Gadamer: el problema de l'hermenèutica
De Wikisofia
El fenomen de la comprensió i de la correcta interpretació del comprès no és només un problema específic de la metodologia de les ciències de l'esperit. Existeixen des d'antic també una hermenèutica teològica i una hermenèutica jurídica, encara que el seu caràcter concernís menys a la teoria de la ciència que al comportament pràctic del jutge o sacerdot formats en una ciència que es posava al seu servei. D'aquesta manera ja des del seu origen històric el problema de l'hermenèutica va més enllà de les fronteres imposades pel concepte de mètode de la ciència moderna. Comprendre i interpretar textos no és només una instància científica, sinó que pertany amb tota evidència a l'experiència humana del món. A l'origen el problema hermenèutic no és de cap manera un problema metòdic. No s'interessa per un mètode de la comprensió que permeti sotmetre els textos, igual que qualsevol altre objecte de l'experiència, al coneixement científic. Ni tan sols s'ocupa bàsicament de constituir un coneixement segur i d'acord amb l'ideal metòdic de la ciència. I no obstant això tracta de ciència, i tracta també de veritat. Quan es comprèn la tradició no només es comprenen textos, sinó que s'adquireixen perspectives i es coneixen veritats. Quina classe de coneixement és aquest, i quin és la seva veritat?
Tenint en compte la primacia que posseeix la ciència moderna dins de l'aclariment i justificació filosòfica dels conceptes de coneixement i veritat, aquesta pregunta no sembla realment legítima. I no obstant això ni tan sols dins de les ciències és possible eludir-la del tot. El fenomen de la comprensió no només travessa totes les referències humanes al món, sinó que també té validesa pròpia dins de la ciència, i es resisteix a qualsevol intent de transformar-lo en un mètode científic. La present investigació pren peu en aquesta resistència, que s'afirma dins de la ciència moderna enfront de la pretensió d'universalitat de la metodologia científica. El seu objectiu és rastrejar l'experiència de la veritat, que transcendeix l'àmbit de control de la metodologia científica, allí on es trobi, i indagar la seva legitimació. D'aquesta manera les ciències de l'esperit vénen a confluir amb formes de l'experiència que queden fora de la ciència: amb l'experiència de la filosofia, amb la de l'art i amb la de la mateixa història. Són formes d'experiència en les quals s'expressa una veritat que no pot ser verificada amb els mitjans de què disposa la metodologia científica.
| Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p. 23-24. |
Original en castellà
El fenómeno de la comprensión y de la correcta interpretación de lo comprendido no es sólo un problema específico de la metodología de las ciencias del espíritu. Existen desde antiguo también una hermenéutica teológica y una hermenéutica jurídica, aunque su carácter concerniera menos a la teoría de la ciencia que al comportamiento práctico del juez o sacerdote formados en una ciencia que se ponía a su servicio. De este modo ya desde su origen histórico el problema de la hermenéutica va más allá de las fronteras impuestas por el concepto de método de la ciencia moderna. Comprender e interpretar textos no es sólo una instancia científica, sino que pertenece con toda evidencia a la experiencia humana del mundo. En su origen el problema hermenéutico no es en modo alguno un problema metódico. No se interesa por un método de la comprensión que permita someter los textos, igual que cualquier otro objeto de la experiencia, al conocimiento científico. Ni siquiera se ocupa básicamente de constituir un conocimiento seguro y acorde con el ideal metódico de la ciencia. Y sin embargo trata de ciencia, y trata también de verdad. Cuando se comprende la tradición no sólo se comprenden textos, sino que se adquieren perspectivas y se conocen verdades. ¿Qué clase de conocimiento es éste, y cuál es su verdad?
Teniendo en cuenta la primacía que detenta la ciencia moderna dentro de la aclaración y justificación filosófica de los conceptos de conocimiento y verdad, esta pregunta no parece realmente legítima. Y sin embargo ni siquiera dentro de las ciencias es posible eludirla del todo. El fenómeno de la comprensión no sólo atraviesa todas las referencias humanas al mundo, sino que también tiene validez propia dentro de la ciencia, y se resiste a cualquier intento de transformarlo en un método científico. La presente investigación toma pie en esta resistencia, que se afirma dentro de la ciencia moderna frente a la pretensión de universalidad de la metodología científica. Su objetivo es rastrear la experiencia de la verdad, que trasciende el ámbito de control de la metodología científica, allí donde se encuentre, e indagar su legitimación. De este modo las ciencias del espíritu vienen a confluir con formas de la experiencia que quedan fuera de la ciencia: con la experiencia de la filosofía, con la del arte y con la de la misma historia. Son formas de experiencia en las que se expresa una verdad que no puede ser verificada con los medios de que dispone la metodología científica.