Cinc vies
De Wikisofia
La revisió el 09:47, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Nom que Tomàs d'Aquino dóna als seus cinc arguments ''a posteriori'' o Déu, proves de l'exi...».)
Nom que Tomàs d'Aquino dóna als seus cinc arguments a posteriori o proves de l'existència de Déu, tal com els exposa en la seva Suma de teologia (I, q. 2 a.3) i en la Suma contra els gentils (I, 13). Cadascun d'aquests arguments rep el nom de la idea fonamental en què es basa:
1) Via del moviment: La realitat del canvio o del moviment (en sentit aristotèlic) exigeix necessàriament l'existència d'un primer motor immòbil, perquè no és possible fundar-se en una sèrie infinita d'iniciadores del moviment.
2) Via de les causes eficients: ja que les causes eficients formen una successió i res és causa eficient de si mateix, cal afirmar l'existència d'una primera causa.
3) Via de la contingència i del ser necessari:Com que és un fet que hi ha éssers que existeny que podrien no existir,això és, que són contingents, és forçós que existeixi un ésser necessari, ja que, d'una altra forma, el possible no seria més que possible.
4) Via dels graus de perfecció: ja que totes les coses existeixen segons graus (de bondat, veritat, etc.), deu també existir l'ésser que posseeix tota perfecció en grau summe, respecte del com les altres es comparen i del com participen.
5) Via teleológica: Existeix un disseny o una fi al món, raó per la qual ha d'existir un ser intel·ligent que hagi pretès la finalitat que s'observa en tot l'univers.
Cada prova acaba amb la tornada «cosa a la qual tots anomenen Déu», que és, probablement, un afegit posterior.
Tomàs d'Aquino, oposat a tot argument ontològic, o prova a priori, declara que aquests arguments són demostracions quia, que van dels efectes a les causes, o arguments a posteriori. Encara que el seu autor opina que la primera via, que sol considerar-se una «prova cosmològica», és la «més clara», la tradició escolàstica considera més concloent -més metafísica- a la segona, en la qual el que és contingent suposa el necessari, encara que la més popular sigui la cinquena, també anomenada «prova de l'ordre del món», o del «designi» (veure text ).