Accions

Recurs

Kierkegaard: el jo relació que es relaciona amb si mateixa

De Wikisofia

Llibre primer. Capítol I. Que la desesperació és la malaltia mortal

La desesperació és una malaltia pròpia de l'esperit, del jo, i per tant pot revestir tres formes: la del desesperat que ignora posseir un jo (desesperació impròpiament tal), la del desesperat que no vol ser si mateix i la del desesperat que vol ser si mateix.

L'home és esperit. Mes, què és l'esperit? L'esperit és el jo. Però, què és el jo? El jo és una relació que es relaciona amb si mateixa, o dit d'una altra manera: és el que en la relació fa que aquesta es relacioni amb si mateixa. El jo no és la relació, sinó el fet que la relació es relacioni amb si mateixa. L'home és una síntesi d'infinitud i finitud, del temporal i l'etern, de llibertat i de necessitat, en una paraula; és una síntesi. I una síntesi és una relació entre dos termes L'home, considerat d'aquesta manera no és encara un jo

En una relació entre dos termes, la relació és el tercer com a unitat negativa i els dos es relacionen amb la relació i en relació amb la mateixa; d'aquesta manera, i pel que fa a la definició de l'«ànima», la relació entre l'ànima i el cos és una simple relació. Per contra, si la relació es relaciona amb si mateixa, llavors aquesta relació és el tercer positiu, i això és totalment el jo.

Una tal relació que es relaciona amb si mateixa –és a dir, un jo– ha d'haver-se posat a si mateixa, o haver estat posada per un altre.

Si la relació, que es relaciona amb si mateixa, ha estat posada per un altre, llavors segurament que la relació és el tercer, però aquesta relació, això tercer, és per part seva una relació que malgrat tot es relaciona amb el que ha posat la relació sencera.

Una relació així derivada és el jo de l'home; una relació que es relaciona amb si mateixa i que en tant es relaciona amb si mateixa està relacionant-se a un altre. A això es deu el que puguin donar-se dues formes de desesperació pròpiament tal. Si el jo de l'home s'hagués posat a si mateix no podria parlar-se més que d'una sola forma: la de no voler un ser si mateix, la de voler alliberar-se de si mateix; però no podria parlar-se de la desesperació que consisteix que un vulgui ser si mateix. Precisament aquesta última forma expressa la dependència de la relació sencera —la dependència del jo—; expressa la impossibilitat que el jo pugui aconseguir per les seves pròpies forces l'equilibri i el repòs, o romandre en ells, tret que mentre es relaciona amb si mateix ho faci també respecte d'allò que ha posat tota la relació. I per cert que aquesta segona forma de desesperació —la d'un que desesperadament vulgui ser si mateix— lluny de constituir una peculiar espècie de desesperació representa, per contra, una forma de tal caràcter que en definitiva totes les formes de desesperació es resolen i convergeixen en ella. Per això, si qui es creu personalment un desesperat, adonant-se de la desesperació de la qual és presa i no parlant sense sentit sobre aquesta com d'alguna cosa que simplement li esdevé —alguna cosa així com el que li ocorre al que pateix vertigen, que enganyat pels seus mateixos nervis no fa més que parlar d'un cert pes que li tira avall les temples, o d'alguna cosa que li hagués caigut sobre el cap, etc., com a tal pes o pressió no és en realitat res extern, sinó un reflex invertit de la pròpia interioritat—, si tal desesperat, repeteixo, pretén amb totes les seves forces, per si mateix i res més que per si mateix, eliminar la desesperació, no podrà sinó verificar que malgrat tot hi roman i que l'única cosa que aconsegueix amb el seu enorme esforç suposat no és altra cosa que anar-se enfonsant més profundament en una encara més profunda desesperació. La discordança de la desesperació no és una simple discordança, sinó la d'una relació que es relaciona amb si mateixa i que ha estat posada per un altre; de manera que la discordança d'aquesta relació, existent per si mateixa, es reflecteix a més infinitament en la relació de poder que la fonamenta.

Perquè, totalment, la fórmula que descriu la situació del jo, una vegada que ha quedat exterminada per complet la desesperació, és la següent: que en autorelacionar-se i voler ser si mateix, el jo es recolzi d'una manera lúcida en el poder que l'ha creat.

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.39-41.

Original en castellà

Libro primero. Capítulo I. Que la desesperación es la enfermedad mortal

La desesperación es una enfermedad propia del espíritu, del yo, y por consiguiente puede revestir tres formas: la del desesperado que ignora poseer un yo (desesperación impropiamente tal), la del desesperado que no quiere ser sí mismo y la del desesperado que quiere ser sí mismo.

El hombre es espíritu. Mas, ¿qué es el espíritu? El espíritu es el yo. Pero, ¿qué es el yo? El yo es una relación que se relaciona consigo misma, o dicho de otra manera: es lo que en la relación hace que ésta se relacione consigo misma. El yo no es la relación, sino el hecho de que la relación se relacioneconsigo misma. El hombre es una síntesis de infinitud y finitud, de lo temporal y lo eterno, de libertad y de necesidad, en una palabra; es una síntesis. Y una síntesis es una relación entre dos términos El hombre, considerado de esta manera no es todavía un yo

En una relación entre dos términos, la relación es lo tercero como unidad negativa y los dos se relacionan con la relación y en relación con la misma; de este modo, y en lo que atañe a la definición del «alma», la relación entre el alma y el cuerpo es una simple relación. Por el contrario, si la relación se relaciona consigo misma, entonces esta relación es lo tercero positivo, y esto es cabalmente el yo.

Una tal relación que se relaciona consigo misma –esdecir, un yo– tiene que haberse puesto a sí misma, o haber sido puesta por otro.

Si la relación, que se relaciona consigo misma, ha sido puesta por otro, entonces seguramente que la relación es lo tercero, pero esta relación, esto tercero, es por su parte una relación que a pesar de todo se relaciona con lo que ha puesto la relación entera.

Una relación así derivada es el yo del hombre; una relación que se relaciona consigo misma y que en tanto se relaciona consigo misma está relacionándose a un otro. A esto se debe el que puedan darse dos formas de desesperación propiamente tal. Si el yo del hombre se hubiera puesto a sí mismo no podría hablarse más que de una sola forma: la de no querer uno ser sí mismo, la de querer liberarse de sí mismo; pero no podría hablarse de la desesperación que consiste en que uno quiera ser sí mismo. Precisamente esta última forma expresa la dependencia de la relación entera-la dependencia del yo-; expresa la imposibilidad de que el yo pueda alcanzar por sus propias fuerzas el equilibrio y el reposo, o permanecer en ellos, a no ser que mientras se relaciona consigo mismo lo haga también respecto de aquello que ha puesto toda la relación. Y por cierto que esta segunda forma de desesperación-la de uno que desesperadamente quiera ser sí mismo- lejos de constituir una peculiar especie de desesperación representa, por el contrario, una forma de tal carácter que en definitiva todas las formas de desesperación se resuelven y convergen en ella. Por eso, si quien se cree personalmente un desesperado, cayendo en la debida cuenta de la desesperación de que es presa y no hablando sin sentido acerca de la misma como de algo que simplemente le acontece-algo así como lo que le ocurre al que padece vértigos, que engañado por sus mismos nervios no hace más que hablar de un cierto peso que le echa abajo las sienes, o de algo que le hubiese caído sobre la cabeza, etc..., en cuanto tal peso o presión no es en realidad nada externo, sino un reflejo invertido de la propia interioridad-si tal desesperado, repito, pretende con todas sus fuerzas, por sí mismo y nada más que por sí mismo, eliminar la desesperación, no podrá por menos de verificar que a pesar de todo permanece en la misma y que lo único que logra con su enorme esfuerzo supuesto no es otra cosa que irse hundiendo más profundamente en una todavía más profunda desesperación. La discordancia de la desesperación no es una simple discordancia, sino la de una relación que se relaciona consigo misma y que ha sido puesta por otro; de suerte que la discordancia de esta relación, existente de por sí, se refleja además infinitamente en la relación al poder que la fundamenta.

Porque, cabalmente, la fórmula que describe la situación del yo, una vez que ha quedado exterminada por completo la desesperación, es la siguiente: que al autorrelacionarse y querer ser sí mismo, el yo se apoye de una manera lúcida en el poder que lo ha creado.