Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Filosofia patrística»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} El conjunt de proposicions filosòfiques - més aviat teològiques- que s'atribueixen als pares de l'Església,...».)
 
m (bot: - l'Església]], això és, + l'Església]], és a dir,)
 
(32 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
El conjunt de proposicions filosòfiques - més aviat [[teologia|teològiques]]- que s'atribueixen als [[pares de l'Església|pares de l'Església]], això és, a un grup d'escriptors insignes dins del [[cristianisme|cristianisme,]] pertanyents normalment a la jerarquia eclesiàstica, a els qui se'ls concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història de l'Església cristiana. D'aquesta època, que en principi abasta des de finals del s. I fins a mitjan s. VIII, s'exceptuen els escrits canònics, o llibres que constitueixen els llibres sagrats del [[Testament, Antic i Nou|Antic i del Nou Testament]], encara que s'inclouen els escrits dels pares apostòlics i dels apologistes. El terme «patrística» correspon, per tant, al conjunt d'aquests escriptors eclesiàstics, preferentment ortodoxos, mentre que el de «patrología» es refereix a l'estudi d'aquests mateixos escrits; d'ells se suposa, segons la tesi que mantenen els defensors d'una [[filosofia cristiana|filosofia cristiana]], que contenen enunciats filosòfics pròpiament dits, encara que d'origen i contingut cristià. Transcorreguda aquesta època, als escriptors eclesiàstics, inclosos els de major renom, se'ls anomena simplement «doctors de l'Església». Es distingeixen diverses etapes i àmbits que donen lloc a diverses denominacions:
+
El conjunt de proposicions filosòfiques –més aviat [[teologia|teològiques]]que s'atribueixen als [[pares de l'Església|pares de l'Església]], és a dir, a un grup d'escriptors insignes dins del [[cristianisme|cristianisme,]] pertanyents normalment a la jerarquia eclesiàstica, a qui se'ls concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història de l'Església cristiana. D'aquesta època, que en principi abasta des de finals del s. I fins a mitjan s. VIII, s'exceptuen els escrits canònics, o llibres que constitueixen els llibres sagrats de l'[[Testament, Antic i Nou|Antic i del Nou Testament]], encara que s'inclouen els escrits dels pares apostòlics i dels apologistes. El terme «patrística» correspon, per tant, al conjunt d'aquests escriptors eclesiàstics, preferentment ortodoxos, mentre que el de «patrologia» es refereix a l'estudi d'aquests mateixos escrits; d'ells se suposa, segons la tesi que mantenen els defensors d'una [[filosofia cristiana|filosofia cristiana]], que contenen enunciats filosòfics pròpiament dits, encara que d'origen i contingut cristià. Transcorreguda aquesta època, als escriptors eclesiàstics, inclosos els de major renom, se'ls anomena simplement «doctors de l'Església». Es distingeixen diverses etapes i àmbits que donen lloc a diverses denominacions:
  
'''a)''' Els ''Pares apostòlics'' (s. I i començaments de l'II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i que els seus escrits no van passar al [[cànon|cànon]] [[Bíblia|bíblic]] i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clement de Roma, Ignacio d'Antioquía i Policarpo d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la ''Didakhé'' a aquesta època.
+
'''a)''' Els ''Pares apostòlics'' (s. I i començaments de l'II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i que els seus escrits no van passar al [[cànon|cànon]] [[Bíblia|bíblic]] i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clement de Roma, Ignacio d'Antioquia i Policarpo d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la ''Didakhé'' a aquesta època.
  
'''b)''' Els ''Pares [[apologistes|apologetas]]'' (s. II i començaments de l'III): lliurats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els quals destaca Celso, iniciant d'aquesta manera no només un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un [[diàleg|diàleg]], sinó també un exercici de [[raonament|raonament]] sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen  són cèlebres Cuadrato, [[Autor:Justino|Justino]], Taciano, Atenágoras, el Pseudo-Justino, Teófilo d'Antioquía i Hermias. I entre els quals escriuen en llatí, Minucio Félix i [[Autor:Tertuliano|Tertuliano]].
+
'''b)''' Els ''Pares [[apologistes|apologetes]]'' (s. II i començaments de l'III): lliurats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els quals destaca Celso, iniciant d'aquesta manera no només un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un [[diàleg|diàleg]], sinó també un exercici de [[raonament|raonament]] sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen  són cèlebres Quadrat, [[Autor:Justí|Justí]], Tacià, Atenàgores, el Pseudo-Justí, Teòfil d'Antioquia i Hèrmies. I entre els quals escriuen en llatí, Minuci Fèlix i [[Autor:Tertul·lià|Tertul·lià]].
  
 
[[File:agustin4.gif|thumb|Agustí d'Hipona]]
 
[[File:agustin4.gif|thumb|Agustí d'Hipona]]
 
[[File:boecio4.gif|thumb|Boeci "la Consolació de la filosofia"]]
 
[[File:boecio4.gif|thumb|Boeci "la Consolació de la filosofia"]]
'''c)''' Els [[pares de l'Església|''Pares de l'Església'']]: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [† 749], en orient, i fins a Gregorio Magne [† 604] o Isidoro de Sevilla [† 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «[[platonisme|platonisme]] mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no només per la diferent llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs [[racional|racional]], i més apegada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. [[Autor:Tertuliano|Tertuliano]] expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».
+
'''c)''' Els [[pares de l'Església|''Pares de l'Església'']]: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [† 749], en orient, i fins a Gregori Magne [† 604] o Isidoro de Sevilla [† 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «[[platonisme|platonisme]] mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no només per la diferent llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs [[racional|racional]], i més apegada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. [[Autor:Tertul·lià|Tertul·lià]] expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».
  
 
[[File:isidoro.gif|thumb|Isidoro de Sevilla]]
 
[[File:isidoro.gif|thumb|Isidoro de Sevilla]]
En orient es distingeix entre els Pares dues tendències teològiques: l'''escola d'Alexandria'' i l'''escola d'Antioquía''. A Alexandria destaquen sant Atanasio, Dídimo el Cec, i els [[Capadocios, pares|pares capadocios]]: Basilio de Cesarea, Gregorio de Nysa i Gregorio Nacianceno. Amb aquesta escola es relaciona també [[Autor:Orígens|Orígens]]. L'influx [[neoplatonisme|neoplatònic]] és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. En Antioquía, més influïda pel [[aristotelisme|aristotelisme]], són importants Diodor de Tars, Teodoro de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoreto de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasio († 373) fins al concili de Calcedonia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el [[Autor:Pseudo-Dionís |Pseudo-Dionís l'Areopagita]], un anònim escriptor cap al 500, Màxim Confessor, Sofronio de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.
+
En orient es distingeix entre els Pares dues tendències teològiques: l'''escola d'Alexandria'' i l'''escola d'Antioquia''. A Alexandria destaquen sant Atanasio, Dídimo el Cec, i els [[Capadocis, pares|pares capadocis]]: Basili de Cesarea, Gregori de Nissa i Gregori Nazianzè. Amb aquesta escola es relaciona també [[Autor:Orígenes|Orígenes]]. L'influx [[neoplatonisme|neoplatònic]] és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. En Antioquia, més influïda per l'[[aristotelisme|aristotelisme]], són importants Diodor de Tars, Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoreto de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasio († 373) fins al concili de Calcedònia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el [[Autor:Pseudo-Dionís |Pseudo-Dionís l'Areopagita]], un anònim escriptor cap al 500, Màxim Confessor, Sofronio de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.
  
En occident, a partir del s. III, amb un marcat accent apologètic i tendències rigoristes, són importants els noms de [[Autor:Tertuliano|Tertuliano]], sant Cipriano, sant Hipòlit, Novaciano, Lactancio, etc., si bé els més representatius són: [[Autor:Ambrosi, sant|sant Ambrosi]] (340-397), sant Jerónimo (342-420), autor de la versió de la Bíblia anomenada ''Vulgata'', [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]] (354-430) i el papa sant León Magne (390-461). Altres escriptors eclesiàstics notables van ser: Hilario de Poitiers, Paulino de Nola, Rufino d'Aquilea i, ja iniciada la caiguda de l'imperi romà, sant Gregorio Magne, [[Autor:Boeci|Boeci]], el filòsof de major importància en aquest temps, [[Autor:Cassiodor|Cassiodor]] senador, Cesáreo de Tours i Gregorio d'Arlés. En l'àmbit de l'església espanyola, són de notar sant Dámaso Papa, de probable origen espanyol, Paciano de Barcelona, Gregorio d'Elvira, Aurelio Prudencio i Pau Orosio. A l'església visigótica del s. VI, que iniciava el seu apogeu, són importants sant Martín de Braga, sant Leandre de Sevilla, sant Braulio de Saragossa, sant Quirico de Barcelona, sant Ildefons de Toledo i, sobretot, sant Isidoro de Sevilla († 636), símbol del segle d'or de l'església visigótica, autor de les ''Etimologies'' i últim gran pare d'occident.
+
En occident, a partir del s. III, amb un marcat accent apologètic i tendències rigoristes, són importants els noms de [[Autor:Tertul·lià|Tertul·lià]], sant Cipriano, sant Hipòlit, Novaciano, Lactanci, etc., si bé els més representatius són: [[Autor:Ambròs, sant|sant Ambròs]] (340-397), sant Jeroni (342-420), autor de la versió de la Bíblia anomenada ''Vulgata'', [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]] (354-430) i el papa sant Lleó Magne (390-461). Altres escriptors eclesiàstics notables van ser: Hilario de Poitiers, Paulino de Nola, Rufino d'Aquilea i, ja iniciada la caiguda de l'imperi romà, sant Gregori Magne, [[Autor:Boeci|Boeci]], el filòsof de major importància en aquest temps, [[Autor:Cassiodor|Cassiodor]] senador, Cesáreo de Tours i Gregori d'Arlès. En l'àmbit de l'església espanyola, són de notar sant Dámaso Papa, de probable origen espanyol, Paciano de Barcelona, Gregori d'Elvira, Aurelio Prudencio i Pau Orosio. A l'església visigótica del s. VI, que iniciava el seu apogeu, són importants sant Martín de Braga, sant Leandre de Sevilla, sant Braulio de Saragossa, sant Quirico de Barcelona, sant Ildefons de Toledo i, sobretot, sant Isidoro de Sevilla († 636), símbol del segle d'or de l'església visigótica, autor de les ''Etimologies'' i últim gran pare d'occident.
  
  

Revisió de 13:22, 4 juny 2018

El conjunt de proposicions filosòfiques –més aviat teològiques– que s'atribueixen als pares de l'Església, és a dir, a un grup d'escriptors insignes dins del cristianisme, pertanyents normalment a la jerarquia eclesiàstica, a qui se'ls concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història de l'Església cristiana. D'aquesta època, que en principi abasta des de finals del s. I fins a mitjan s. VIII, s'exceptuen els escrits canònics, o llibres que constitueixen els llibres sagrats de l'Antic i del Nou Testament, encara que s'inclouen els escrits dels pares apostòlics i dels apologistes. El terme «patrística» correspon, per tant, al conjunt d'aquests escriptors eclesiàstics, preferentment ortodoxos, mentre que el de «patrologia» es refereix a l'estudi d'aquests mateixos escrits; d'ells se suposa, segons la tesi que mantenen els defensors d'una filosofia cristiana, que contenen enunciats filosòfics pròpiament dits, encara que d'origen i contingut cristià. Transcorreguda aquesta època, als escriptors eclesiàstics, inclosos els de major renom, se'ls anomena simplement «doctors de l'Església». Es distingeixen diverses etapes i àmbits que donen lloc a diverses denominacions:

a) Els Pares apostòlics (s. I i començaments de l'II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i que els seus escrits no van passar al cànon bíblic i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clement de Roma, Ignacio d'Antioquia i Policarpo d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la Didakhé a aquesta època.

b) Els Pares apologetes (s. II i començaments de l'III): lliurats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els quals destaca Celso, iniciant d'aquesta manera no només un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un diàleg, sinó també un exercici de raonament sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen són cèlebres Quadrat, Justí, Tacià, Atenàgores, el Pseudo-Justí, Teòfil d'Antioquia i Hèrmies. I entre els quals escriuen en llatí, Minuci Fèlix i Tertul·lià.

Agustí d'Hipona
Boeci "la Consolació de la filosofia"

c) Els Pares de l'Església: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [† 749], en orient, i fins a Gregori Magne [† 604] o Isidoro de Sevilla [† 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «platonisme mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no només per la diferent llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs racional, i més apegada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. Tertul·lià expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».

Isidoro de Sevilla

En orient es distingeix entre els Pares dues tendències teològiques: lescola d'Alexandria i lescola d'Antioquia. A Alexandria destaquen sant Atanasio, Dídimo el Cec, i els pares capadocis: Basili de Cesarea, Gregori de Nissa i Gregori Nazianzè. Amb aquesta escola es relaciona també Orígenes. L'influx neoplatònic és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. En Antioquia, més influïda per l'aristotelisme, són importants Diodor de Tars, Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoreto de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasio († 373) fins al concili de Calcedònia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el Pseudo-Dionís l'Areopagita, un anònim escriptor cap al 500, Màxim Confessor, Sofronio de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.

En occident, a partir del s. III, amb un marcat accent apologètic i tendències rigoristes, són importants els noms de Tertul·lià, sant Cipriano, sant Hipòlit, Novaciano, Lactanci, etc., si bé els més representatius són: sant Ambròs (340-397), sant Jeroni (342-420), autor de la versió de la Bíblia anomenada Vulgata, sant Agustí (354-430) i el papa sant Lleó Magne (390-461). Altres escriptors eclesiàstics notables van ser: Hilario de Poitiers, Paulino de Nola, Rufino d'Aquilea i, ja iniciada la caiguda de l'imperi romà, sant Gregori Magne, Boeci, el filòsof de major importància en aquest temps, Cassiodor senador, Cesáreo de Tours i Gregori d'Arlès. En l'àmbit de l'església espanyola, són de notar sant Dámaso Papa, de probable origen espanyol, Paciano de Barcelona, Gregori d'Elvira, Aurelio Prudencio i Pau Orosio. A l'església visigótica del s. VI, que iniciava el seu apogeu, són importants sant Martín de Braga, sant Leandre de Sevilla, sant Braulio de Saragossa, sant Quirico de Barcelona, sant Ildefons de Toledo i, sobretot, sant Isidoro de Sevilla († 636), símbol del segle d'or de l'església visigótica, autor de les Etimologies i últim gran pare d'occident.