Autor:Baumgarten, Alexander Gottlieb

Filòsof alemany que va introduir el terme «estètica» i va col·laborar decisivament a la concepció moderna de l'estètica. Va néixer a Berlín i va estudiar a Halle, centre llavors, juntament amb Königsberg, del pietisme alemany. Per a combatre el pietisme, que havia estat causa de l'expulsió del seu mestre Ch. Wolff, en 1723, va reintroduir la filosofia racionalista d'aquest, quan, en 1730, va ser nomenat professor de la seva universitat. La importància històrica d'aquest autor estreba que representa el rerefons filosòfic immediat sobre i contra el qual es va edificar la filosofia de Kant, que coneixia i usava els manuals wolffians, redactats sobretot per Baumgarten i el seu deixeble Georg Friedrich Meier (1718-1777), en particular la Metafísica (1750-1758) i la Filosofia pràctica (1760). Pertany Baumgarten al grup de deixebles de Wolff, per als quals la metafísica és només una teoria del coneixement, no una ciència del ser, tendència que Kant continuarà. Baumgarten és, no obstant això, conegut sobretot per la seva teoria estètica o «teoria de la sensibilitat», o coneixement sensible. De fet, introdueix el terme d'«estètica» per a referir-se a aquest tipus de coneixement, considerat com a inferior respecte de l'intel·lectual, superior, segons la distinció introduïda per Wolff i que passa també a Kant, i estudiat per la lògica i la gnoseologia. En la seva obra fonamental sobre aquest tema, Aesthetica [Estètica], dividida en una part teòrica i en una part pràctica, tracta del bell com a perfecció del coneixement sensible. La perfecció incumbeix, no a l'objecte, sinó al mateix coneixement, amb la qual cosa es posa en relleu el caràcter subjectiu de l'experiència estètica fins al punt de dir que «també el lleig pot conèixer-se bellament». D'aquesta manera el coneixement de l'estètic ocupa un lloc intermedi entre el coneixement clar i diferent, propi de l'enteniment, i el coneixement fosc i confús, propi de la sensibilitat: coneixement clar i confús, a un mateix temps, ja que per la seva vivesa capta nítidament el sensible, però manca de la claredat del lògic. Aquest caràcter intermedi provoca la qüestió de quin és la facultat adequada per a aquest tipus de coneixement: la posterior tradició immediata alemanya ho va referir al sentiment.