Religió

(del llatí, religio, que deriva de relegere, recollir, repassar, rellegir, o de religare, religar)

Segons l'òptima definició de Émile Durkheim, «una religió és un sistema solidari de creences i pràctiques relatives a coses sagrades, és a dir, separades, prohibides, creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral, anomenada Església, a tots els que s'adhereixen a ella». Aquesta definició destaca com a elements essencials de la religió les creences en l'sagrat, que han de considerar-se com un conjunt sistematitzat i autònom, i el seu aspecte social, puix que són compartides per una col·lectivitat. No és essencial a la definició la referència al sobrenatural i a la divinitat, des del moment en què no estan presents en grans religions, com el budisme, per exemple, on sí hi ha, en canvi, presència de coses sagrades («les quatre nobles veritats»).

L'origen del terme és tradicionalment confús. Se li assignen dues etimologies: la de relegere, de Ciceró, segons el qual a «aquells que tornen diligentment amb el pensament, per així dir, com si repassessin el que concerneix al culte dels déus, se'ls anomena religiosi legendo, de la mateixa forma que elegants ve de eligendo, i de diligendo els diligents i d'inteligendo els inteligenti» (De natura deorum, II, 72); o la de religare, segons Lactanci: «Ens trobem units i vinculats (religati) a Déu per aquest vincle de la pietat. D'aquí pren el nom la religió mateixa i no, com interpretava Ciceró, de relegendo» (Divinae institutiones, IV, 28).

La tradició ciceroniana destaca l'aspecte cultural de la religió, atès que l'home religiós romà repassa atentament els seus deures i els ritus que duu a terme per relacionar-se amb la divinitat, mentre que la versió de Lactanci, apologista del s. IV, suposa una relació personal i real, que uneix el cristià a Déu (veure text).

Una religió revelada s'acull, per explicar el seu origen històric, a una revelació sobrenatural ocorreguda en una època determinada i consignada en llibres sagrats. Així, per exemple, el judaisme, el cristianisme i l'islam. Una religió revelada és també positiva, en el sentit que ha rebut la sanció, o la fundació, d'un poder superior, i es contraposa a la religió natural.

Una religió natural no recorre a cap revelació divina per explicar la seva existència, que es basa simplement en els mateixos fets religiosos humans, quan provenen d'estats de consciència d'una determinada col·lectivitat humana: sentiments, temors, desig de comprensió del món, etc. Que s'anomenin naturals no implica que no tinguin creences sobrenaturals.

Les anomenades religions primitives són religions pròpies dels pobles anomenats primitius. Durkheim els atribueix dos trets fonamentals i comuns: el seu naturalisme, és a dir, la seva orientació a coses de la naturalesa (vents, rius, astres, etc.), i el seu animisme, en el sentit definit per Tylor, això és, la creença que existeixen en la naturalesa éssers espirituals i esperits personals, semblats a l'home, però superiors a ell i invisibles als sentits.

______________________________________

Veure filosofia de la religió

______________________________________