Mostra la font per a Kant: la mort pròpia

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kant: la mort pròpia|Idioma=Español}}
El ''morir ''no pot experimentar-ho cap ésser humà en si mateix (doncs per a fer una experiència és necessària la vida), sinó només percebre-ho en els altres. Si és dolorós, no pot jutjar-se per la ranera o les convulsions del moribund; més aviat sembla ser això una mera reacció mecànica de la força vital v per ventura una dolça sensació de gradual deslliurar-se de tot dolor. --El temor a la mort, natural a tots els homes, fins i tot als més desgraciats o al més savi, no és, doncs, una paüra de ''morir, ''sinó, com diu Montaigne justament, de la idea d{{'}}''estar mort'', que el candidat a la mort creu tindrà encara després d'ella, figurant-se el cadàver, malgrat que aquest ja no és ''ell, ''com ell mateix ficat en el tenebrós sepulcre o en qualsevol altre lloc anàleg. --Aquesta il·lusió és irreprimible, perquè radica en la naturalesa del pensar, que és un parlar a si mateix v de si mateix. El pensament: ''no sóc, ''no pot ''existir; ''doncs si no sóc, tampoc puc ser conscient que no sóc. Puc, certament, dir que no estic sa i pensar altres ''predicats ''semblants negant-los de mi mateix (com succeeix en tots els ''verba''); però ''parlant'' en primera persona, ''negar'' el subjecte mateix, amb la qual cosa aquest s'aniquila a si mateix, és una contradicció.
{{Ref|Ref=''Antropología en sentido pragmático'' (Alianza, Madrid 1991, p.70. Versión de José Gaos).|Títol=Antropología en sentido pragmático|Cita=true}}
{{InfoWiki}}