Acte i potència

 Doctrina metafísica d' Aristòtil, segons la qual totes les coses materials es componen de dues maneres del ser, que són l'acte (enérgeia) i la potència (dýnamis). L'acte, o entelèquia (entelékheia), és l'actualitat d'una cosa o d'un ens (on) i significa realització i perfecció, mentre que la potència és pura possibilitat de ser alguna cosa. En les coses materials, la matèria (hýli) és la potència i la forma (eidos), l'acte o entelèquia, i el compost de matèria i forma és també un compost de potència i acte. Amb la concepció de la substància material com un compost de matèria i forma, o de potència i acte, explica Aristòtil no només la composició interna de les coses materials, sinó també el problema de l'esdevenir o del canvi (metabolê o kýnesis).

El que canvia passa de la potència de ser alguna cosa a l'acte de ser-ho, de tal manera que la potència no ha d'entendre's com si fos el res o el no-ser, sinó una substància precedent que, respecte de la posterior és la seva potència. La matèria crisoelefantina amb la qual l'escultor Fidias construeix l'Atenea del Partenón és la potència, or i ivori, que s'actualitza en Atenea estàtua, la qual al seu torn és la perfecció que porta a l'acte, a existir d'una altra manera, a la matèria primitiva que, per ser capaç de ser esculpida, es trobava només en potència de ser estàtua o alguna altra cosa. L'estàtua no sorgeix del no-res, sinó d'un substrat anterior, que respecte d'aquella és la seva matèria, però que, independent d'ella, és la substància material de l'or i l'ivori. El canvi, que és l'actualització d'una potència, sempre ocorre sobre un substrat preexistent, el subjecte del canvi, que és «allò d'on i allò del qual» prové una cosa.

Les substàncies no materials, que no canvien, no són composts de matèria i forma, o d'acte i potència. Per exemple, el primer motor.