Anankhé

 (del grec ἀνάγκη, anankhé, necessitat) En les primitives teogonies designa, conjuntament amb la noció de moira (fatalitat), la necessitat inexorable que es dóna en la physis. Plató utilitza també aquesta concepció mítica en el mite d'Er (República, X, 616c -621a), on parla de ἀνάγκη, mare de les parques (traducció llatina del grec moires), que ocupa el tron situat en el centre de l'univers i maneja el fus format per vuit torteres que regeixen el moviment uniforme de les esferes celestes i el destí de l'univers, mentre les seves filles, les parques Làquesis, Cloto i Àtropos, canten al so de les sirenes les coses passades (Làquesis), les presents (Cloto) i les futures (Àtropos). Amb això Plató, utilitzant metafòricament les velles creences mítiques cosmogònique i teogòniques, també situa a la necessitat com a rectora inexorable de les lleis de la naturalesa. No obstant això, mentre que la necessitat regeix les destinacions de les esferes celestes, no succeeix el mateix amb la conducta humana, ja que aquesta no és imposada pel fat, sinó que és l'home mateix qui tria el seu destí, la qual cosa garanteix la llibertat de la voluntat humana i imposa la responsabilitat a la conducta dels homes, exculpant als déus de les calamitats i injustícies. En el Timeu torna a parlar de la anankhé entesa com a absència de finalitat. La anankhé regeix la matèria desorganitzada, mancada de telos o finalitat. És l'element limitador, en certa manera, la resistència que ha de vèncer el demiürg per a ordenar el món i convertir-lo en cosmos a partir de la imitació de les idees. Per això, el cosmos (ϰόσμος) procedeix del nous i de anankhé, que en certa forma és el suport de tot arribar a ser, que obre el lloc o espai (χώρα, khora) on es dóna el món material. (Timeu,47i-48a, veg. text).