Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Vygotski, Lëv Semionovich»

De Wikisofia

m (bot: - mitjana -més d'oposició a ambdues corrents, que de síntesi- en + mitjana –més d'oposició a ambdues corrents, que de síntesi– en)
m (bot: -aconsegueixo mateix +amb si mateix)
Línia 6: Línia 6:
 
(Лев Семенович Выготский) Psicòleg rus, nascut a Orsha, al nord-est de Minsk, Bielorússia. Es gradua en literatura a la universitat de Moscou, en 1917, i fins a 1923 fa classes de literatura i psicologia en Gomel. El seu primer treball, publicat en una revista literària fundada per ell, «Verask», porta per títol ''La psicologia de l'art''. Traslladat a Moscou, en 1924, treballa en l'Institut de Psicologia i es dedica al tractament de deficients mentals i a l'ensenyament a la universitat estatal de Moscou. La seva activitat psicològica, per tant, es limita als últims deu anys de la seva vida. En aquesta època, dominaven l'escena psicològica, d'una banda, l'enfocament fisiològic i [[conductisme|conductista]] de [[Autor:Pavlov, Ivan Petrovich|Ivan Pavlov]], Vladimir Betjerev i [[Autor:Watson, John Broadus|John B. Watson]] i, per l'altre, el de la [[Gestalt|psicologia de la Gestalt]] de [[Autor:Wertheimer, Max|Wertheimer]], [[Autor:Köhler, Wolfgang|Köhler]], [[Autor:Koffka, Kurt|Koffka]] i Lewin. Vygotski sembla adoptar una via mitjana –més d'oposició a ambdues corrents, que de síntesi– en pronunciar, al començament de la seva carrera, una conferència sobre «la consciència com a objecte de la psicologia de la conducta». Aquesta [[consciència|consciència]], a la seva entendre, està essencialment mediatitzada per lleis històric-culturals.
 
(Лев Семенович Выготский) Psicòleg rus, nascut a Orsha, al nord-est de Minsk, Bielorússia. Es gradua en literatura a la universitat de Moscou, en 1917, i fins a 1923 fa classes de literatura i psicologia en Gomel. El seu primer treball, publicat en una revista literària fundada per ell, «Verask», porta per títol ''La psicologia de l'art''. Traslladat a Moscou, en 1924, treballa en l'Institut de Psicologia i es dedica al tractament de deficients mentals i a l'ensenyament a la universitat estatal de Moscou. La seva activitat psicològica, per tant, es limita als últims deu anys de la seva vida. En aquesta època, dominaven l'escena psicològica, d'una banda, l'enfocament fisiològic i [[conductisme|conductista]] de [[Autor:Pavlov, Ivan Petrovich|Ivan Pavlov]], Vladimir Betjerev i [[Autor:Watson, John Broadus|John B. Watson]] i, per l'altre, el de la [[Gestalt|psicologia de la Gestalt]] de [[Autor:Wertheimer, Max|Wertheimer]], [[Autor:Köhler, Wolfgang|Köhler]], [[Autor:Koffka, Kurt|Koffka]] i Lewin. Vygotski sembla adoptar una via mitjana –més d'oposició a ambdues corrents, que de síntesi– en pronunciar, al començament de la seva carrera, una conferència sobre «la consciència com a objecte de la psicologia de la conducta». Aquesta [[consciència|consciència]], a la seva entendre, està essencialment mediatitzada per lleis històric-culturals.
  
Els seus estudis se centren principalment en l'aparició i gènesi del'' llenguatge interioritzat'', com a resultat del diàleg del nen amb el món exterior. Tot [[llenguatge|llenguatge]], inclòs el més rudimentari i naixent, és per Vygotski, social, i en això critica la concepció de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], per qui, en l'anomenat llenguatge egocèntric, el nen parla només aconsegueixo mateix; segons Vygotski, aquest llenguatge procedeix de la [[comunicació|comunicació]] interioritzada, i és un veritable llenguatge interioritzat, terme, relativament final, d'un procés de desenvolupament de les facultats superiors amb les quals el nen entaula relacions socials. En la relació pensament-llenguatge, enfront de la postura de Piaget de fer dependre el llenguatge del pensament, Vygotski sosté una postura de mútua interdependència.
+
Els seus estudis se centren principalment en l'aparició i gènesi del'' llenguatge interioritzat'', com a resultat del diàleg del nen amb el món exterior. Tot [[llenguatge|llenguatge]], inclòs el més rudimentari i naixent, és per Vygotski, social, i en això critica la concepció de [[Autor:Piaget, Jean|Piaget]], per qui, en l'anomenat llenguatge egocèntric, el nen parla només amb si mateix; segons Vygotski, aquest llenguatge procedeix de la [[comunicació|comunicació]] interioritzada, i és un veritable llenguatge interioritzat, terme, relativament final, d'un procés de desenvolupament de les facultats superiors amb les quals el nen entaula relacions socials. En la relació pensament-llenguatge, enfront de la postura de Piaget de fer dependre el llenguatge del pensament, Vygotski sosté una postura de mútua interdependència.
  
 
Aquesta arrel social i comunicativa del llenguatge l'exposa principalment en ''Pensament i llenguatge ''(1934, pòstuma), obra prohibida per l'estalinisme i no coneguda fins als anys cinquanta. A partir de 1956, l'edició o reedició de les seves obres i l'interès que van suscitar els comentaris de A. Luria, el més important dels seus deixebles i de A. Leontiev, van atreure l'atenció dels psicòlegs occidentals sobre les teories de Vygotski.
 
Aquesta arrel social i comunicativa del llenguatge l'exposa principalment en ''Pensament i llenguatge ''(1934, pòstuma), obra prohibida per l'estalinisme i no coneguda fins als anys cinquanta. A partir de 1956, l'edició o reedició de les seves obres i l'interès que van suscitar els comentaris de A. Luria, el més important dels seus deixebles i de A. Leontiev, van atreure l'atenció dels psicòlegs occidentals sobre les teories de Vygotski.

Revisió del 11:31, 13 oct 2017

Lev Vygotsky 1896-1934.jpg

Avís: El títol a mostrar «Lëv Semionovich Vygotski» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Vygotski, Lëv Semionovich».

(Лев Семенович Выготский) Psicòleg rus, nascut a Orsha, al nord-est de Minsk, Bielorússia. Es gradua en literatura a la universitat de Moscou, en 1917, i fins a 1923 fa classes de literatura i psicologia en Gomel. El seu primer treball, publicat en una revista literària fundada per ell, «Verask», porta per títol La psicologia de l'art. Traslladat a Moscou, en 1924, treballa en l'Institut de Psicologia i es dedica al tractament de deficients mentals i a l'ensenyament a la universitat estatal de Moscou. La seva activitat psicològica, per tant, es limita als últims deu anys de la seva vida. En aquesta època, dominaven l'escena psicològica, d'una banda, l'enfocament fisiològic i conductista de Ivan Pavlov, Vladimir Betjerev i John B. Watson i, per l'altre, el de la psicologia de la Gestalt de Wertheimer, Köhler, Koffka i Lewin. Vygotski sembla adoptar una via mitjana –més d'oposició a ambdues corrents, que de síntesi– en pronunciar, al començament de la seva carrera, una conferència sobre «la consciència com a objecte de la psicologia de la conducta». Aquesta consciència, a la seva entendre, està essencialment mediatitzada per lleis històric-culturals.

Els seus estudis se centren principalment en l'aparició i gènesi del llenguatge interioritzat, com a resultat del diàleg del nen amb el món exterior. Tot llenguatge, inclòs el més rudimentari i naixent, és per Vygotski, social, i en això critica la concepció de Piaget, per qui, en l'anomenat llenguatge egocèntric, el nen parla només amb si mateix; segons Vygotski, aquest llenguatge procedeix de la comunicació interioritzada, i és un veritable llenguatge interioritzat, terme, relativament final, d'un procés de desenvolupament de les facultats superiors amb les quals el nen entaula relacions socials. En la relació pensament-llenguatge, enfront de la postura de Piaget de fer dependre el llenguatge del pensament, Vygotski sosté una postura de mútua interdependència.

Aquesta arrel social i comunicativa del llenguatge l'exposa principalment en Pensament i llenguatge (1934, pòstuma), obra prohibida per l'estalinisme i no coneguda fins als anys cinquanta. A partir de 1956, l'edició o reedició de les seves obres i l'interès que van suscitar els comentaris de A. Luria, el més important dels seus deixebles i de A. Leontiev, van atreure l'atenció dels psicòlegs occidentals sobre les teories de Vygotski.