Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Solipsisme»

De Wikisofia

m (bot: - per evitar el + per a evitar el)
m (bot: - mateix, això és, + mateix, és a dir,)
 
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''solus'' i'' ipse'', només un mateix)</small>
 
<small>(del llatí ''solus'' i'' ipse'', només un mateix)</small>
  
Actitud intel·lectual, derivada d'una combinació d'[[escepticisme|escepticisme]] i [[idealisme|idealisme]], segons la qual es creu que només existeix un mateix, això és, la pròpia [[ment|ment]] i les seves representacions ([[Recurs:Gardner, Martin: el solipsisme|veg. text]]). Deriva del punt de vista que sosté que l'únic [[veritat, criteri de|criteri de veritat]] és la veritat coneguda immediatament pel [[subjecte |subjecte]] entès com a substància pensant. [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], per a evitar el solipsisme, va recórrer a l'existència de [[Déu|Déu]], com a garantia de la veritat de les idees, tant [[idees innates|innates]] com [[idees adventícies|adventícies]]. No obstant això, pot dir-se del solipsisme inicial de Descartes que era només ''metodològic'', això és, iniciat amb l'ànim de fonamentar un coneixement veritable de totes les coses. Enfront d'aquest solipsisme, una actitud solipsista radical (a part de significar possiblement falta de seny) seria irrefutable, perquè el que anomenem [[experiència|experiència]] no deixaria de ser el que és, i de la manera que ho és, tant en el cas que hi hagi coses externes com en el que només existeixin estats interns del subjecte. L'exterioritat no pot provar-se directament. El solipsisme no pertany com a tal a cap sistema filosòfic; representa més aviat el punt terminal on aniria a parar un escèptic defensor del fenomenisme estricte.
+
Actitud intel·lectual, derivada d'una combinació d'[[escepticisme|escepticisme]] i [[idealisme|idealisme]], segons la qual es creu que només existeix un mateix, és a dir, la pròpia [[ment|ment]] i les seves representacions ([[Recurs:Gardner, Martin: el solipsisme|veg. text]]). Deriva del punt de vista que sosté que l'únic [[veritat, criteri de|criteri de veritat]] és la veritat coneguda immediatament pel [[subjecte |subjecte]] entès com a substància pensant. [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], per a evitar el solipsisme, va recórrer a l'existència de [[Déu|Déu]], com a garantia de la veritat de les idees, tant [[idees innates|innates]] com [[idees adventícies|adventícies]]. No obstant això, pot dir-se del solipsisme inicial de Descartes que era només ''metodològic'', això és, iniciat amb l'ànim de fonamentar un coneixement veritable de totes les coses. Enfront d'aquest solipsisme, una actitud solipsista radical (a part de significar possiblement falta de seny) seria irrefutable, perquè el que anomenem [[experiència|experiència]] no deixaria de ser el que és, i de la manera que ho és, tant en el cas que hi hagi coses externes com en el que només existeixin estats interns del subjecte. L'exterioritat no pot provar-se directament. El solipsisme no pertany com a tal a cap sistema filosòfic; representa més aviat el punt terminal on aniria a parar un escèptic defensor del fenomenisme estricte.
  
  

Revisió de 13:24, 4 juny 2018

(del llatí solus i ipse, només un mateix)

Actitud intel·lectual, derivada d'una combinació d'escepticisme i idealisme, segons la qual es creu que només existeix un mateix, és a dir, la pròpia ment i les seves representacions (veg. text). Deriva del punt de vista que sosté que l'únic criteri de veritat és la veritat coneguda immediatament pel subjecte entès com a substància pensant. Descartes, per a evitar el solipsisme, va recórrer a l'existència de Déu, com a garantia de la veritat de les idees, tant innates com adventícies. No obstant això, pot dir-se del solipsisme inicial de Descartes que era només metodològic, això és, iniciat amb l'ànim de fonamentar un coneixement veritable de totes les coses. Enfront d'aquest solipsisme, una actitud solipsista radical (a part de significar possiblement falta de seny) seria irrefutable, perquè el que anomenem experiència no deixaria de ser el que és, i de la manera que ho és, tant en el cas que hi hagi coses externes com en el que només existeixin estats interns del subjecte. L'exterioritat no pot provar-se directament. El solipsisme no pertany com a tal a cap sistema filosòfic; representa més aviat el punt terminal on aniria a parar un escèptic defensor del fenomenisme estricte.