Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Antroposofia i teosofia»

De Wikisofia

m (bot: - per fundar l{{'}}''antroposofia''. + per a fundar l{{'}}''antroposofia''.)
 
(8 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
'''Teosofia: '''aquest terme significa, literalment, coneixement de Déu, i des del [[neoplatonisme|neoplatonisme]] ([[Autor:Porfiri|Porfiri]], [[Autor:Jàmblic|Jàmblic]], [[Autor:Procle|Procle]]), se suposa també que aquest coneixement solament pot estar directament inspirat per la divinitat. Durant l'Edat Mitjana, de vegades, el terme ''teósofo ''s'usava com a sinònim d'autor inspirat per Déu. Alguns místics, com [[Autor:Böhme, Jakob|J. Böhme]], per exemple, ho van seguir utilitzant en el sentit dels neoplatònics, i de manera semblant van usar aquest terme alguns ''mags'' renaixentistes, com Agrippa o [[Autor:Paracels|Paracels]], per exemple. En l'època moderna s'ha considerada teósofo a l'últim [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], encara que ell mateix havia usat aquest terme d'una manera poc apreciativa per criticar alguns aspectes de la filosofia de [[Autor:Jacobi, Friedrich Heinrich|Jacobi]]. Però, és en l'últim terç del segle XIX quan aquest terme adquireix més importància amb la creació de la ''Societat Teosófica'' fundada per Helena Petrowna Blavatsky (''Isis develada,'' 1887, i ''Doctrina secreta,'' 1888), Annie Besant i Henry Steel Olcott, i de la qual era també un important membre Rudolf Steiner, qui després se separaria d'aquesta societat per fundar la ''antroposofía''. La ''teosofia'' apareix com una amalgama d'ocultisme i religiositat màgica basada en creences orientalizantes, especialment inspirada en el budisme i l'hinduisme. Els adeptes a la teosofia pretenen una visió en Déu capaç d'aconseguir una comprensió misteriosa de tots els éssers, i propugnen una reunió fraternal de tots els homes.
+
'''Teosofia''' significa, literalment, coneixement de Déu, i des del [[neoplatonisme|neoplatonisme]] ([[Autor:Porfiri|Porfiri]], [[Autor:Jàmblic|Jàmblic]], [[Autor:Procle|Procle]]), se suposa també que aquest coneixement solament pot estar directament inspirat per la divinitat. Durant l'edat mitjana, de vegades, el terme ''teòsof ''s'usava com a sinònim d'autor inspirat per Déu. Alguns místics, com [[Autor:Böhme, Jakob|J. Böhme]], per exemple, el van continuar utilitzant en el sentit dels neoplatònics, i de manera semblant van usar aquest terme alguns ''mags'' renaixentistes, com Agrippa o [[Autor:Paracels|Paracels]], per exemple. En l'època moderna s'ha considerat teòsof l'últim [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], encara que ell mateix havia usat aquest terme d'una manera poc apreciativa per a criticar alguns aspectes de la filosofia de [[Autor:Jacobi, Friedrich Heinrich|Jacobi]]. Però és en l'últim terç del segle XIX quan aquest terme adquireix més importància amb la creació de la ''Societat Teosòfica'' fundada per Helena Petrowna Blavatsky (''Isis develada'', 1887, i ''Doctrina secreta'', 1888), Annie Besant i Henry Steel Olcott, i de la qual era també un important membre Rudolf Steiner, qui després se separaria d'aquesta societat per a fundar l{{'}}''antroposofia''. La ''teosofia'' apareix com una amalgama d'ocultisme i religiositat màgica basada en creences orientalitzants, especialment inspirada en el budisme i l'hinduisme. Els adeptes a la teosofia pretenen una visió en Déu capaç d'aconseguir una comprensió misteriosa de tots els éssers, i propugnen una reunió fraternal de tots els homes.
  
 
[[File:Steiner.jpg|thumb|R. Steiner]]
 
[[File:Steiner.jpg|thumb|R. Steiner]]
'''Antroposofía:''' Cap a 1913 Rudolf Steiner (1861-1925) utilitzava ja aquest terme (encunyat inicialment per J.P.V. Troxler, i que aquest autor desenvolupa posteriorment en la seva ''Doctrina de la naturalesa del coneixement humà,'' [1928]). En provocar una escissió en la societat teosófica de madame Blavatsky, Steiner usa l'expressió ''antroposofía'' per destacar els aspectes centrals relatius al coneixement de l'home i oposar-se així al moviment teosófico. La concepció antroposófica de Steiner es basava més en els misteris egipcis i grecs que en les creences orientals i desemboca en un panteisme. (rep també moltes influències de la filosofia natural de [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Goethe]] i de [[Autor:Haeckel, Ernst|Haeckel]]). Sota la influència de l'emanatisme neoplatonitzant, sustenta que l'home està compost per quatre substàncies materials i tres substàncies espirituals unides pel ''rages'' o jo, el mateix per a tots els homes, i que només ocasionalment està unit a la matèria. Afirma també les reencarnacions successives o [[metempsicosi |metempsicosi]] (que impliquen al conjunt del cosmos en cicles de mil·lennis de durada), ja que afirma que el «principi eteri» i el «principi astral» romanen en morir l'home, i proposa unes regles morals d'inspiració budista, així com una reforma jerarquitzada de tota la humanitat. Defensa la necessitat de practicar [[ritu|rituals]] perquè els iniciats puguin accedir a la percepció de les realitats ocultes i dels esperits astrales.
+
'''Antroposofia:''' Cap a 1913 Rudolf Steiner (1861-1925) utilitzava ja aquest terme (encunyat inicialment per J.P.V. Troxler, i que aquest autor desenvolupa posteriorment en la seva ''Doctrina de la naturalesa del coneixement humà'', [1928]). En provocar una escissió en la societat teosòfica de madame Blavatsky, Steiner usa l'expressió ''antroposofia'' per a destacar els aspectes centrals relatius al coneixement de l'home i oposar-se així al moviment teosòfic. La concepció antroposòfica deSteiner es basava més en els misteris egipcis i grecs que en les creences orientals i desemboca en un panteisme. (rep també moltes influències de la filosofia natural de [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Goethe]] i de [[Autor:Haeckel, Ernst|Haeckel]]). Sota la influència de l'emanatisme neoplatonitzant, sosté que l'home està compost per quatre substàncies materials i tres substàncies espirituals unides pel ''manes'' o jo, el mateix per a tots els homes, i que només ocasionalment està unit a la matèria. Afirma també les reencarnacions successives o [[metempsicosi |metempsicosi]] (que impliquen al conjunt del cosmos en cicles de mil·lennis de durada), ja que afirma que el «principi eteri» i el «principi astral» romanen en morir l'home, i proposa unes regles morals d'inspiració budista, així com una reforma jerarquitzada de tota la humanitat. Defensa la necessitat de practicar [[ritu|rituals]] perquè els iniciats puguin accedir a la percepció de les realitats ocultes i dels esperits astrals.
  
Altres obres destacades de Steiner són:'' La filosofia de la llibertat'' (1894); ''Concepcions del món i de la vida al segle XIX, ''2 vols. (1900-1901); ''Teosofia'' (1904); ''La labor de la ciència de l'esperit'' (1916) i ''Enigmes de l'ànima'' (1917).
+
Altres obres destacades de Steiner són:'' La filosofia de la llibertat'' (1894); ''Concepcions del món i de la vida al segle XIX'', 2 vols. (1900-1901); ''Teosofia'' (1904); ''La labor de la ciència de l'esperit'' (1916) i ''Enigmes de l'ànima'' (1917).
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 09:53, 13 oct 2017

Teosofia significa, literalment, coneixement de Déu, i des del neoplatonisme (Porfiri, Jàmblic, Procle), se suposa també que aquest coneixement solament pot estar directament inspirat per la divinitat. Durant l'edat mitjana, de vegades, el terme teòsof s'usava com a sinònim d'autor inspirat per Déu. Alguns místics, com J. Böhme, per exemple, el van continuar utilitzant en el sentit dels neoplatònics, i de manera semblant van usar aquest terme alguns mags renaixentistes, com Agrippa o Paracels, per exemple. En l'època moderna s'ha considerat teòsof l'últim Schelling, encara que ell mateix havia usat aquest terme d'una manera poc apreciativa per a criticar alguns aspectes de la filosofia de Jacobi. Però és en l'últim terç del segle XIX quan aquest terme adquireix més importància amb la creació de la Societat Teosòfica fundada per Helena Petrowna Blavatsky (Isis develada, 1887, i Doctrina secreta, 1888), Annie Besant i Henry Steel Olcott, i de la qual era també un important membre Rudolf Steiner, qui després se separaria d'aquesta societat per a fundar l'antroposofia. La teosofia apareix com una amalgama d'ocultisme i religiositat màgica basada en creences orientalitzants, especialment inspirada en el budisme i l'hinduisme. Els adeptes a la teosofia pretenen una visió en Déu capaç d'aconseguir una comprensió misteriosa de tots els éssers, i propugnen una reunió fraternal de tots els homes.

R. Steiner

Antroposofia: Cap a 1913 Rudolf Steiner (1861-1925) utilitzava ja aquest terme (encunyat inicialment per J.P.V. Troxler, i que aquest autor desenvolupa posteriorment en la seva Doctrina de la naturalesa del coneixement humà, [1928]). En provocar una escissió en la societat teosòfica de madame Blavatsky, Steiner usa l'expressió antroposofia per a destacar els aspectes centrals relatius al coneixement de l'home i oposar-se així al moviment teosòfic. La concepció antroposòfica deSteiner es basava més en els misteris egipcis i grecs que en les creences orientals i desemboca en un panteisme. (rep també moltes influències de la filosofia natural de Goethe i de Haeckel). Sota la influència de l'emanatisme neoplatonitzant, sosté que l'home està compost per quatre substàncies materials i tres substàncies espirituals unides pel manes o jo, el mateix per a tots els homes, i que només ocasionalment està unit a la matèria. Afirma també les reencarnacions successives o metempsicosi (que impliquen al conjunt del cosmos en cicles de mil·lennis de durada), ja que afirma que el «principi eteri» i el «principi astral» romanen en morir l'home, i proposa unes regles morals d'inspiració budista, així com una reforma jerarquitzada de tota la humanitat. Defensa la necessitat de practicar rituals perquè els iniciats puguin accedir a la percepció de les realitats ocultes i dels esperits astrals.

Altres obres destacades de Steiner són: La filosofia de la llibertat (1894); Concepcions del món i de la vida al segle XIX, 2 vols. (1900-1901); Teosofia (1904); La labor de la ciència de l'esperit (1916) i Enigmes de l'ànima (1917).