Kínesis

 (del grec κίνησις, kínesis, que significa moviment o canvi)

En el pensament hilozoísta dels milesis, en considerar tot l'existent com un ésser viu dotat de moviment, la κίνησις apareix com a part inherent a la matèria, i el terme adopta el doble sentit de moviment i de canvi. Parmènides, per la seva banda, negava la possibilitat de tota kínesis en l'ésser, ja que això conduiria al no ser, la qual cosa per l'eléata era un absurd.

Per a Plató, per qui l'ésser mateix, el repòs i el canvi són els gèneres majors, (Sofista, 254d), la font del moviment és pròpiament l'ànima (Sofista, 248i-249a). També per a Aristòtil l'ànima és font de moviment, però la primera font del canvi és el primer motor, que permet el continu esdevenir (vegeu el text). En la Física (III, 1, 201a 10-12), Aristòtil defineix la kínesis o moviment com l'actualitat del potencial en quant que tal, o l'entelèquia del que és en potència. (Hê toû dynámei óntos entelécheia hêi toioûton, vegeu el text).