Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Camps, Victoria»

De Wikisofia

m (bot: - professionalitat -«virtuts de l'individu... que miren i es refereixen a l'altre»-, + professionalitat –«virtuts de l'individu... que miren i es refereixen a l'altre»–,)
m (bot: - ''etnocèntrica'', això és, + ''etnocèntrica'', és a dir,)
 
(Hi ha 11 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Camps i Cervera
 
|Cognom=Camps i Cervera
 
}}
 
}}
Filòsofa espanyola, nascuda a Barcelona, 1941, especialista en filosofia moral i política.Doctora en Filosofia per la universitat de Barcelona, és en l'actualitat catedràtica d'Ètica de la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat; va col·laborar amb l'Institut Fe i Secularitat i va ser senadora pel Partido Socialista Obrero Español. Autora d'abundant articles i col·laboracions en revistes especialitzades, les seves obres més conegudes són ''Els teòlegs de la mort de Déu'' (1968), ''La imaginació ètica'' (1983), ''Virtuts públiques'' (1990), ''Paradoxes de l'individualisme ''(1933), ''El Malestar de la vida pública'' (1996) o ''Història de l'ètica'' (1987-1992), l'edició de la qual va coordinar. Ha editat també, juntament amb uns altres, ''Concepcions de l'ètica ''(1992). És, a més, directora de la col·lecció de filosofia de l'editorial Crítica.
+
Filòsofa espanyola, nascuda a Barcelona, 1941, especialista en filosofia moral i política. Doctora en Filosofia per la universitat de Barcelona, és en l'actualitat catedràtica d'Ètica de la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat; va col·laborar amb l'Institut Fe i Secularitat i va ser senadora pel Partido Socialista Obrero Español. Autora d'abundants articles i col·laboracions en revistes especialitzades, les seves obres més conegudes són ''Els teòlegs de la mort de Déu'' (1968), ''La imaginació ètica'' (1983), ''Virtuts públiques'' (1990), ''Paradoxes de l'individualisme ''(1933), ''El Malestar de la vida pública'' (1996) o ''Història de l'ètica'' (1987-1992), l'edició de la qual va coordinar. Ha editat també, juntament amb uns altres, ''Concepcions de l'ètica ''(1992). És, a més, directora de la col·lecció de filosofia de l'editorial Crítica.
  
La seva obra ètica bascula constantment entre les investigacions d'ètica teòrica i les seves aplicacions pràctiques. El fet que l'acció moral sigui una activitat que es realitza entre el cel i la terra, entre la tensió dels principis i la singularitat del subjecte i de les seves circumstàncies vitals, obliga a plantejar una crítica a la «ètica dels filòsofs», que instal·lada, d'una manera o un altre -de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] a la pragmàtica formal de [[Autor:Jürgen Habermas|Habermas]] o a l'ètica del discurs de [[Autor:Apel, Karl-Otto|K.-O. Apel]], passant pels diferents [[emotivisme|emotivismes]]- al món ideal de la norma i el «haver de ser», oblida la condició humana, finita i limitada, de qui ha de posar-la en pràctica. La seva proposta és una ètica «imaginativa», no transcendent, imparcial i desinteressada, per res segura del que està bé i està malament, sinó negativa, això és, no prescriptiva, incompleta i oberta a la reflexió i al dubte, i el precepte del qual més positiu fos «l'exigència de seguir deliberant, pensar que res queda definitivament resolt»; ni certeses absolutes ni [[relativisme|relativismes]] ni [[escepticisme|escepticismes]], més aviat esforç per deliberar, abans de decidir, fent-ho justificadament (veure [[Recurs:Cita de V. Camps 1|cita]]).
+
La seva obra ètica bascula constantment entre les investigacions d'ètica teòrica i les seves aplicacions pràctiques. El fet que l'acció moral sigui una activitat que es realitza entre el cel i la terra, entre la tensió dels principis i la singularitat del subjecte i de les seves circumstàncies vitals, obliga a plantejar una crítica a l'«ètica dels filòsofs», que instal·lada, d'una manera o un altre -de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] a la pragmàtica formal de [[Autor:Jürgen Habermas|Habermas]] o a l'ètica del discurs de [[Autor:Apel, Karl-Otto|K.-O. Apel]], passant pels diferents [[emotivisme|emotivismes]]- al món ideal de la norma i l'«haver de ser», oblida la condició humana, finita i limitada, de qui ha de posar-la en pràctica. La seva proposta és una ètica «imaginativa», no transcendent, imparcial i desinteressada, per res segura del que està bé i està malament, sinó negativa, és a dir, no prescriptiva, incompleta i oberta a la reflexió i al dubte, i el precepte del qual més positiu fos «l'exigència de seguir deliberant, pensar que res queda definitivament resolt»; ni certeses absolutes ni [[relativisme|relativismes]] ni [[escepticisme|escepticismes]], més aviat esforç per deliberar, abans de decidir, fent-ho justificadament (veg. [[Recurs:Cita de V. Camps 1|cita]]).
  
D'altra banda, l'ètica no admet distinció entre una moral privada i una moral pública; com les [[virtut|virtuts]], la moral és pública i ''la'' virtut pròpiament aquesta és la [[justícia|justícia]] (veure [[Recurs:Cita de V. Camps 2|cita]]). Aquesta, en les seves diverses formes d'igualtat, llibertat, solidaritat, amistat, responsabilitat col·lectiva, [[tolerància|tolerància]], bona educació o professionalitat –«virtuts de l'individu... que miren i es refereixen a l'altre»–, troba en la societat democràtica, tolerant i pluralista, el seu lloc de desenvolupament adequat.
+
D'altra banda, l'ètica no admet distinció entre una moral privada i una moral pública; com les [[virtut|virtuts]], la moral és pública i ''la'' virtut pròpiament dita és la [[justícia|justícia]] (veg. [[Recurs:Cita de V. Camps 2|citació]]). Aquesta, en les seves diverses formes d'igualtat, llibertat, solidaritat, amistat, responsabilitat col·lectiva, [[tolerància|tolerància]], bona educació o professionalitat –«virtuts de l'individu... que miren i es refereixen a l'altre»–, troba en la societat democràtica, tolerant i pluralista, el seu lloc de desenvolupament adequat.
  
Al caràcter ''públic'' de l'ètica, afegeix l'autora (en l'epíleg a ''Virtuts públiques'') les característiques de ser ''etnocèntrica'', això és, no universal, ahistòrica i temporal; ''optimista'', fundada en última instància en la possibilitat de l'educabilitat de l'ésser humà a la reflexió i a la justificació de les pròpies decisions; i ''feminista'', doncs la «bona vida», la qualitat de vida que la pràctica de la justícia procura a una societat democràtica manté una especial proximitat amb la sensibilitat femenina.
+
Al caràcter ''públic'' de l'ètica, afegeix l'autora (en l'epíleg a ''Virtuts públiques'') les característiques de ser ''etnocèntrica'', és a dir, no universal, ahistòrica i temporal; ''optimista'', fundada en última instància en la possibilitat de l'educabilitat de l'ésser humà a la reflexió i a la justificació de les pròpies decisions; i ''feminista'', doncs la «bona vida», la qualitat de vida que la pràctica de la justícia procura a una societat democràtica manté una especial proximitat amb la sensibilitat femenina.
  
En ''El malestar de la vida pública'' (1996), analitza la crisi moral de la societat espanyola actual. En el «El geni de les dones''»'' (cap. VII de ''Virtuts públiques''), expressa les seves opinions sobre el feminisme (amb plantejaments divergents dels de [[Autor:Amorós, Celia|Celia Amorós]] i [[Autor:Valcárcel, Amelia|Amelia Valcárcel]]); a aquest mateix tema se sobre nou, «sempre amb timidesa» -segons diu- en una obra més recent, ''El segle de les dones ''(1998).
+
En ''El malestar de la vida pública'' (1996), analitza la crisi moral de la societat espanyola actual. En «El geni de les dones''»'' (cap. VII de ''Virtuts públiques''), expressa les seves opinions sobre el feminisme (amb plantejaments divergents dels de [[Autor:Amorós, Celia|Celia Amorós]] i [[Autor:Valcárcel, Amelia|Amelia Valcárcel]]); a aquest mateix tema s'acosta de nou, «sempre amb timidesa» –segons diu– en una obra més recent, ''El segle de les dones ''(1998).
  
 
Va guanyar el Premi Nacional d'Assaig 2012 per l'obra ''El gobiero de les emocions'', Herder, Barcelona 2012.
 
Va guanyar el Premi Nacional d'Assaig 2012 per l'obra ''El gobiero de les emocions'', Herder, Barcelona 2012.

Revisió de 13:38, 4 juny 2018

Camps.gif

Avís: El títol a mostrar «Victoria Camps i Cervera» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Camps, Victoria».

Filòsofa espanyola, nascuda a Barcelona, 1941, especialista en filosofia moral i política. Doctora en Filosofia per la universitat de Barcelona, és en l'actualitat catedràtica d'Ètica de la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat; va col·laborar amb l'Institut Fe i Secularitat i va ser senadora pel Partido Socialista Obrero Español. Autora d'abundants articles i col·laboracions en revistes especialitzades, les seves obres més conegudes són Els teòlegs de la mort de Déu (1968), La imaginació ètica (1983), Virtuts públiques (1990), Paradoxes de l'individualisme (1933), El Malestar de la vida pública (1996) o Història de l'ètica (1987-1992), l'edició de la qual va coordinar. Ha editat també, juntament amb uns altres, Concepcions de l'ètica (1992). És, a més, directora de la col·lecció de filosofia de l'editorial Crítica.

La seva obra ètica bascula constantment entre les investigacions d'ètica teòrica i les seves aplicacions pràctiques. El fet que l'acció moral sigui una activitat que es realitza entre el cel i la terra, entre la tensió dels principis i la singularitat del subjecte i de les seves circumstàncies vitals, obliga a plantejar una crítica a l'«ètica dels filòsofs», que instal·lada, d'una manera o un altre -de Kant a la pragmàtica formal de Habermas o a l'ètica del discurs de K.-O. Apel, passant pels diferents emotivismes- al món ideal de la norma i l'«haver de ser», oblida la condició humana, finita i limitada, de qui ha de posar-la en pràctica. La seva proposta és una ètica «imaginativa», no transcendent, imparcial i desinteressada, per res segura del que està bé i està malament, sinó negativa, és a dir, no prescriptiva, incompleta i oberta a la reflexió i al dubte, i el precepte del qual més positiu fos «l'exigència de seguir deliberant, pensar que res queda definitivament resolt»; ni certeses absolutes ni relativismes ni escepticismes, més aviat esforç per deliberar, abans de decidir, fent-ho justificadament (veg. cita).

D'altra banda, l'ètica no admet distinció entre una moral privada i una moral pública; com les virtuts, la moral és pública i la virtut pròpiament dita és la justícia (veg. citació). Aquesta, en les seves diverses formes d'igualtat, llibertat, solidaritat, amistat, responsabilitat col·lectiva, tolerància, bona educació o professionalitat –«virtuts de l'individu... que miren i es refereixen a l'altre»–, troba en la societat democràtica, tolerant i pluralista, el seu lloc de desenvolupament adequat.

Al caràcter públic de l'ètica, afegeix l'autora (en l'epíleg a Virtuts públiques) les característiques de ser etnocèntrica, és a dir, no universal, ahistòrica i temporal; optimista, fundada en última instància en la possibilitat de l'educabilitat de l'ésser humà a la reflexió i a la justificació de les pròpies decisions; i feminista, doncs la «bona vida», la qualitat de vida que la pràctica de la justícia procura a una societat democràtica manté una especial proximitat amb la sensibilitat femenina.

En El malestar de la vida pública (1996), analitza la crisi moral de la societat espanyola actual. En «El geni de les dones» (cap. VII de Virtuts públiques), expressa les seves opinions sobre el feminisme (amb plantejaments divergents dels de Celia Amorós i Amelia Valcárcel); a aquest mateix tema s'acosta de nou, «sempre amb timidesa» –segons diu– en una obra més recent, El segle de les dones (1998).

Va guanyar el Premi Nacional d'Assaig 2012 per l'obra El gobiero de les emocions, Herder, Barcelona 2012.