o los grupos cae en la esclavitud o coloca en situación de inferioridad a alguna otra persona. Ya es decir bastante que la reivindicación de un régimen de libertad espiritual no tiene ninguna solidaridad con la prohibición de los fraudes a la libertad y de las opresiones secretas cuya anarquía liberal ha infestado el régimen político y social de las democracias contemporáneas.

Pero cuanto más necesarias son estas precisiones, tanto más importa el denunciar este primario y grosero descrédito en el que algunos intentan hoy arrojar a la libertad, solidariamente con el liberalismo agonizante. La libertad de la persona es adhesión. Pero esta adhesión no es propiamente personal más que si es un compromiso consentido y renovado en una vida espiritual liberadora, no la simple adherencia obtenida por la fuerza o por el entusiasmo a un conformismo público. Paralizar la anarquía en un sistema totalitario rígido, no es organizar la libertad.

La persona no puede, pues, recibir desde fuera ni la libertad espiritual ni la comunitaria. Todo lo que puede hacer y todo lo que debe hacer por la persona un régimen institucional es nivelar ciertos obstáculos exteriores y favorecer ciertas vías. A saber:

1º- Desarmar cualquier forma de opresión de las personas.

2º- Establecer, alrededor de la persona, un margen de independencia y de vida privada que asegure a su elección una materia, un cierto juego y una garantía en la red de las presiones sociales.

3º- Organizar todo el aparato social sobre el principio de la responsabilidad personal, hacer actuar en él los automatismos en el sentido de una mayor libertad ofrecida a la elección de cada uno.

Se puede así llegar a una liberación principalmente negativa del hombre. La verdadera libertad espiritual corresponde conquistarla exclusivamente cada uno. No se puede confundir sin caer en la utopía la minimización de las tiranías materiales con el «Reinado de la libertad».