Consciència desventurada

G.W.F. Hegel

Una de les fases històriques que, segons Hegel, travessa l'Esperit subjectiu en el procés dialèctic de la transformació, amb el qual, al llarg de la història de la humanitat, la consciència natural es converteix en consciència filosòfica, o ciència, tal com ho exposa en la Fenomenologia de l'Esperit. Cadascuna d'aquestes fases rep el nom de «figures de consciència», que són els passos pels quals ha de passar la consciència fins a arribar a ser autoconsciència, per després convertir-se en «raó», i finalment en «esperit». L'esperit és, finalment, la humanitat que es concep i expressa a si mateixa en forma de saber absolut, és a dir, ciència. Perquè la consciència arribi a ser autoconsciència és necessari el reconeixement per part d'una altra consciència: la presència de consciències oposades i el seu enfrontament, que exemplifica amb la dialèctica de l'amo i l'esclau, passa per successives fases històriques representades per l'estoïcisme, l'escepticisme i l'època religiosa, centrada sobretot en el cristianisme de l'edat mitjana. Aquesta és la «figura de consciència» que anomena consciència desventurada, o infeliç. Correspon a la consciència fonamentalment religiosa, que considera escindida i desdoblegada, en la qual Déu és l'amo i l'home l'esclau, i que la seva contradicció amb si mateixa porta al sofriment, que és, malgrat tot, un procés de reconciliació i superació pel qual la consciència esdevé raó.