Accions

Recurs

Descartes: prova ontològica de l'existència de Déu

De Wikisofia

I el que trobo aquí més digne de nota és que trobo en mi infinitat d'idees de certes coses, les coses de les quals no poden ser estimades com una pura res, encara que tal vegada no tinguin existència fora del meu pensament, i que no són fingides per mi, encara que jo sigui lliure de pensar-les o no; sinó que tenen naturalesa veritable i immutable. Així, per exemple, quan imagino un triangle, àdhuc no existint per ventura una tal figura en cap lloc, fora del meu pensament, i encara que mai no n'hi hagi hagut, no deixa per això d'haver-hi certa naturalesa, o forma, o essència d'aquesta figura, la qual és immutable i eterna, no ha estat inventada per mi i no depèn de cap manera del meu esperit; i això és palès perquè poden demostrar-se diverses propietats d'aquest triangle –a saber, que els seus tres angles valen dos rectes, que l'angle major s'oposa al costat major, i altres semblants–, les propietats de les quals, vulgui-ho o no, haig de reconèixer ara que estan claríssimament i evidentíssima en ell, encara que anteriorment no hagi pensat de cap manera en elles, quan per primera vegada vaig imaginar un triangle, i, per tant, no pot dir-se que jo les hagi fingit o inventat.

I res valdria objectar en aquest punt que per ventura aquesta idea del triangle hagi entrat en el meu esperit per la mediació dels meus sentits, a causa d'haver vist jo alguna vegada cossos de figura triangular; ja que jo puc formar en el meu esperit infinitat d'altres figures, de les quals no calgui sospitar ni res ni mica que hagin estat objecte dels meus sentits, i no per això deixo de poder demostrar certes propietats que concerneixen la seva naturalesa, les quals han de ser sens dubte certes, doncs les concebo amb claredat. I, per tant, són alguna cosa, i no un pur no-res; doncs resulta evidentíssim que tot el que és veritable és alguna cosa, i més amunt he demostrat àmpliament que tot el que conec amb claredat i distinció és veritable. I encara que no ho hagués demostrat, la naturalesa del meu esperit és tal, que no podria per menys d'estimar-les veritables, mentre les concebés amb claredat i distinció. I record que, fins a quan estava encara fortament lligat als objectes dels sentits, havia explicat en el nombre de les veritats més patents aquelles que concebia amb claredat i distinció referent a les figures, els nombres i altres coses pertanyents a l'aritmètica i la geometria.

Doncs bé, si del fet de poder jo treure del meu pensament la idea d'una cosa, se segueix que tot el que percebo clarament i distintament que pertany a aquesta cosa, li pertany en efecte, no puc extreure d'aquí un argument que provi l'existència de Déu? Certament, jo trobo en mi la seva idea –és a dir, la idea d'un ser summament perfecte–, no menys que trobo la de qualsevol figura o nombre; i no conec amb menor claredat i distinció que pertany a la seva naturalesa una existència eterna, de com conec que tot el que puc demostrar d'alguna figura o nombre pertany veritablement a la naturalesa d'aquests. I, per tant, encara que res del que he conclòs en les Meditacions precedents fos veritable, jo hauria de tenir l'existència de Déu per alguna cosa tan cert, com fins aquí he considerat les veritats de la matemàtica, que no concerneixen sinó a nombres i figures; encara que, en veritat, això no sembli al principi del tot palès, presentant més aviat una aparença de sofisma. Doncs tenint per costum, en totes les altres coses, distingir entre l'existència i l'essència, em persuadeixo fàcilment que l'existència de Déu pot separar-se de la seva essència, i que, d'aquesta manera, pot concebre's a Déu com no existint actualment. Però, tanmateix, pensant en això amb més atenció, trobo que l'existència i l'essència de Déu són tan separables com l'essència d'un triangle rectilini i el fet que els seus tres angles valguin dos rectes, o la idea de muntanya i la de vall; de manera que no repugna menys concebre un Déu [és a dir, un ser supremament perfecte] al que li falti l'existència [és a dir, al que li falti una perfecció], del que repugna concebre una muntanya a la qual li falti la vall.

Però encara que, en efecte, jo no pugui concebre un Déu sense existència, com tampoc una muntanya sense vall, amb tot, com de concebre una muntanya amb vall no se segueix que hi hagi cap muntanya al món, sembla així mateix que de concebre a Déu dotat d'existència no se segueix que hi hagi Déu que existeixi: doncs el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i així com m'és possible imaginar un cavall amb ales, encara que no hi hagi cap que les tingui, de la mateixa manera podria potser atribuir existència a Déu, encara que no hi hagués un Déu existent.

Però no és així: precisament sota l'aparença d'aquesta objecció és on hi ha un sofisma ocult. Doncs del fet de no poder concebre una muntanya sense vall, no se segueix que hi hagi al món cap muntanya ni cap vall, sinó només que la muntanya i la vall, n'hi hagi o no, no poden separar-se un d'un altre; mentre que, del fet de no poder concebre a Déu sense l'existència, se segueix que l'existència és inseparable d'Ell, i, per tant, que veritablement existeix. I no es tracta que el meu pensament pugui fer que això sigui així, ni que imposi a les coses cap necessitat; sinó que, al contrari, és la necessitat de la cosa mateixa –a saber, de l'existència de Déu– la que determina al meu pensament perquè pensi això. Doncs jo no sóc lliure de concebre un Déu sense existència [és a dir, un ser summament perfecte sense perfecció summa], com sí que ho sóc d'imaginar un cavall sense ales o amb elles.

I tampoc pot objectar-se que no hi ha més remei que declarar que existeix Déu després d'haver suposat que posseeix totes les perfeccions, sent una d'elles l'existència, però que aquesta suposició primera no era necessària; com no és necessari pensar que totes les figures de quatre costats poden inscriure's en el cercle, però, si jo suposo que sí, no tindré més remei que dir que el rombe pot inscriure's en el cercle, i així em veuré obligat a declarar una cosa falsa. Dic que això no pot al·legar-se com a objecció, doncs, encara que per descomptat no és necessari que jo arribi a tenir alguna vegada en el meu pensament la idea de Déu, no obstant això, si efectivament ocorre que doni a pensar en un ésser primer i suprem, i a treure la seva idea, per dir-ho així, del tresor del meu esperit, llavors sí que és necessari que li atribueixi tota sort de perfeccions, encara que no les enumeri totes ni presti la meva atenció a cadascuna d'elles en particular. I aquesta necessitat basta per a fer-me concloure [després d'haver reconegut que l'existència és una perfecció] que aquest ésser primer i suprem existeix veritablement; d'aquella manera, tampoc és necessari que jo imagini alguna vegada un triangle, però, quantes vegades consideri una figura rectilínia composta només de tres angles, sí que serà absolutament necessari que li atribueixi tot allò del que s'infereix que els seus tres angles valen dos rectes, i aquesta atribució serà implícitament necessària, encara que explícitament no m'adoni d'ella en el moment de considerar el triangle. Però quan examino quines són les figures que poden inscriure's en un cercle, no és necessari de cap manera pensar que totes les de quatre costats són capaços d'això; per contra, ni tan sols podré suposar fingidament que així ocorri, mentre no vulgui admetre en el meu pensament res que no entengui amb claredat i distinció. I, per tant, hi ha gran diferència entre les suposicions falses, com ho és aquesta, i les idees veritables nascudes amb mi, de les quals és la de Déu la primera i principal.

Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Meditación quinta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 54-57).

Original en castellà

Y lo que encuentro aquí más digno de nota es que hallo en mí infinidad de ideas de ciertas cosas, cuyas cosas no pueden ser estimadas como una pura nada, aunque tal vez no tengan existencia fuera de mi pensamiento, y que no son fingidas por mí, aunque yo sea libre de pensarlas o no; sino que tienen naturaleza verdadera e inmutable. Así, por ejemplo, cuando imagino un triángulo, aun no existiendo acaso una tal figura en ningún lugar, fuera de mi pensamiento, y aun cuando jamás la haya habido, no deja por ello de haber cierta naturaleza, o forma, o esencia de esa figura, la cual es inmutable y eterna, no ha sido inventada por mí y no depende en modo alguno de mi espíritu; y ello es patente porque pueden demostrarse diversas propiedades de dicho triángulo –a saber, que sus tres ángulos valen dos rectos, que el ángulo mayor se opone al lado mayor, y otras semejantes–, cuyas propiedades, quiéralo o no, tengo que reconocer ahora que están clarísima y evidentísimamente en él, aunque anteriormente no haya pensado de ningún modo en ellas, cuando por vez primera imaginé un triángulo, y, por tanto, no puede decirse que yo las haya fingido o inventado.

Y nada valdría objetar en este punto que acaso dicha idea del triángulo haya entrado en mi espíritu por la mediación de mis sentidos, a causa de haber visto yo alguna vez cuerpos de figura triangular; puesto que yo puedo formar en mi espíritu infinidad de otras figuras, de las que no quepa sospechar ni lo más mínimo que hayan sido objeto de mis sentidos, y no por ello dejo de poder demostrar ciertas propiedades que atañen a su naturaleza, las cuales deben ser sin duda ciertas, pues las concibo con claridad. Y, por tanto, son algo, y no una pura nada; pues resulta evidentísimo que todo lo que es verdadero es algo, y más arriba he demostrado ampliamente que todo lo que conozco con claridad y distinción es verdadero. Y aunque no lo hubiera demostrado, la naturaleza de mi espíritu es tal, que no podría por menos de estimarlas verdaderas, mientras las concibiese con claridad y distinción. Y recuerdo que, hasta cuando estaba aún fuertemente ligado a los objetos de los sentidos, había contado en el número de las verdades más patentes aquellas que concebía con claridad y distinción tocante a las figuras, los números y demás cosas atinentes a la aritmética y la geometría.

Pues bien, si del hecho de poder yo sacar de mi pensamiento la idea de una cosa, se sigue que todo cuanto percibo clara y distintamente que pertenece a dicha cosa, le pertenece en efecto, ¿no puedo extraer de ahí un argumento que pruebe la existencia de Dios? Ciertamente, yo hallo en mí su idea –es decir, la idea de un ser sumamente perfecto–, no menos que hallo la de cualquier figura o número; y no conozco con menor claridad y distinción que pertenece a su naturaleza una existencia eterna, de como conozco que todo lo que puedo demostrar de alguna figura o número pertenece verdaderamente a la naturaleza de éstos. Y, por tanto, aunque nada de lo que he concluido en las Meditaciones precedentes fuese verdadero, yo debería tener la existencia de Dios por algo tan cierto, como hasta aquí he considerado las verdades de la matemática, que no atañen sino a números y figuras; aunque, en verdad, ello no parezca al principio del todo patente, presentando más bien una apariencia de sofisma. Pues teniendo por costumbre, en todas las demás cosas, distinguir entre la existencia y la esencia, me persuado fácilmente de que la existencia de Dios puede separarse de su esencia, y que, de este modo, puede concebirse a Dios como no existiendo actualmente. Pero, sin embargo, pensando en ello con más atención, hallo que la existencia y la esencia de Dios son tan separables como la esencia de un triángulo rectilíneo y el hecho de que sus tres ángulos valgan dos rectos, o la idea de montaña y la de valle; de suerte que no repugna menos concebir un Dios [es decir, un ser supremamente perfecto] al que le falte la existencia [es decir, al que le falte una perfección], de lo que repugna concebir una montaña a la que le falte el valle.

Pero aunque, en efecto, yo no pueda concebir un Dios sin existencia, como tampoco una montaña sin valle, con todo, como de concebir una montaña con valle no se sigue que haya montaña alguna en el mundo, parece asimismo que de concebir a Dios dotado de existencia no se sigue que haya Dios que exista: pues mi pensamiento no impone necesidad alguna a las cosas; y así como me es posible imaginar un caballo con alas, aunque no haya ninguno que las tenga, del mismo modo podría quizá atribuir existencia a Dios, aunque no hubiera un Dios existente.

Pero no es así: precisamente bajo la apariencia de esa objeción es donde hay un sofisma oculto. Pues del hecho de no poder concebir una montaña sin valle, no se sigue que haya en el mundo montaña ni valle alguno, sino sólo que la montaña y el valle, háyalos o no, no pueden separarse uno de otro; mientras que, del hecho de no poder concebir a Dios sin la existencia, se sigue que la existencia es inseparable de Él, y, por tanto, que verdaderamente existe. Y no se trata de que mi pensamiento pueda hacer que ello sea así, ni de que imponga a las cosas necesidad alguna; sino que, al contrario, es la necesidad de la cosa misma –a saber, de la existencia de Dios– la que determina a mi pensamiento para que piense eso. Pues yo no soy libre de concebir un Dios sin existencia [es decir, un ser sumamente perfecto sin perfección suma], como sí lo soy de imaginar un caballo sin alas o con ellas.

Y tampoco puede objetarse que no hay más remedio que declarar que existe Dios tras haber supuesto que posee todas las perfecciones, siendo una de ellas la existencia, pero que esa suposición primera no era necesaria; como no es necesario pensar que todas las figuras de cuatro lados pueden inscribirse en el círculo, pero, si yo supongo que sí, no tendré más remedio que decir que el rombo puede inscribirse en el círculo, y así me veré obligado a declarar una cosa falsa. Digo que esto no puede alegarse como objeción, pues, aunque desde luego no es necesario que yo llegue a tener alguna vez en mi pensamiento la idea de Dios, sin embargo, si efectivamente ocurre que dé en pensar en un ser primero y supremo, y en sacar su idea, por así decirlo, del tesoro de mi espíritu, entonces sí es necesario que le atribuya toda suerte de perfecciones, aunque no las enumere todas ni preste mi atención a cada una de ellas en particular. Y esta necesidad basta para hacerme concluir [luego de haber reconocido que la existencia es una perfección] que ese ser primero y supremo existe verdaderamente; de aquel modo, tampoco es necesario que yo imagine alguna vez un triángulo, pero, cuantas veces considere una figura rectilínea compuesta sólo de tres ángulos, sí será absolutamente necesario que le atribuya todo aquello de lo que se infiere que sus tres ángulos valen dos rectos, y esta atribución será implícitamente necesaria, aunque explícitamente no me dé cuenta de ella en el momento de considerar el triángulo. Pero cuando examino cuáles son las figuras que pueden inscribirse en un círculo, no es necesario en modo alguno pensar que todas las de cuatro lados son capaces de ello; por el contrario, ni siquiera podré suponer fingidamente que así ocurra, mientras no quiera admitir en mi pensamiento nada que no entienda con claridad y distinción. Y, por consiguiente, hay gran diferencia entre las suposiciones falsas, como lo es ésta, y las ideas verdaderas nacidas conmigo, de las cuales es la de Dios la primera y principal.