Accions

Duració

De Wikisofia

 En la seva accepció més general designa l'interval de temps que circumscriu l'existència d'alguna cosa o esdeveniment. Aristòtil la va definir com la totalitat d'un interval que, si s'apliqués al temps en la seva globalitat, coincidiria amb l'eternitat, entesa com a prolongació indefinida del temps.

Pels racionalistes cartesians, la duració equivalia a la persistència de les coses en la seva realitat, i el temps seria la mesura de la duració.

Locke va concebre la duració com una generalització de l'experiència interna, de la mateixa manera que l'extensió és, segons ell, la generalització de l'experiència externa de la distància.

Per part seva, Leibniz va considerar la duració com unida a la mesura del temps però, en contra de Locke, va sostenir que, encara que la successió de percepcions desperta en nosaltres la idea de duració, no la constitueix. Per a ell, la duració està relacionada amb la mesura dels moviments periòdics uniformes (veg. text).

De manera semblant, com a quantitat mesurable a partir de la permanència, la va concebre Kant en la primera de les analogies de l'experiència, on afirma que «l'existència segons diferents parts de la sèrie temporal només pot adquirir una magnitud a través del permanent. Aquesta magnitud rep el nom de duració» (Crítica de la razón pura B226-A138, Alfaguara, Madrid 1988 6a ed. p. 216).).

Des d'una altra perspectiva, Mircea Eliade distingeix entre una duració pròpia del temps profà i una altra pròpia del temps sagrat (veg. text). Segons Eliade, l'home religiós coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un temps primordial santificat pels déus.


H. Bergson


La duració real

És en la filosofia de Henri Bergson on la noció de durada o duració (durée réelle) adquireix la seva major importància. De fet, tota la filosofia bergsoniana gira al voltant d'aquest concepte. Segons Bergson la duració és el temps autèntic, que res té a veure amb la noció general de temps usada en la vida quotidiana i en la ciència, que és un temps espacialitzat, reduït a una successió d'instants idèntics. En canvi, la duració és una dada immediata de la consciència que es manifesta com una fluència en la qual no hi ha la possibilitat d'una successió d'estats, ja que tota successió implicaria una ubicació en l'espai. Aquesta idea, sorgida com una dada immediata de la consciència, és utilitzada per Bergson per a reformular tota la filosofia, ja que no solament l'home es percep a si mateix com a duració (idea fonamental que desenvolupa en Assaig sobre les dades immediates de la consciència i en Matèria i memòria 1896), sinó que també la realitat sencera és duració (élan vital), idea que desenvolupa en L'evolució creadora. En Les dues fonts de la moral i la religió, Bergson també es basa en la seva concepció de la duració per a explicar el progrés de la societat humana, i en El pensament i el moviment (especialment en l'apartat titulat El possible i el real), Bergson es basa també en el seu concepte nuclear de la duració i en el concepte del virtual per a reformular les nocions de possibilitat i de realitat (vegeu text i text 2 ). La duració és l'objecte propi de la intuïció, que és el mètode propi de la filosofia bergsoniana, que aspira a aprehendre l'espiritual en la seva plenitud i puresa, de la mateixa manera que l'intel·lecte és capaç de fer-ho amb el material (veg. text 1 , text 2 i text 3 ).


La duració real com a dada immediata de la consciència: temps i duració

D'una banda, la concepció general sobre els estats de consciència que en general ens proporciona la psicologia d'inspiració positivista està falsejada per una errònia concepció del temps, segons la qual ens percebem com una consciència en la qual s'agrupen percepcions, records, vivències, etc., com un espai íntim accessible a cadascú. Però el tipus d'explicació d'aquesta psicologia, així com del positivisme en general, està basat en el model de les ciències físiques i matemàtiques que, al seu torn, es basen en una concepció del temps que el desproveeix de la seva autèntica qualitat. El temps de les matemàtiques, que és el temps introduït en les equacions de la mecànica, no és el temps real, sinó una mera abstracció fruit d'una prèvia espacialització: una mera successió d'instants estàtics, indiferents a les diferències qualitatives i recíprocament externs. Aquesta concepció espacializada del temps és la que està a la base de les nocions d'intensitat que els psicòlegs volen quantificar (es pot quantificar un estímul, però no una sensació, segons Bergson), i sorgeix de la mera abstracció matemàtica i de la simplificació efectuada per l'enteniment, que és víctima de la tendència esclerotitzadora del llenguatge, que només és capaç d'articular-se a partir d'unitats discretes que tendeixen a l'espacialització. En les equacions de la física el paràmetre t que representa al temps és reversible, però en la vida real de la consciència domina la irreversibilitat. La realitat, tal com ens la mostra l'autèntica experiència (les dades immediates de la consciència) és, en canvi, que el coneixement de la nostra consciència té característiques no espacials. Els continguts de la nostra consciència –sensacions, sentiments, passions, esforços– es capten d'una manera peculiar: aparentment, estan com juxtaposats i diferenciats, cadascun amb la seva singularitat i, mitjançant la intel·ligència, els pensem com disposats espacialment; es tracta d'una penetració de l'exterior a l'interior, del que és espaciotemporal en el que és internament viscut. Però, en el profund de la consciència, en el jo interior, els estats de consciència es fonen i organitzen en una unitat que no és espacial, sinó que posseeix les característiques de la duració.

Des de la perspectiva reduccionista, es tendeix a percebre els estats de consciència com si guardessin entre si una certa distinció, a semblança de les coses que requereixen espai per a diferenciar-se (encara que en la consciència –segons Bergson– no hi ha espai). Per aquest motiu aquests estats de consciència siguin considerats des de la perspectiva de la multiplicitat numèrica. En canvi, des de la perspectiva de les dades immediates de la consciència, es perd aquesta multiplicitat numèrica i només queda una multiplicitat qualitativa que l'home percep en una successió contínua que enllaça el present amb el passat, i en la qual no es descomponen les vivències sinó que s'harmonitzen entre si, com succeeix, diu Bergson, amb les notes d'una melodia: és la duració, que és alhora el temps real de la consciència, tal com l'experimentem profundament per mitjà de la intuïció, i diferent del temps espacialitzat de les ciències físiques. Aquesta insistència bergsoniana a distingir entre dos tipus de multiplicitat (una multiplicitat quantitativa espacialitzant i una multiplicitat qualitativa), li condueix a efectuar una anàlisi de la noció de nombre (veg. text) i és la que està a la base de la concepció de la diferència en el pensament de Gilles Deleuze. La superació de l'estret punt de vista del mecanicisme i del positivisme implica també pensar dues classes diferents d'ordre per a superar els falsos problemes engendrats per l'espacialització de la consciència (veg. text). Aquella mateixa tendència espacialitzadora de l'enteniment, inscrita en el llenguatge i que està a la base dels models d'explicació de les ciències, engendra els dualismes matèria-esperit, determinisme-llibertat, ser-res, etc., que des d'aquell punt de vista apareixen com a irresolubles. És especialment conegut l'anàlisi que efectua Bergson del fals problema ( i la seva dissolució) que enfronta les nocions de ser i res (veg. text 1 i text 2).


La duració i la memòria

En Matèria i memòria Bergson aborda la relació ment-cos a partir de la noció de la duració, i sosté que la memòria recull i conserva tots els aspectes de l'existència, i que és el cos, i especialment el cervell, el mitjà que permet recobrar les dades mnèmiques fent aflorar records de forma concomitant a percepcions, o de forma més lliure en els somnis. En qualsevol cas, la concepció de la memòria en Bergson és radicalment nova: segons ell, no anem del present al passat, de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció (veg. text). El cervell no és, doncs, l'òrgan del pensament i de la memòria o el seu dipositari, sinó solament un instrument que permet traduir els records en moviments, i enllaçar el psíquic amb el corporal. Mentre la dimensió psíquica és pròpiament la totalitat del viscut, pura espontaneïtat i creativitat, el cos se centra en el present i està orientat cap a l'acció. Aquesta doble activitat es vincula, d'una banda a la duració real (l'espiritual) i, d'altra banda, al temps espacialitzat (el material).


L'aspecte ontològic de la duració: l'evolució creadora

L'aspecte ontològic de la duració (també la realitat és duració, temps veritable –no espacialitzat– que es manifesta com a «evolució creadora») es manifesta especialment en els processos evolutius dels éssers vius, que són expressió d'un élan vital, impulso creador. En la realitat no hi ha coses, sinó accions, i tot es deu a l'acció de l'impuls vital, que és l'actualització del virtual (oposat al merament possible (vegeu text i text 2 ), i que engendra la imprevisible novetat. En aquest sentit, i en tant que tot és duració, invenció, impuls, energia creadora, tot és consciència. Totes les característiques de l'ésser viu són també característiques de la consciència: «continuïtat en el canvi, conservació del passat en el present, veritable duració» (veg. text). En contra de l'evolucionisme de Darwin, al que encara considera una explicació mecanicista de la vida, i en contra també de les tesis finalistes (veg. text), Bergson sosté l'«evolució creadora» com a explicació dels processos evolutius.


(Veg. text 1 , text 2 , text 3 , text 4 i text 5 ).