Accions

Recurs

Hegel: en si i per a si

De Wikisofia

Del que és en si, es té ordinàriament l'alta opinió que és la veritat. Aprendre a conèixer Déu i el món vol dir: conèixer-lo en si. Però el que és en si no és encara la veritat, sinó l'abstracte; és el germen de la veritat, l'aptitud, l'ésser en si de la veritat. [...]

Un exemple d'això el dóna el germen. El germen és simple, gairebé un punt; fins i tot per mitjà del microscopi s'hi descobreix poca cosa. Però això simple està embarassat amb totes les qualitats de l'arbre. En el germen està contingut tot l'arbre, el tronc, les branques, les fulles, els colors, l'olor, el sabor, etc. I, tanmateix, això simple, el germen, no és l'arbre mateix; aquesta diversitat encara no existia. És essencial saber això: que hi ha alguna cosa que conté una diversitat en si, però la qual encara no existia per si. Un exemple encara més important és el Jo. Quan jo dic: Jo, això és enterament simple, l'universal abstracte, el comú a tots; cadascun és un Jo. I, tanmateix, aquest és el regne múltiple de les representacions, dels impulsos, dels desitjos, de les inclinacions, dels pensaments, etc. En aquest simple punt, en el Jo, està contingut el tot. És la força, el concepte de tot allò que l'home desenvolupa de si. Segons Aristòtil, es pot dir que en el simple que és en si, en la dynamis, potència, en l'aptitud, està contingut tot el que ha de desenvolupar-se. En l'evolució no pot descobrir-se cap altra cosa que el que existeix ja en si. [...]

El segon és que l'en si, el simple, l'embolicat, es desenvolupa, es desembolica. Desembolicar-se vol dir: posar-se, entrar a l'existència, existir com una cosa diferent. D'antuvi, s'ha diferenciat en si i existeix només en aquesta simplicitat o neutralitat, com l'aigua que és clara i transparent i, no obstant això, conté tants elements físics i químics, tantes possibilitats orgàniques en si. El segon és també que l'existència està en relació amb altres coses, que existeix com una cosa diferent. És una i la mateixa cosa o més aviat un i el mateix contingut, ja existeixi en si, embolicada, ja existeixi desembolicada o com una cosa desenvolupada. És solament una diferència de la forma; però d'aquesta diferència depèn tot. [...]

En això consisteix la gran diferència, que l'home sap el que ell és; després, en primer lloc, ell és real. Sense això la raó, la llibertat, no són res. L'home és essencialment raó; l'home, el nen, el culte i l'inculte, és raó; o, més aviat, la possibilitat per a això, per a ser raó, existeix en cadascun, és donada a cadascun. I, malgrat això, la raó no ajuda res al nen, a l'inculte. És només una possibilitat, encara que no una possibilitat buida, sinó una possibilitat real i que es mou en si. Solament l'adult, el format, sap per l'educació el que ell és. La diferència és solament que la raó existeix allí solament com a aptitud, en si, però aquí existeix explícitament, ha passat de la forma de possibilitat a l'existència. [...]

Això pot ser expressat també així: el que és en si ha de convertir-se en objecte per a l'home, arribar a la consciència; així arriba a ser per a ell i per a si mateix. D'aquesta manera l'home es duplica. Una vegada és raó, és pensar, però en si; una altra ell pensa, el converteix aquest ésser, el seu en si, en objecte del pensar. Així és el pensar mateix objecte, després objecte de si mateix, llavors l'home és per [per a] sí. La racionalitat produeix el racional, el pensar produeix els pensaments. El que l'ésser és en si es manifesta en l'ésser per si. [...]

La tercera determinació és que el que existeix en si, i el que existeix per si, són solament una i la mateixa cosa. Això vol dir precisament evolució. L'en si que ja no fora en si, seria sí una altra cosa; per tant, hi hauria allí una variació, un canvi. En el canvi hi ha alguna cosa que arriba a ser una altra cosa. En l'evolució podem també, sens dubte, parlar de canvi, però aquest canvi ha de ser tal que l'altre, el que resulta, tanmateix, és idèntic amb el primer, de manera que el simple, l'ésser en si, no sigui negat. És una cosa concreta, una cosa diferent; però, no obstant això, continguda en la unitat, en l'en si primitiu. El germen es desenvolupa així, no canvia; si el germen fos canviat, desgastat, triturat, no podria evolucionar.

El primer moment era l'en si de la realització, l'en si del germen, etc.; el segon és l'existència, allò que resulta; així, és el tercer la identitat de tots dos, més precisament, ara, el fruit de l'evolució, el resultat de tot aquest moviment; i a això anomeno jo abstractament l'ésser per [per a] si.

Introducción a la historia de la filosofía, A, I, 2 (Aguilar, Buenos Aires 1973, p. 52-58).

Original en castellà

De lo que es en sí, se tiene ordinariamente la alta opinión de que es lo verdadero. Aprender a conocer a Dios y al mundo quiere decir: conocerlo en sí. Pero lo que es en sí no es aún lo verdadero, sino lo abstracto; es el germen de lo verdadero, la aptitud, el ser en sí de lo verdadero. [...]

Un ejemplo de ello lo da el germen. El germen es simple, casi un punto; incluso por medio del microscopio se descubre poca cosa en él. Pero esto simple está embarazado con todas las cualidades del árbol. En el germen está contenido todo el árbol, su tronco, ramas, hojas, colores, olor, sabor, etc. Y, sin embargo, esto simple, el germen, no es el árbol mismo; esta diversidad aún no existía. Es esencial saber esto: que hay algo que contiene una diversidad en sí, pero la cual aún no existía por sí. Un ejemplo aún más importante es el Yo. Cuando yo digo: Yo, esto es enteramente simple, lo universal abstracto, lo común a todos; cada uno es un Yo. Y, no obstante, éste es el reino múltiple de las representaciones, de los impulsos, de los deseos, de las inclinaciones, de los pensamientos, etc. En este simple punto, en el Yo, está contenido el todo. Es la fuerza, el concepto de todo aquello que el hombre desarrolla de sí. Según Aristóteles, se puede decir que en lo simple que es en sí, en la dynamis, potencia, en la aptitud, está contenido todo lo que ha de desarrollarse. En la evolución no puede descubrirse ninguna otra cosa que lo que existe ya en sí. [...]

Lo segundo es que lo en sí, lo simple, lo envuelto, se desarrolla, se desenvuelve. Desenvolverse quiere decir: ponerse, entrar a la existencia, existir como algo distinto. Por de pronto, se ha diferenciado en sí y existe sólo en esta simplicidad o neutralidad, como el agua que es clara y transparente y, sin embargo, contiene tantos elementos físicos y químicos, tantas posibilidades orgánicas en sí. Lo segundo es también que la existencia está en relación con otras cosas, que existe como algo diferente. Es una y la misma cosa o más bien uno y el mismo contenido, ya exista en sí, envuelta, ya exista desenvuelta o como algo desarrollado. Es solamente una diferencia de la forma; pero de esta diferencia depende todo. [...]

En eso consiste la gran diferencia, que el hombre sabe lo que él es; luego, en primer lugar, él es real. Sin esto la razón, la libertad, no son nada. El hombre es esencialmente razón; el hombre, el niño, el culto y el inculto, es razón; o, más bien, la posibilidad para eso, para ser razón, existe en cada uno, es dada a cada uno. Y, pese a ello, la razón no ayuda nada al niño, al inculto. Es sólo una posibilidad, aunque no una posibilidad vacía, sino una posibilidad real y que se mueve en sí. Solamente el adulto, el formado, sabe por la educación lo que él es. La diferencia es solamente que la razón existe allí solamente como aptitud, en sí, pero aquí existe explícitamente, ha pasado de la forma de posibilidad a la existencia. [...]

Esto puede ser expresado también así: lo que es en sí tiene que convertirse en objeto para el hombre, llegar a la conciencia; así llega a ser para él y para sí mismo. De este modo el hombre se duplica. Una vez es razón, es pensar, pero en sí; otra él piensa, el convierte este ser, su en sí, en objeto del pensar. Así es el pensar mismo objeto, luego objeto de sí mismo, entonces el hombre es por [para] sí. La racionalidad produce lo racional, el pensar produce los pensamientos. Lo que el ser es en sí se manifiesta en el ser por sí. [...]

La tercera determinación es que lo que existe en sí, y lo que existe por sí, son solamente una y la misma cosa. Esto quiere decir precisamente evolución. Lo en sí que ya no fuera en sí, sería sí otra cosa; por consiguiente, habría allí una variación, un cambio. En el cambio hay algo que llega a ser otra cosa. En la evolución podemos también, sin duda, hablar de cambio, pero este cambio debe ser tal que lo otro, lo que resulta, sin embargo, es idéntico con lo primero, de manera que lo simple, el ser en sí, no sea negado. Es algo concreto, algo distinto; pero, sin embargo, contenido en la unidad, en el en sí primitivo. El germen se desarrolla así, no cambia; si el germen fuese cambiado, desgastado, triturado, no podría evolucionar.

El primer momento era lo en sí de la realización, lo en sí del germen, etc.; el segundo es la existencia, aquello que resulta; así, es el tercero la identidad de ambos, más precisamente, ahora, el fruto de la evolución, el resultado de todo este movimiento; y a esto llamo yo abstractamente el ser por [para] .