Hegel: autoconsciència i satisfacció

L'autoconsciència només aconsegueix la seva satisfacció en una altra autoconsciència. [...] És una autoconsciència per una autoconsciència. I solament així és, en realitat, doncs solament així esdevé per a ella la unitat de si mateixa en el seu ser un altre; el jo, que és l'objecte del seu concepte, no és en realitat objecte; [...] Quan una autoconsciència és l'objecte, aquest és tant jo com a objecte. Aquí està present ja per a nosaltres el concepte de l'esperit. Més tard vindrà per a la consciència l'experiència del que l'esperit és, aquesta substància absoluta que, en la perfecta llibertat i independència de la seva contraposició, és a dir, de diferents consciències de si que són per a si, és la unitat de les mateixes: el jo és el nosaltres i el nosaltres el jo. La consciència només té en l'autoconsciència, com el concepte de l'esperit, el punt de viratge a partir del qual s'aparta de l'aparença acolorida de més ençà sensible i de la nit buida del més enllà suprasensible, per a anar-se'n cap al dia espiritual del present.

G.W.F. Hegel, Fenomenología del espíritu, FCE, México 1971, p. 112-113.