Mostra la font per a Sartre: el cos, forma contingent de la necessitat de la meva contingència

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Sartre: el cos, forma contingent de la necessitat de la meva contingència.
|Idioma=Español
}}
En aquest sentit, podria definir-se el cos com ''la forma contingent que la necessitat de la meva contingència pren''. No és altra cosa que el per a si; no és un en-si ''en'' el per a si, doncs llavors fixaria tot. Sinó que és el fet que el per a si no és el seu propi fonament, en  tant que que aquest fet es tradueix per la necessitat d'existir com ser contingent compromès enmig dels éssers contingents. Com a tal, el cos no es distingeix de la ''situació'' del per a si, ja que, pel per a si, existir o situar-se són una sola i mateixa cosa; i s'identifica, d'altra banda, amb el món íntegre, en la mesura que el món és la situació total del per a si i la mesura de la seva existència. Però una situació no és una pura dada contingent: molt per contra, no es revela sinó en la mesura en què el per a si la transcendeix cap a si mateix. Per tant, el cos-per a-si no és mai una dada que jo pugui conèixer: és aquí onsevulla, com el transcendit; no existeix sinó en la mesura que li escapo nihilitzant-me; és el que nihilitzo. És l'en-sí transcendit pel per a si que nihilitza i recaptura al per a si en aquest mateix transcendir. És el fet que sóc la meva pròpia motivació sense ser el meu propi fonament; el fet que no sóc res sense tenir-de-ser el que sóc i, però, mentre que tinc-de-ser el que sóc, sóc sense tenir-de-ser-ho. En cert sentit, doncs, el cos és una característica necessària del per a si: no és veritat que sigui el producte d'una decisió arbitrària d'un demiürg, ni que la unió de l'ànima i del cos sigui l'acostament contingent de dues substàncies radicalment diferents; sinó, al contrari, de la naturalesa mateixa del per a si deriva necessàriament que el per a si sigui cos, és a dir, que el seu escapar-se nihilitzador en ser es faci en la forma d'un comprometement al món. Però, en un altre sentit, el cos manifesta la meva contingència, i inclusivament no és sinó aquesta contingència: els racionalistes cartesians tenien raó quan se sorprenien davant aquesta característica; en efecte, el cos representa la individuació del meu comprometement al món. I tampoc errava Plató quan donava el cos com ''el que individualitza a l'ànima''. Només que seria obertura suposar que l'ànima pugui arrencar-se a aquesta individuació separant-se del cos per la mort o pel pensament pur, perquè l'ànima és el cos mentre que el per a si és la seva pròpia individuació.
{{Ref|Ref=''El ser y la nada,'' Losada, Buenos Aires 1976, 4ª ed., traducción de Juan Valmar, Cap. II, p. 393-394.|Títol=El ser y la nada,|Cita=true}}

Vegeu:

[[Recurs:Sartre: el cos propi no és una cosa.|'''El cos propi no és una cosa''']]. (''L'ésser i el no-res, ''ed. cit''. ''p.386-387)

[[Recurs:Sartre: cos i punt de vista.|'''El cos, punt de vista sobre el qual no puc tenir punt de vista''']]. (''L'ésser i el no-res,'' ed. cit. p. 416-417.)
{{InfoWiki}}