Horkheimer, Max: entorn de la ideologia
De Wikisofia
«Avui dia els ideals poden variar tan ràpidament com els tractats i les aliances. La ideologia es troba més aviat en la idiosincràsia mateixa dels homes, en la seva reductibilitat espiritual, en la seva dependència de l'agrupació. Qualsevol cosa és viscuda per ells tan sols en funció del sistema convencional de conceptes propi de la societat. Ella es troba sota els esquemes dominants fins i tot abans de ser percebuda per la consciència. És el veritable esquematisme kantià, el ((art ocult en les profunditats de l'ànima humana»; només que la unitat transcendental que actua en ell ja no representa tant la subjectivitat general (encara que inconscient), com succeïa en l'economia de lliure mercat, sinó els efectes, prèviament calculats, de la societat de masses sobre l'estructura psíquica de les seves víctimes. Això, i no les doctrines errònies, és el que constitueix la falsa consciència. Sota la pressió de les circumstàncies es compleix la incorporació ideològica dels homes a la societat a través de la seva preformació biològica per a la col·lectivitat dirigida des de dalt. Fins i tot allí on l'individual no és directament una màscara protectora enfront de la igualtat universal dels homes atomitzats, continua sent, no obstant això, funció i apèndix del monopoli. La cultura no és actualment el conflicte, sinó més aviat un element de la cultura de masses, valuós per a ella perquè d'una altra manera no pot transmetre's sota les condicions imposades pel monopoli. Ha arribat així a ocupar la posició d'un bé «sui generis» del monopoli. Tot París, tota Àustria només podien definir-se en la seva existència per aquesta Amèrica de la qual es distingien. La cultura es manifesta com l'aparença que ocultava la forma passada del poder establert i l'aparença s'esvaeix amb la cultura. El si mateix (das Selbst) que es desintegra en l'estadi més recent de la societat, constituïa la base no només de l'autoconservació, sinó també de la ideologia. Amb la seva dissolució, la incommensurable dimensió del poder es converteix en l'únic obstacle que impedeix reconèixer la seva superfluïtat. Per més mutilats que es trobin tots, en l'espai d'un instant poden adonar-se que el món racionalitzat sota la pressió del poder podria alliberar-los de l'autoconservació que encara avui els enfronta mútuament. El terror que presta la seva ajuda a la raó és alhora l'últim mitjà per a detenir-la: a tal punt s'ha aproximat la veritat. Si els homes atomitzats i destruïts es troben en condicions de viure sense propietat, sense lloc fix, sense temps, sense poble, és perquè s'han desembarassat també del jo, en el qual radicava, així com tota intel·ligència, també l'estupidesa de la raó històrica i tota la seva conformitat amb el poder establert. Al final del progrés de la raó que se suprimeix a si mateixa, no li queda una altra cosa que la regressió a la barbàrie o el començament de la història».
| Teoría critica, Barral, Barcelona, 1973, pp. 175-176. |
Original en castellà
«Hoy en día los ideales pueden variar tan rápidamente como los tratados y las alianzas. La ideología se halla más bien en la idiosincrasia misma de los hombres, en su reductibilidad espiritual, en su dependencia de la agrupación. Cualquier cosa es vivida por ellos tan sólo en función del sistema convencional de conceptos propio de la sociedad. Ella se encuentra bajo los esquemas dominantes incluso antes de ser percibida por la conciencia. Es el verdadero esquematismo kantiano, el ((arte oculto en las profundidades del alma humana»; sólo que la unidad trascendental que actúa en él ya no representa tanto la subjetividad general (aunque inconsciente), como sucedía en la economía de libre mercado, sino los efectos, previamente calculados, de la sociedad de masas sobre la estructura psíquica de sus víctimas. Esto, y no las doctrinas erróneas, es lo que constituye la falsa conciencia. Bajo la presión de las circunstancias se cumple la incorporación ideológica de los hombres a la sociedad a través de su preformación biológica para la colectividad dirigida desde arriba. Incluso allí donde lo individual no es directamente una máscara protectora frente a la igualdad universal de los hombres atomizados, sigue siendo, sin embargo, función y apéndice del monopolio. La cultura no es actualmente el conflicto, sino más bien un elemento de la cultura de masas, valioso para ella porque de otro modo no puede transmitirse bajo las condiciones impuestas por el monopolio. Ha llegado así a ocupar la posición de un bien «sui generis» del monopolio. Todo París, toda Austria sólo podían definirse en su existencia por esa América de la cual se distinguían. La cultura se manifiesta como la apariencia que ocultaba la forma pasada del poder establecido y la apariencia se desvanece con la cultura. El Sí mismo (das Se/bst) que se desintegra en el estadio más reciente de la sociedad, constituía la base no sólo de la autoconservación, sino también de la ideología. Con su disolución, la inconmensurable dimensión del poder se convierte en el único obstáculo que impide reconocer su superfluidad. Por más mutilados que se hallen todos, en el espacio de un instante pueden percatarse de que el mundo racionalizado bajo la presión del poder podría liberarles de la autoconservación que aún hoy les enfrenta mutuamente. El terror que presta su ayuda a la razón es a la vez el último medio para detenerla: a tal punto se ha aproximado la verdad. Si los hombres atomizados y destruidos se hallan en condiciones de vivir sin propiedad, sin lugar fijo, sin tiempo, sin pueblo, es porque se han desembarazado también del yo, en el que radicaba, así como toda inteligencia, también la estupidez de la razón histórica y toda su conformidad con el poder establecido. Al final del progreso de la razón que se suprime a sí misma, no le queda otra cosa que la regresión a la barbarie o el comienzo de la historia».