Autor:Orígenes

(Ὠριγένης)

Filòsof i teòleg cristià nascut a Alexandria. En aquesta ciutat va fundar el Didaskaleion o escola teològica superior, i va prosseguir les labors de catequesis iniciades pel seu mestre Clement. Assetjat pels sacerdots egipcis se'n va anar a Cesarea on va fundar (cap a l'any 230) una altra escola teològica. En negar-se a renegar de les seves conviccions cristianes, va morir aTir sota la tortura en l'època de les persecucions de Deci.

Contemporani de Plotí, representa l'altra gran síntesi teòrica de la seva època. Mentre Plotí reinterpreta a Plató i elabora el neoplatonisme –última gran filosofia pagana de l'antiguitat–, Orígenes elabora el primer sistema filosòfic-teològic cristià que va exposar en els seus gairebé vuit-cents escrits. D'aquests, la majoria es van perdre, condemnats per l'Església durant els segles V i VI. La major part de les seves obres eren estudis bíblics, que va dividir en tres grans grups: Escolis, Homilies i Comentaris. Els primers eren explicacions de passatges de difícil interpretació, els segons eren prèdiques dedicades a llibres sencers de la Bíblia i els últims versaven sobre aspectes concrets d'aquesta, que exposava de manera sistemàtica.

Va tenir especial influència la seva concepció de la Trinitat, molt influenciada al seu torn pel platonisme mitjà, en la qual sosté que Déu, que és esperit pur, és un, i el Fill i l'Esperit Sant, encara que són coeterns amb Déu Pare, estan subordinats a ell, i són com a funcions mediadores entre el Déu absolut (el Pare) i el món sensible. Per això, en sentit estricte, solament el Pare és plenament Déu, ja que és absolutament inengendrado. No obstant això, encara que destaqui el caràcter unitari de Déu, dóna gran importància a les relacions de subordinació del Fill o Verb, de l'Esperit Sant.

Pel que fa al coneixement, Orígenes tendeix a no menysprear la raó davant la fe, adoptant un punt de vista contrari al d'altres teòlegs que declaraven la necessitat d'una total subordinació de la racionalitat humana a la fe i la revelació divina. De fet, en tant que pensa que l'autèntica veritat és la proporcionada per la revelació cristiana, de la qual tenim constància per la fe, el coneixement racional dirigit a la recerca de la veritat ha de trobar necessàriament els mateixos resultats que els que ens proporciona la fe. Aquesta revelació està continguda en les Escriptures i, en elles, Orígenes distingeix tres nivells de significat: el somàtic, el psíquic i l'espiritual, que es corresponen a les tres funcions de l'ànima i es relacionen entre si com aquestes. El nivell de significat inferior és el merament literal, dirigit cap a aquelles persones que no poden anar més enllà, però a aquest nivell se superposa la necessària interpretació al·legòrica de les Escriptures, que Orígenes declara superior. Segons ell, els Apòstols han comunicat les veritats essencials, però cal explicar-les i interpretar-les en un trànsit de la fe al coneixement que, no obstant això, no pot contradir-la. En aquesta interpretació Orígenes es basa en la filosofia grega (especialment en el platonisme i en l'estoïcisme), a la qual considera com una anticipació intel·lectual del cristianisme que, segons ell, és la maduresa de la filosofia.

Defensa que les ànimes procedeixen, per voluntat divina, d'un món d'éssers espirituals preexistents. Aquests éssers espirituals haurien exercitat la seva llibertat, de manera que els que es van allunyar de Déu van donar lloc als dimonis; els que es van mantenir al costat d'Ell, van originar els àngels i les ànimes dels humans estarien en un lloc intermedi, i haurien rebut el cos com a càstig. L'ànima de Jesús s'hauria mantingut unida al costat del Verb, identificant-se amb ell.

Davant el problema del mal, la posició d'Orígenes és la clàssica concepció segons la qual el mal no té realitat en si, sinó que és mera privació o no-ser. Justament per això pensa, molt influenciat per l'ekpyrosis estoica, que tot ha de tornar necessàriament a Déu, inclòs el dimoni, en cas contrari seria admetre que el mal té existència pròpia. Aquesta tesi és coneguda com a apocatàstasi.

D'entre els gairebé vuit-cents escrits que se li atribueixen destaquen: Sobre els principis (en quatre llibres); Contra Cels (escrit en vuit llibres en contra del filòsof neoplatònic d'aquest nom), i diversos Comentaris: a Sant Joan, La Resurrecció, Els Salms, i el Gènesi. Destaca també la seva labor filològica en la presentació de la seva Bíblia coneguda com a Hexapla.