Neohegelianisme
De Wikisofia
La revisió el 08:40, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Terme que designa dos diferents moviments de reivindicació de l' idealisme de Hegel que es va...».)
Terme que designa dos diferents moviments de reivindicació de l' idealisme de Hegel que es van produir a la fi del segle XIX i començaments del segle XX. El primer d'ells es va originar a Anglaterra i es va perllongar als Estats Units; l'altre es va desenvolupar a Itàlia.
A Anglaterra aquest moviment va sorgir en oberta oposició a les tendències positivistes, va tenir la seva iniciador en J.H. Sirling (El secret d'Hegel, 1865), i es va continuar amb l'obra de Th.H. Green. Però els seus màxims representants van ser B. Bosanquet, T.H. Bradley i J.I. McTaggart. Aquests autors desenvolupen el tema central de l'idealisme hegelià de la identitat del finit i l' infinit i, excepte Bosanquet, van deixar en un segon pla la dialèctica hegeliana. Consideraven que el finit és, per si mateix, irracional, i solament és real mentre que l'infinit es manifesta a través seu. D'aquí es derivava una concepció de l'home i de la història a partir de l'absolut. Entre els nord-americans, el neohegelianisme es va iniciar amb W.T. Harris, que va tendir cap a una interpretació religiosa de l'idealisme hegelià, però la seva figura més destacada va ser J. Royce que, sobre la base de la filosofia de l'Estat i del dret d'Hegel, va elaborar una teoria sociopolítica destinada a superar els mals del capitalisme.
A Itàlia aquest corrent va sorgir amb A. Vera i B. Spaventa, i va tenir com a màxims representants a G. Gentile i B. Croce, que va tendir a concebre la filosofia de l'esperit hegeliana com un historicisme inmanentista.