Immaterialisme

Terme que Berkeley aplica a la seva teoria del coneixement, segons la qual la matèria no té més realitat que la de ser percebuda, i que només existeix la ment i les seves idees. Partint que «ser és ser percebut», argumenta que seria una contradicció referir-nos a una matèria existent no percebuda, i creu que, d'aquesta manera, contraresta l'escepticisme que emanava, d'una banda, de la teoria del coneixement de Locke, a causa de la dificultat de conèixer la substància, i el que es desprenia de les tesis dels deistes, d'altra banda, sobre l'existència de Déu.

En l'immaterialisme, que Berkeley proposa en el seu Tractat sobre els principis del coneixement humà (1710), no té sentit dubtar dels objectes externs, o de la substància, i la certesa es trasllada al propi subjecte i, al mateix temps, es fa necessari recórrer a una causa de l'existència de la pròpia ment i de l'ordenació regular i constant de les nostres idees: la ment divina (veure cita 1 i cita 2).