Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Objectivitat com a intersubjectivitat»

De Wikisofia

m (bot: - intersubjectiva. Veure [[objectivitat|obje + intersubjectiva. Vegeu [[objectivitat|obje)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
En la filosofia medieval i en els autors del segle XVII (especialment Descartes),  l'[[objectivitat|objectivitat]] és una representació, un objecte del [[pensament|pensament]], tingui o no realitat extramental. D'aquesta manera, per exemple, alguns entenen l'[[universal|universal]] com tenint objectivitat en el pensament, encara que no tingui realitat fora d'ell. Aquest significat és el que predomina en autors com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] o [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]], per exemple. A partir de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] el significat canvia i es matisa. Per a aquest autor, el caràcter d'objectivitat és el que correspon al que té una realitat empírica, i s'oposa a [[subjectivitat|subjectivitat]]. D'aquesta manera, l'objectivitat és el que dóna compte de l'experiència. Per Kant el caràcter objectiu del coneixement ve determinat per  l'[[objectivació|objectivació]] produïda per les intuïcions pures [[a priori|''a priori'']] de la [[sensibilitat|sensibilitat]] i els conceptes purs a priori de l'[[enteniment|enteniment]]. En canvi, per Kant, el merament subjectiu és el purament apriòric. El fet que l'objectivitat depengui de les condicions [[transcendental|transcendentals]] no implica que es remeti al [[subjecte |subjecte]] (el que provocaria que l'objectiu seria merament subjectiu), ja que l'aplicació de les [[categoria|categories]], com la de [[causa|causa]], per exemple, permet que el món [[fenomen|fenomènic]] sigui el mateix per a tots els subjectes, de manera que aquestes categories són garantia d'objectivitat mentre que [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]].
+
En la filosofia medieval i en els autors del segle XVII (especialment Descartes),  l'[[objectivitat|objectivitat]] és una representació, un objecte del [[pensament|pensament]], tingui o no realitat extramental. D'aquesta manera, per exemple, alguns entenen l'[[universal|universal]] com tenint objectivitat en el pensament, encara que no tingui realitat fora d'ell. Aquest significat és el que predomina en autors com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] o [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]], per exemple. A partir de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] el significat canvia i es matisa. Per a aquest autor, el caràcter d'objectivitat és el que correspon al que té una realitat empírica, i s'oposa a [[subjectivitat|subjectivitat]]. D'aquesta manera, l'objectivitat és el que dóna compte de l'experiència. Per Kant el caràcter objectiu del coneixement ve determinat per  l'[[objectivació|objectivació]] produïda per les intuïcions pures [[a priori|''a priori'']] de la [[sensibilitat|sensibilitat]] i els conceptes purs a priori de l'[[enteniment|enteniment]]. En canvi, per Kant, el merament subjectiu és el purament apriòric. El fet que l'objectivitat depengui de les condicions [[transcendental|transcendentals]] no implica que es remeti al [[subjecte |subjecte]] (el que provocaria que l'objectiu seria merament subjectiu), ja que l'aplicació de les [[categoria|categories]], com la de [[causa|causa]], per exemple, permet que el món [[fenomen|fenomènic]] sigui el mateix per a tots els subjectes, de manera que aquestes categories són garantia d'objectivitat en tant que [[intersubjectivitat|intersubjectivitat]].
  
 
En les concepcions [[fenomenologia|fenomenològiques]], com la de [[Autor:Meinong, Alexius von|A. Meinong]], per exemple, es rebutja la concepció kantiana de l'objectivitat generada o constituïda per les funcions transcendentals del pensar. Així, per a aquests autors, l'objectivitat d'un objecte, fins i tot dels merament possibles, no consisteix que sigui o no captat, sinó només en la possibilitat de ser-ho i de convertir-se en [[Erlebnis |vivència]]. En qualsevol cas, la concepció de l'objectiu tendeix a entendre's com allò que es refereix a l'exterior a la [[consciència|consciència]] i és independent del [[subjecte |subjecte]] particular o individual, és a dir, independent de tal o tal altre subjecte determinat, però dependent d'algun procediment o mètode que permeti l'objectivació intersubjectiva.
 
En les concepcions [[fenomenologia|fenomenològiques]], com la de [[Autor:Meinong, Alexius von|A. Meinong]], per exemple, es rebutja la concepció kantiana de l'objectivitat generada o constituïda per les funcions transcendentals del pensar. Així, per a aquests autors, l'objectivitat d'un objecte, fins i tot dels merament possibles, no consisteix que sigui o no captat, sinó només en la possibilitat de ser-ho i de convertir-se en [[Erlebnis |vivència]]. En qualsevol cas, la concepció de l'objectiu tendeix a entendre's com allò que es refereix a l'exterior a la [[consciència|consciència]] i és independent del [[subjecte |subjecte]] particular o individual, és a dir, independent de tal o tal altre subjecte determinat, però dependent d'algun procediment o mètode que permeti l'objectivació intersubjectiva.

Revisió del 18:11, 17 juny 2018

En la filosofia medieval i en els autors del segle XVII (especialment Descartes), l'objectivitat és una representació, un objecte del pensament, tingui o no realitat extramental. D'aquesta manera, per exemple, alguns entenen l'universal com tenint objectivitat en el pensament, encara que no tingui realitat fora d'ell. Aquest significat és el que predomina en autors com Descartes, Spinoza o Berkeley, per exemple. A partir de Kant el significat canvia i es matisa. Per a aquest autor, el caràcter d'objectivitat és el que correspon al que té una realitat empírica, i s'oposa a subjectivitat. D'aquesta manera, l'objectivitat és el que dóna compte de l'experiència. Per Kant el caràcter objectiu del coneixement ve determinat per l'objectivació produïda per les intuïcions pures a priori de la sensibilitat i els conceptes purs a priori de l'enteniment. En canvi, per Kant, el merament subjectiu és el purament apriòric. El fet que l'objectivitat depengui de les condicions transcendentals no implica que es remeti al subjecte (el que provocaria que l'objectiu seria merament subjectiu), ja que l'aplicació de les categories, com la de causa, per exemple, permet que el món fenomènic sigui el mateix per a tots els subjectes, de manera que aquestes categories són garantia d'objectivitat en tant que intersubjectivitat.

En les concepcions fenomenològiques, com la de A. Meinong, per exemple, es rebutja la concepció kantiana de l'objectivitat generada o constituïda per les funcions transcendentals del pensar. Així, per a aquests autors, l'objectivitat d'un objecte, fins i tot dels merament possibles, no consisteix que sigui o no captat, sinó només en la possibilitat de ser-ho i de convertir-se en vivència. En qualsevol cas, la concepció de l'objectiu tendeix a entendre's com allò que es refereix a l'exterior a la consciència i és independent del subjecte particular o individual, és a dir, independent de tal o tal altre subjecte determinat, però dependent d'algun procediment o mètode que permeti l'objectivació intersubjectiva.

Vegeu objectivitat i intersubjectivitat.