Accions

Recurs

Kant: autonomia, forma del voler

De Wikisofia

Allí on un objecte de la voluntat és posat com a fonament per a prescriure a la voluntat la regla que ha de determinar-la, aquesta regla no és més que simple heteronomia, i l'imperatiu es troba condicionat de la següent manera: cal obrar de tal o tal altra manera si es vol aquest objecte o perquè es vol aquest objecte. Per tant, no pot mai manar moralment, o el que és igual categòricament. Ja sigui que l'imperatiu determini la voluntat per mitjà de la inclinació, com succeeix amb el principi de la pròpia felicitat, ja sigui que la determini per mitjà de la raó dirigida als objectes de la nostra voluntat possible en general, com ocorre amb el principi de la perfecció, resulta que mai s'autodetermina la voluntat d'una manera immediata [...] Una voluntat absolutament bona, el principi de la qual ha de ser un imperatiu categòric, quedarà, doncs, indeterminada respecte a tots els objectes i contindrà només la forma del voler en general com a autonomia, és a dir, que l'aptitud que posseeix la màxima de tota bona voluntat si es fes a si mateixa llei universal és l'única llei que s'autoimposa la voluntat de tot ésser racional sense que intervingui com a fonament cap impuls o interès.

Fundamentación'de la metafísica de las costumbres,cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, p. 126).

Original en castellà

Allí donde un objeto de la voluntad es puesto como fundamento para prescribir a la voluntad la regla que ha de determinarla, esta regla no es más que simple heteronomía, y el imperativo se halla condicionado del siguiente modo: hay que obrar de tal o cual modo si se quiere este objeto o porque se quiere este objeto. Por consiguiente, no puede nunca mandar moralmente, o lo que es igual categóricamente. Ya sea que el imperativo determine la voluntad por medio de la inclinación, como sucede con el principio de la propia felicidad, ya sea que la determine por medio de la razón dirigida a los objetos de nuestra voluntad posible en general, como ocurre con el principio de la perfección, resulta que nunca se autodetermina la voluntad de un modo inmediato [...] Una voluntad absolutamente buena, cuyo principio tiene que ser un imperativo categórico, quedará, pues, indeterminada con respecto a todos los objetos y contendrá sólo la forma del querer en general como autonomía, es decir, que la aptitud que posee la máxima de toda buena voluntad de hacerse a sí misma ley universal es la única ley que se autoimpone la voluntad de todo ser racional sin que intervenga como fundamento ningún impulso o interés.