Accions

Recurs

Foucault: les unitats del discurs

De Wikisofia

Cal realitzar, abans de res, un treball negatiu: alliberar-se de tot un joc de nocions que diversifiquen, cadascuna a la seva manera, el tema de la continuïtat. No tenen, sens dubte, una estructura conceptual rigorosa; però la seva funció és precisa. Tal és la noció de tradició, la qual tracta de proveir d'un estatut temporal singular a un conjunt de fenòmens alhora successius i idèntics (o almenys anàlegs); permet repensar la dispersió de la història en la forma d'aquesta; autoritza a reduir la diferència pròpia de tot començament, per a remuntar sense interrupció en l'assignació indefinida de l'origen; gràcies a ella, es poden aïllar les novetats sobre un fons de permanència, i transferir el seu mèrit a l'originalitat, al geni, a la decisió pròpia dels individus. Tal és també la noció d'influències, que subministra un suport –massa màgic per a poder ser bé analitzat– als fets de transmissió i de comunicació; que refereix a un procés d'índole causal (però sense delimitació rigorosa ni definició teòrica) els fenòmens de semblança o de repetició; que lliga, a distància i a través del temps –com per l'acció d'un mitjà de propagació–, a unitats definides com a individus, obres, nocions o teories. Tales són les nocions de desenvolupament i d'evolució: permeten reagrupar una successió d'esdeveniments dispersos, referir-los a un mateix i únic principi organitzador, sotmetre'ls al poder exemplar de la vida (amb els seus jocs d'adaptació, la seva capacitat d'innovació, la correlació incessant dels seus diferents elements, els seus sistemes d'assimilació i d'intercanvis), descobrir, en obra ja en cada començament, un principi de coherència i l'esbós d'una unitat futura, dominar el temps per una relació perpètuament reversible entre un origen i un terme mai donats, sempre operants. Tales són, encara les nocions de «mentalitat» o d'«esperit», que permeten establir entre els fenòmens simultanis o successius d'una època donada una comunitat de sentit, llaços simbòlics, un joc de semblança i de mirall, o que fan sorgir com a principi d'unitat i d'explicació la sobirania d'una consciència col·lectiva. Cal revisar aquestes síntesis fabricades, aquests agrupaments que s'admeten d'ordinari abans de tot examen, aquests vincles la validesa dels quals es reconeix en entrar en el joc. Cal desallotjar aquestes formes i aquestes forces fosques per les quals es té costum de lligar entre si els discursos dels homes; cal arrogarlas de l'ombra en què regnen. I més que deixar-les veure espontàniament, acceptar el no tenir a veure, per una cura de mètode i en primera instància, sinó amb una població d'esdeveniments dispersos.

La arqueología del saber, Siglo XXI, México 1978, p. 33-35.

Vegeu Foucault: l'arqueologia del saber.


Original en castellà

Hay que realizar, ante todo, un trabajo negativo: liberarse de todo un juego de nociones que diversifican, cada una a su modo, el tema de la continuidad. No tienen, sin duda, una estructura conceptual rigurosa; pero su función es precisa. Tal es la noción de tradición, la cual trata de proveer de un estatuto temporal singular a un conjunto de fenómenos a la vez sucesivos e idénticos (o al menos análogos); permite repensar la dispersión de la historia en la forma de la misma; autoriza a reducir la diferencia propia de todo comienzo, para remontar sin interrupción en la asignación indefinida del origen; gracias a ella, se pueden aislar las novedades sobre un fondo de permanencia, y transferir su mérito a la originalidad, al genio, a la decisión propia de los individuos. Tal es también la noción de influencias, que suministra un soporte –demasiado mágico para poder ser bien analizado– a los hechos de transmisión y de comunicación; que refiere a un proceso de índole causal (pero sin delimitación rigurosa ni definición teórica) los fenómenos de semejanza o de repetición; que liga, a distancia y a través del tiempo –como por la acción de un medio de propagación–, a unidades definidas como individuos, obras, nociones o teorías. Tales son las nociones de desarrollo y de evolución: permiten reagrupar una sucesión de acontecimientos dispersos, referirlos a un mismo y único principio organizador, someterlos al poder ejemplar de la vida (con sus juegos de adaptación, su capacidad de innovación, la correlación incesante de sus diferentes elementos, sus sistemas de asimilación y de intercambios), descubrir, en obra ya en cada comienzo, un principio de coherencia y el esbozo de una unidad futura, dominar el tiempo por una relación perpetuamente reversible entre un origen y un término jamás dados, siempre operantes. Tales son, todavía las nociones de «mentalidad» o de «espíritu», que permiten establecer entre los fenómenos simultáneos o sucesivos de una época dada una comunidad de sentido, lazos simbólicos, un juego de semejanza y de espejo, o que hacen surgir como principio de unidad y de explicación la soberanía de una conciencia colectiva. Es preciso revisar esas síntesis fabricadas, esos agrupamientos que se admiten de ordinario antes de todo examen, esos vínculos cuya validez se reconoce al entrar en el juego. Es preciso desalojar esas formas y esas fuerzas oscuras por las que se tiene costumbre de ligar entre sí los discursos de los hombres; hay que arrogarlas de la sombra en que reinan. Y más que dejarlas ver espontáneamente, aceptar el no tener que ver, por un cuidado de método y en primera instancia, sino con una población de acontecimientos dispersos.


Ver Foucault: la arqueología del saber.