Diferència entre revisions de la pàgina «Otto, Rudolf»
De Wikisofia
m (bot: - noció de l'[[el + noció del [[el) |
m (bot: - sentiments del ''espant'' + sentiments de l{{'}}''espant'') |
||
| Línia 8: | Línia 8: | ||
En contra de tota aproximació merament antropològica a la religió, com havien fet [[Autor:Feuerbach, Ludwig|Feuerbach]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]], i en contra també de la teologia dialèctica de [[Autor:Barth, Karl|Karl Barth]], Otto –molt influenciat per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], de Wette i Fries–, centra la seva reflexió [[teologia|teològica]] sobre la possibilitat d'aprehendre l'essència de la [[religió, filosofia de la|religió]], i poder-la presentar conceptualment. La possibilitat d'un accés al diví a través de la raó és, doncs, la idea directriu del seu pensament. | En contra de tota aproximació merament antropològica a la religió, com havien fet [[Autor:Feuerbach, Ludwig|Feuerbach]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]], i en contra també de la teologia dialèctica de [[Autor:Barth, Karl|Karl Barth]], Otto –molt influenciat per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], de Wette i Fries–, centra la seva reflexió [[teologia|teològica]] sobre la possibilitat d'aprehendre l'essència de la [[religió, filosofia de la|religió]], i poder-la presentar conceptualment. La possibilitat d'un accés al diví a través de la raó és, doncs, la idea directriu del seu pensament. | ||
| − | Si Kant havia declarat que la seva filosofia crítica posava límits a la raó per a obrir camins a la fe, Otto considera l'existència del [[sentiment|sentiment]] entre el [[saber|saber]] i la [[fe|fe]]. I és en l'estudi del sentiment que Otto veu la possibilitat d'aprehendre l'essència de la religió. Això li condueix cap a una psicologia religiosa i cap a una teologia del sentiment, que remet a una nova noció de raó pura diferent de la [[raó pura|raó pura teòrica]] i la [[raó pràctica|raó pràctica]]. Per a ell, el sentiment i, especialment, el sentiment religiós basat en la noció del [[el sagrat i el profà|''sagrat'']] és un [[a priori |''a priori'']]'','' ja que no pot remetre's a l'experiència ni pot ser comprès des d'un altre àmbit. El [[numen |''numinós'']] és la categoria del ''sagrat, ''prescindint de qualsevol altra determinació, i apareix com un sentiment específic que ens remet a la condició de sentir-nos éssers creats. A partir del ''numinós'' sorgeixen els sentiments | + | Si Kant havia declarat que la seva filosofia crítica posava límits a la raó per a obrir camins a la fe, Otto considera l'existència del [[sentiment|sentiment]] entre el [[saber|saber]] i la [[fe|fe]]. I és en l'estudi del sentiment que Otto veu la possibilitat d'aprehendre l'essència de la religió. Això li condueix cap a una psicologia religiosa i cap a una teologia del sentiment, que remet a una nova noció de raó pura diferent de la [[raó pura|raó pura teòrica]] i la [[raó pràctica|raó pràctica]]. Per a ell, el sentiment i, especialment, el sentiment religiós basat en la noció del [[el sagrat i el profà|''sagrat'']] és un [[a priori |''a priori'']]'','' ja que no pot remetre's a l'experiència ni pot ser comprès des d'un altre àmbit. El [[numen |''numinós'']] és la categoria del ''sagrat, ''prescindint de qualsevol altra determinació, i apareix com un sentiment específic que ens remet a la condició de sentir-nos éssers creats. A partir del ''numinós'' sorgeixen els sentiments de l{{'}}''espant'' davant el ''sagrat'': el ''mysterium tremendum'' davant la ''maiestas'' ''augusta ''que emana de l'enorme poder del Ser suprem; el ''temor religiós'' davant el ''mysterium fascinans'' que desplega l'energia i plenitud perfecta de l'ésser. D'això, Otto conclou que l'experiència religiosa no pot reduir-se realment a esquemes racionals o expressar-se en un llenguatge discursiu, ja que implica tota una experiència del ser que no pot expressar-se. L'estudi del numinós, com a categoria ''a priori'' del coneixement que l'home té del diví, és l'aspecte més rellevant de la seva obra. |
Entre les seves obres destaquen: ''El sagrat ''(1917) i ''Estudis relatius al numinós'' (1923). | Entre les seves obres destaquen: ''El sagrat ''(1917) i ''Estudis relatius al numinós'' (1923). | ||
Revisió del 00:06, 6 feb 2018
Avís: El títol a mostrar «Rudolf Otto» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Otto, Rudolf».
Filòsof i teòleg alemany. Va néixer a Pinta i va morir en Marburg. Va ser professor a les universitats de Gotinga (1904), Breslau (1914) i Marburg (des de 1917 fins a la seva jubilació en 1929).
En contra de tota aproximació merament antropològica a la religió, com havien fet Feuerbach i Marx, i en contra també de la teologia dialèctica de Karl Barth, Otto –molt influenciat per Kant, Schleiermacher, de Wette i Fries–, centra la seva reflexió teològica sobre la possibilitat d'aprehendre l'essència de la religió, i poder-la presentar conceptualment. La possibilitat d'un accés al diví a través de la raó és, doncs, la idea directriu del seu pensament.
Si Kant havia declarat que la seva filosofia crítica posava límits a la raó per a obrir camins a la fe, Otto considera l'existència del sentiment entre el saber i la fe. I és en l'estudi del sentiment que Otto veu la possibilitat d'aprehendre l'essència de la religió. Això li condueix cap a una psicologia religiosa i cap a una teologia del sentiment, que remet a una nova noció de raó pura diferent de la raó pura teòrica i la raó pràctica. Per a ell, el sentiment i, especialment, el sentiment religiós basat en la noció del sagrat és un a priori, ja que no pot remetre's a l'experiència ni pot ser comprès des d'un altre àmbit. El numinós és la categoria del sagrat, prescindint de qualsevol altra determinació, i apareix com un sentiment específic que ens remet a la condició de sentir-nos éssers creats. A partir del numinós sorgeixen els sentiments de l'espant davant el sagrat: el mysterium tremendum davant la maiestas augusta que emana de l'enorme poder del Ser suprem; el temor religiós davant el mysterium fascinans que desplega l'energia i plenitud perfecta de l'ésser. D'això, Otto conclou que l'experiència religiosa no pot reduir-se realment a esquemes racionals o expressar-se en un llenguatge discursiu, ja que implica tota una experiència del ser que no pot expressar-se. L'estudi del numinós, com a categoria a priori del coneixement que l'home té del diví, és l'aspecte més rellevant de la seva obra.
Entre les seves obres destaquen: El sagrat (1917) i Estudis relatius al numinós (1923).