Accions

Arquitectònica

De Wikisofia

La revisió el 22:23, 7 oct 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)


(del grec ἀρχιτἐκτϖν, arkhi-tekton, el mestre d'obres principal) Del seu sentit etimològic, i per a la tradició filosòfica, art de construir tenint en compte el conjunt, la visió global o la subordinació a la finalitat última, concepte al qual ja recorre Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac (veg. text),quan planteja que hi ha ciències que se subordinen a altres com els mitjans a les finalitats i que, pel mateix, ha d'haver-hi una ciència –en l'ordre de l'actuació pràctica, la política, és a dir, l'ètica– a la qual se subordinen totes les altres, la qual, al seu torn, se supedita a la millor i més última de les finalitats, que és la felicitat. L'«arquitectònica» passa a la tradició filosòfica com la idea de sistema, en el seu sentit objectiu: el món com a sistema o designi, o disseny, que depèn d'un arquitecte i un dissenyador (veg. argument del designi) –en la tradició medieval, que es remet al demiürg platònic–, o en el seu sentit subjectiu: la ment o l'«ànima arquitectònica», capaç ella mateixa de conèixer el sistema del món -en la tradició gnoseològica moderna. En aquesta tradició es troba Kant, per a qui la raó pura atès que és arquitectònica per naturalesa [1] imposa unitat sistemàtica a la ciència, unitat o sistema en què consisteix la filosofia.[2]



  1. La raó humana és arquitectònica per naturalesa, és a dir, considera tots els coneixements com a pertanyents a un possible sistema.
    Crítica de la razón pura, Dialéc. trasc., l.2, cap. 2, sec. 3 B 474 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 427).
    .
  2. Entenc per arquitectònica l'art dels sistemes. Com la unitat sistemàtica és allò que converteix el coneixement ordinari en ciència, és a dir, ho transforma de mer agregat de coneixement en un sistema, l'arquitectònica és la doctrina del científic en el nostre coneixement.
    Crítica de la razón pura, Doctrina trasc. del método, p. 3, B 860 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 427).



Veg. (veg. citació)

Veg. (veg. citació).