Sartre: el cos, forma contingent de la necessitat de la meva contingència
De Wikisofia
En aquest sentit, podria definir-se el cos com la forma contingent que la necessitat de la meva contingència pren. No és altra cosa que el per a si; no és un en-si en el per a si, doncs llavors fixaria tot. Sinó que és el fet que el per a si no és el seu propi fonament, en tant que que aquest fet es tradueix per la necessitat d'existir com ser contingent compromès enmig dels éssers contingents. Com a tal, el cos no es distingeix de la situació del per a si, ja que, pel per a si, existir o situar-se són una sola i mateixa cosa; i s'identifica, d'altra banda, amb el món íntegre, en la mesura que el món és la situació total del per a si i la mesura de la seva existència. Però una situació no és una pura dada contingent: molt per contra, no es revela sinó en la mesura en què el per a si la transcendeix cap a si mateix. Per tant, el cos-per a-si no és mai una dada que jo pugui conèixer: és aquí onsevulla, com el transcendit; no existeix sinó en la mesura que li escapo nihilitzant-me; és el que nihilitzo. És l'en-sí transcendit pel per a si que nihilitza i recaptura al per a si en aquest mateix transcendir. És el fet que sóc la meva pròpia motivació sense ser el meu propi fonament; el fet que no sóc res sense tenir-de-ser el que sóc i, però, mentre que tinc-de-ser el que sóc, sóc sense tenir-de-ser-ho. En cert sentit, doncs, el cos és una característica necessària del per a si: no és veritat que sigui el producte d'una decisió arbitrària d'un demiürg, ni que la unió de l'ànima i del cos sigui l'acostament contingent de dues substàncies radicalment diferents; sinó, al contrari, de la naturalesa mateixa del per a si deriva necessàriament que el per a si sigui cos, és a dir, que el seu escapar-se nihilitzador en ser es faci en la forma d'un comprometement al món. Però, en un altre sentit, el cos manifesta la meva contingència, i inclusivament no és sinó aquesta contingència: els racionalistes cartesians tenien raó quan se sorprenien davant aquesta característica; en efecte, el cos representa la individuació del meu comprometement al món. I tampoc errava Plató quan donava el cos com el que individualitza a l'ànima. Només que seria obertura suposar que l'ànima pugui arrencar-se a aquesta individuació separant-se del cos per la mort o pel pensament pur, perquè l'ànima és el cos mentre que el per a si és la seva pròpia individuació.
| El ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, 4ª ed., traducción de Juan Valmar, Cap. II, p. 393-394. |
Vegeu:
El cos propi no és una cosa. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.386-387)
El cos, punt de vista sobre el qual no puc tenir punt de vista. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 416-417.)
Original en castellà
En este sentido, podría definirse el cuerpo como la forma contingente que la necesidad de mi contingencia toma. No es otra cosa que el para-sí; no es un en-sí en el para-sí, pues entonces fijaría todo. Sino que es el hecho de que el para-sí no es su propio fundamento, en tanto que ese hecho se traduce por la necesidad de existir como ser contingente comprometido en medio de los seres contingentes. En tanto que tal, el cuerpo no se distingue de la situación del para-sí, puesto que, para el para-sí, existir o situarse son una sola y misma cosa; y se identifica, por otra parte, con el mundo íntegro, en tanto que el mundo es la situación total del para-sí y la medida de su existencia. Pero una situación no es un puro dato contingente: muy por el contrario, no se revela sino en la medida en que el para-sí la trasciende hacia sí mismo. Por consiguiente, el cuerpo-para-sí no es nunca un dato que yo pueda conocer: es ahí doquiera, como lo trascendido; no existe sino en tanto que le escapo nihilizándome; es lo que nihilizo. Es el en-sí trascendido por el para-sí que nihiliza y recaptura al para-sí en ese mismo trascender. Es el hecho de que soy mi propia motivación sin ser mi propio fundamento; el hecho de que no soy nada sin tener-de-ser lo que soy y, empero, en tanto que tengo-de-ser lo que soy, soy sin tener-de-serlo. En cierto sentido, pues, el cuerpo es una característica necesaria del para-sí: no es verdad que sea el producto de una decisión arbitraria de un demiurgo, ni que la unión del alma y del cuerpo sea el acercamiento contingente de dos sustancias radicalmente distintas; sino, al contrario, de la naturaleza misma del para-sí deriva necesariamente que el para-sí sea cuerpo, es decir, que su escaparse nihilizador al ser se haga en la forma de un comprometimiento en el mundo. Empero, en otro sentido, el cuerpo manifiesta mi contingencia, e inclusive no es sino esta contingencia: los racionalistas cartesianos tenían razón cuando se asombraban ante esta característica; en efecto, el cuerpo representa la individuación de mi comprometimiento en el mundo. Y tampoco erraba Platón cuando daba el cuerpo como lo que individualiza al alma. Sólo que seria vano suponer que el alma pueda arrancarse a esta individuación separándose del cuerpo por la muerte o por el pensamiento puro, pues el alma es el cuerpo en tanto que el para-sí es su propia individuación.
Ver:
El cos propi no és una cosa. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.386-387)
El cos, punt de vista sobre el qual no puc tenir punt de vista. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 416-417.)