Arquitectònica

(del grec ἀρχιτἐκτϖν, arkhi-tekton, el mestre d'obres principal) Del seu sentit etimològic, i per a la tradició filosòfica, art de construir tenint en compte el conjunt, la visió global o la subordinació a la finalitat última, concepte al que ja recorre Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac (veure text),quan planteja que hi ha ciències que se subordinen a altres com els mitjans a les finalitats i que, pel mateix, ha d'haver-hi una ciència -en l'ordre de l'actuació pràctica, la política, això és, l'ètica- a la qual se subordinen totes les altres, la qual, al seu torn, se supedita a la millor i més última de les finalitats, que és la felicitat. L'«arquitectònica» passa a la tradició filosòfica com la idea de sistema, en el seu sentit objectiu: el món com a sistema o designi, o disseny, que depèn d'un arquitecte i un dissenyador (veure argument del designi) -en la tradició medieval, que es remet al demiürg platònic-, o en el seu sentit subjectiu: la ment o el «ànima arquitectònica», capaç ella mateixa de conèixer el sistema del món -en la tradició gnoseològica moderna. En aquesta tradició es troba Kant, per qui la raó pura perquè és arquitectónica por naturalesa (veure text) imposa unitat sistemàtica a la ciència, unitat o sistema en què consisteix la filosofia (veure text).