Art, arts

 (del llatí ars, habilitat, tècnica, art, que tradueix el grec τέχνη, tékhne) En un primer i originari sentit ampli, el saber fer alguna cosa amb mestratge, d'acord amb les tècniques pròpies d'una professió; el saber artesà, que és en general una habilitat o una tècnica professional. A la tècnica de produir alguna cosa els grcs la van anomenar τέχνη ποιητική, tékhne poietiké, terme que van aplicar no només a les produccions artesanals, sinó també a les produccions culturals, com la mateixa educació que els sofistes procuraven als adolescents atenesos. Després d'una primitiva indiferenciació de l'ocupació del terme, per la qual s'aplicava tant a l'artesà com al sofista, es comença a diferenciar grups d'arts o tècniques, que en l'Edat Mitjana seran anomenades tant liberals i servils, com a teòriques, pràctiques i poètiques (Quintiliano), o nobles i artesanes (Galeno). Però, tingudes en general les arts com un «coneixement», l'antiguitat menyspreava en elles, o tenia en poc, l'aspecte plaent. El Renaixement vincula definitivament la bellesa a l'art, cridant a l'aspecte agradable de l'obra d'art -de les plàstiques, sobretot- «bellesa» i a les arts que la produïen, «belles arts».

La bellesa que es contempla en l'obra d'art és captada per percepció sensible (aísthesis). Encara que les teories estètiques discuteixen sobre en què consisteix aquesta percepció sensible, que a partir del s. XVIII es dirà «sentiment estètic», sens dubte són d'importància primordial els elements sensibles espai-temporals. D'aquí que les arts es divideixin en espacials, si predomina en elles la percepció pel sentit de la vista, com l'arquitectura, les arts plàstiques i la cultura, o temporals, si predomina en elles el sentit de l'oïda i el temps, com la música i el ritme, la paraula (literatura) i la dansa (veure cita).

Veure filosofia de l'art.

Bibliografia