Maimònides (Rabí Moshé ben Maimon)



(Rabí Moshé ben Maimon)

(Abou Amran Mousa Maïmun Obad Allah)

Filòsof, metge i talmudista hebreu espanyol. Va néixer a Còrdova, però a tretze anys, a causa de les persecucions iniciades pels almohades, se'n va anar de la seva ciutat natal juntament amb la seva família. Transitòriament es van instal·lar a Almeria i posteriorment es va traslladar a Fes. En aquesta ciutat va simular la seva adhesió a l'islamisme, encara que tota la seva vida es va mantenir fidel a les creences i pràctiques mongetes. En 1165 se'n va anar a Sant Joan d'Acre, i finalment al Caire, ciutat en la qual va ser nomenat rabí, i en la qual va ocupar els més grans càrrecs com a metge del Sultà fins a la seva mort. Entre els àrabs va ser conegut com a Abou Amran Mousa Maïmun Obad Allah. Va obtenir el més alt reconeixement com a metge i filòsof, i va destacar especialment com a intèrpret de la llei hebrea.

D'entre les seves obres filosòfiques –escrites en àrab– destaquen, el Llibre de l'elucidació (1168), la Mishne Torah (1180, traduïda com La mà forta), i la Guia de perplexos (1190). En el Llibre de l'elucidació va efectuar un complet estudi de la llei hebraica, i en la Mishne Torah va recopilar i va interpretar les normes rituals de la tradició jueva. En tots dos llibres es mostra un afany per harmonitzar la fe i la raó, la religió i la filosofia. Però on aquesta tendència sintetitzadora es manifesta més elaborada és en la seva obra principal: la Guia dels perplexos, considerada per alguns autors com l'obra més completa del judaisme rabínic. No obstant això, en aquesta obra, Maimònides tendeix cap a una interpretació racionalitzadora i al·legòrica de la Llei, la qual cosa li va valer la condemna per part dels defensors del judaisme ortodox, que s'inclinaven per la interpretació literal dels textos sagrats.

Aquesta harmonització entre fe i raó la va efectuar a partir d'una reinterpretació de l'aristotelisme, que coneixia a través d'Averrois i, especialment, a través d'Avicenna. Afirmava que fe i raó no s'oposen sinó que, ben al contrari, convergeixen. Però perquè això sigui manifest, i per a eliminar les indecisions dels perplexos, que són aquells als quals la lectura dels textos filosòfics els fa posar en dubte la fe, considera que cal fer una exègesi dels textos de les Escriptures de forma al·legòrica, de manera que llavors, segons ell, desapareixen les aparents contradiccions entre la racionalitat i la creença. A pesar que aquesta harmonització entre filosofia i religió es recolzava en l'aristotelisme, Maimònides no va dubtar a oposar-se a Aristòtil en aquelles qüestions en les quals «el filòsof» contradeia obertament els textos sagrats i no era possible, ni encara a través d'interpretacions al·legòriques, harmonitzar aquests amb el pensament racional. Els temes d'especial fricció eren els relacionats amb l'origen del món, en els quals es donava una contradicció entre les tesis de les Escriptures –que sostenen que el món va ser creat per Déu–, i les tesis aristotèliques que sostenien que és etern. Però, ja que en aquests conflictes la raó no pot provar ni una tesi ni l'altra i, per tant, no pot pronunciar-se, ha de donar-se prioritat a la revelació. No obstant això, la majoria de les vegades, sosté Maimònides, la raó està en disposició d'acudir en favor de les tesis de la fe. Així, per exemple, i avançant-se a Albert Magne i a Tomàs d'Aquino (que van rebre una gran influència de Maimònides), sosté –sobre la base de la teoria aristotèlica del motor immòbil– que la raó pot demostrar l'existència d'un únic Déu.

A part de les esmentades obres filosòfiques va escriure nombrosos tractats científics i metges.